Més que mai, caldria reivindicar les característiques diferencials de la professió periodística, especialment la seva estreta relació amb el servei públic i la democràcia, que exigeixen una estratègia de captar l’atenció del públic no pel mer fet d’atreure audiència, sinó amb la intenció d’ajudar en la formació d’una consciència crítica de la ciutadania

Patim un evident excés d’impactes informatius, impossibles de digerir per la seva quantitat ingent i renovació constant, però indigestos també perquè no sabem si els components alimentaris que contenen són adequats per mantenir la nostra salut mental i seguir amb la possibilitat que una informació veraç i ben equilibrada sigui la base de la nostra configuració com a ciutadans lliures. Tenim seriosos problemes d’obesitat comunicativa. Hi va haver un temps en què la informació era un bé escàs al qual accedíem amb comptagotes, que ens havíem d’esforçar per accedir-hi, que ens arribava amb retard i estàvem disposats a pagar per ella. Ara ens ve a sobre sense cap esforç, és tan excessiva que no podem separar el gra de la palla, ens arriba incessantment i de manera immediata i a sobre ens la proporcionen gratuïtament. El nostre sistema digestiu es col·lapsa. Si el segle XIX va veure néixer el periodisme modern i el XX va reafirmar el seu poder social i el seu caràcter massiu, al segle XXI estem essent arrossegats per un torrent d’informació, ensopegant amb rumors, xerrameca, falsedats, conspiracions i, de tant en tant, algunes notícies. La informació ens arriba per multitud de canals i desbordades les vies que solien contenir-la, ens inunda. Mai n’hem tinguda tanta i mai hem estat els humans tan desorientats respecte a què fer amb ella. A més, des que Apple amb el seu iPhone va unir en un mateix aparell l’original funció de comunicació (trucades, SMS) amb l’entreteniment (música, vídeo, jocs) i la informació (internet, xarxes socials), les barreres entre notícies, entreteniment, publicitat, treball i relacions socials s’han difuminat enormement. El dubte és si la confluència deteriora el periodisme i la seva funció, o millor dit, si la informació perd la seva serietat, rigor i funcionalitat enmig d’un soroll ambiental ensordidor i que ens fa tendir cap a la superficialitat i el divertiment. Estan mudant les formes de pensament i l’ús i abús de la comunicació tecnològica està disminuint la capacitat de concentració mental, ens dispersa, ens dificulta l’atenció en els processos cognitius rellevants, afebleix l’enteniment i ens indueix a un cert relativisme moral.fa Com ja se’n va adonar fa anys Cass Sunstein, aquest canvi quantitatiu en la informació rebuda suposa alhora un canvi qualitatiu, perquè, més que les veritats, les falsedats, les manipulacions i les calúmnies, ha multiplicat la seva capacitat d’influir i també l’aptitud per fer mal a les reputacions. Això no només ens afecta a cada un de nosaltres individualment, sinó que de manera agregada això afecta seriosament la qualitat de la democràcia. Avui ens desconcerta rebre notícies contradictòries, amb minuts de diferència. La major confusió la provoca el fet que les veritats periodístiques ens arriben pel mateix mitjà que els rumors. Els ciutadans que s’enfronten a la informació necessiten unes habilitats discriminatòries per a les quals no han estat ensinistrats. Si acollim amb igual desdeny la informació veraç i notícies falses, i acabem optant per no creure en res, estarem de fet abonant la terra per als propagadors de la mentida i els elaboradors de conspiracions increïbles. Més que mai, caldria reivindicar les característiques diferencials de la professió periodística, especialment la seva estreta relació amb el servei públic i la democràcia, que exigeixen una estratègia de captar l’atenció del públic no pel mer fet d’atreure audiència, sinó amb la intenció d’ajudar en la formació d’una consciència crítica de la ciutadania. Això plantejat a hores d’ara, sembla una quimera revolucionària. S’ha imposat una pràctica del periodisme a la qual només li interessa captar els clics a través d’esquers tramposos o l’expressió d’opinions, preferiblement cridades. Els fets, si és que n’hi ha, són incidentals. Resulta molt vàlida l’explicació del tecnòleg Clay Johnson sobre el consum de mala i excessiva informació: “Igual que una alimentació deficient dona lloc a una varietat de malalties, la informació deficient origina noves formes d’ignorància, ignorància que no prové de la manca d'informació, sinó del seu consum excessiu.” Per portar vides sanes, hem de desplaçar els nostres hàbits de consum d’informació fora del pla secundari passiu que és el zàping, al primer pla de la selecció conscient. Cal descartar, seleccionar i ignorar molta de la porqueria informativa que rebem i engolim amb massa fruïció. Les idees, els raonaments, requereixen espai i temps, i només tenen significat amb relació a altres idees, i aquest significat no s’assoleix amb només fer-li un cop d’ull. “Una riquesa d’informació crea una pobresa d’atenció”, va advertir el 1971 el Nobel d’Economia Herbert Simon.

Una dieta informativa poc equilibrada