El PSC passa a ser el partit de referència per articular camins de sortida a un conflicte que, abans que res, cal resoldre dins la societat i la política catalana

La presidència de Pedro Sánchez crea unes circumstàncies força noves a la política espanyola. No es pot pas dir que el context polític sigui radicalment nou, ja que els problemes plantejats són bàsicament els mateixos que ho eren fa una setmana, però les condicions per fer-hi front han mudat una mica, així com també el clima polític. S’obre un període amb inèdites oportunitats que està per veure si sabran aprofitar els molts actors en joc, però com a mínim s’emprèn un camí un xic innovador on sembla que predominarà una actitud més proactiva enfront del laissez faire laissez passer dels darrers anys. De fet, i més enllà de la corrupció, el que s’ha endut Mariano Rajoy i els seus ha estat la seva eterna actitud contemplativa. Ni tan sols van saber reaccionar davant d’una moció de censura molt ben plantejada en temps i forma. Segurament interpretar la victòria de Sánchez com un èpic “triomf de la voluntat” resultaria exagerat, donat que la vida política està plena de girs inesperats i a vegades de favorables alineaments dels astres, però reduir-ho tot a una carambola com fan alguns, resulta excessivament reduccionista. La tenacitat de l’actual president sembla estar fora de tot dubte, com també una certa capacitat per captar els estats anímics de la militància. S’ha refet de derrotes i humiliacions de les baronies de manera impensable i no té cap deute, ans el contrari, amb uns mitjans de comunicació que, com a mínim, sempre l’han tractat de manera displicent. Ningú donava res per ell –sincerament, jo tampoc–, i ara s’ha proporcionat, malgrat la debilitat parlamentària, una magnífica oportunitat política. Déu n’hi do, els damnificats que ha provocat aquest gir en la política espanyola. Probablement els més descol·locats són els de Ciudadanos, que, amb un excés de confiança amb les enquestes que els eren favorables, van creure que el desgast del PP els serviria el govern en safata. La seva pressa justament va servir per activar la majoria favorable a la moció. No és segur que la pugna per la radicalitat que sostindran ara amb el PP a l’oposició els acabi resultant rendible. La histèria acostuma a donar mals resultats en el mitjà termini. Encara que s’han presentat com a guanyadors morals, Podemos s’ha vist obligat a reformular la seva estratègia política i renunciar al sorpasso d’esquerres i prendre una actitud col·laborativa. No deixa de resultar poètic veure Pablo Iglesias executant l’estratègia política que en el seu moment retreia a Íñigo Errejón. El PP pot semblar el gran perdedor. Només ho és en part i de manera immediata. Certament, més d’un miler de càrrecs perden la seva poltrona i això fa mal, especialment pel que té d’inesperat. Se li facilita, però, la seva regeneració a mitjà termini encara que l’interregne pugui resultar molt bel·licós internament. La sentència de la Gürtel i totes les que vindran no li deixaven recorregut polític. Ara ha guanyat temps per recompondre’s i també per apel·lar a una lògica bipartidista que estava seriosament en dubte. Podria resultar una dolça derrota si la temptació caïnita no els autodestrueix. Canvia també força la política catalana. Encara que alguns es facin el desentès, la dialèctica de conflicte permanent i progressiu de l’entorn Puigdemont podrà continuar fent tuits incendiaris, però cada vegada tindrà menys a dir. El PSC passa a ser el partit de referència per articular camins de sortida a un conflicte que, abans que res, cal resoldre dins la societat i la política catalana. El PDeCAT i ERC es veuen reforçats dins el món independentista i, malgrat els gestos més aviat patètics del govern Torra, semblen aquests partits destinats a protagonitzar la reconducció de l’estratègia del procés cap al possibilisme. Caldrà veure com s’ho fan per transformar maquinàries pensades més per a l’enfrontament que per a la política. Probablement a les properes setmanes els gestos seran tant o més importants que els fets, com ho serà l’establiment del marc de discussió que, al meu entendre, hauria de ser el Parlament de Catalunya. Una bona ocasió, a més, perquè aquesta institució recuperi la dignitat perduda i torni a ser de tots i representar-nos a tots.

El PSC passa a ser el partit de referència per articular camins de sortida a un conflicte que, abans que res, cal resoldre dins la societat i la política catalana

Un nou terreny de joc