| 11:50
Opinió

El veritable èxit de la humanitat és intentar viure sense ambicions desmesurades i exclusiviestes

Una mirada crítica i esperançada als ODS

La vistositat generalitzada que han assolit els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) en la vida pública constata, sobretot, la gran habilitat que tenim per revestir d’èxit col·lectiu allò que en el fons no deixa de ser la història d’un fracàs. La humanitat, en conjunt, no pot pas estar cofoia davant aquest full de ruta que pretén que el món sigui més just i solidari amb l’acompliment de 17 objectius. La raó és ben senzilla. És la mateixa humanitat –i una part d’aquesta més que l’altra– qui ha generat prèviament les desigualtats i desajustos que fan tan necessària l’Agenda 2030.

No podem perdre de vista que el veritable èxit de la humanitat no és tenir un pla ambiciós contra la pobresa i la protecció de la vida en el món, sinó intentar viure sense ambicions desmesurades i exclusivistes per prevenir i evitar la necessitat d’uns ODS. Poder prescindir d’aquesta guia d’acció voldria dir que no hi hauria pobresa i fam en tants racons del món, ni desigualtats en i entre països, ni multitud de conflictes armats, ni desigualtats de gènere, ni una explotació escandalosa dels recursos naturals del planeta. El Pla de Nacions Unides, aprovat fa sis anys com a continuïtat dels vuit objectius de desenvolupament del mil·lenni, ve a pal·liar el drama humanitari i el desastre ecològic provocat per noms i cognoms ben coneguts. Alguns dels quals fins i tot ara s’atreveixen a utilitzar l’atractiu estètic dels requadres acolorits dels ODS per fer un rentat de cara de la façana, mentre per darrere continuen esquinçant el món en nom del capital.

Més enllà d’aquest apunt crític als ODS, necessari per no caure en la ingenuïtat, cal reconèixer-ne al mateix temps el valor. En totes les èpoques, i la nostra no n’és cap excepció, sempre hi ha hagut respostes aïllades o conjuntes davant de situacions de penúria o desprotecció. És el que Pico della Mirandola definia com la condició humana envers el bé, això és, tenir la capacitat de commoure’s davant la precarietat i ser capaç de fer alguna cosa per millorar la situació en la qual es troba l’altre. Els ODS són això, un factor dinamitzador de consciències i de conductes per fer un món més habitable.

El que fa interessant aquesta acció universal és que el darrer objectiu reclama una aliança a nivell global per aconseguir el desenvolupament sostenible. No és possible avançar en els 16 objectius anteriors sense un compromís ferm per part dels estats, els governs nacionals i locals, les institucions, les empreses, la ciutadania. Tot i així, no podem oblidar que els ODS, com el seu nom indica, ho són del desenvolupament, i no ho cobreixen tot. A més representen el consens del món que inclou països com l’Aràbia Saudita, la Xina, Rússia, Cuba. Des de casa nostra hauríem de ser curosos a no convertir-los en un referent suprem. El nostre model es fonamenta en la Declaració Universal dels Drets Humans i la democràcia és un valor imprescindible en la millora de les condicions de vida de la ciutadania, que no pot quedar situat en un nivell inferior. Per això, com assenyala Andreu Mas-Colell, s’hauria de passar als ODS augmentats, o els ODS+.

Per avançar en el camí dels ODS cal compromís, però sobretot esperança, que és la que manté el compromís. En aquest desafiament és recomanable la lectura del llibre de l’activista Rebecca Solnit Esperança dins la foscor, on recorda que “l’esperança exigeix acció; però l’acció és impossible sense esperança”.