L’agressor ha perdut qualsevol vincle amb el que ens fa persones, i que cadascú hi posi el que vulgui: l’ànima o la raó

Quantes vegades hauré sentit, aquesta setmana, que l’home que presumptament ha matat la seva criatura de dos mesos mereix el pitjor. Ho hem pensat, ho hem comentat, ens ho hem escrit per WhattsApp. Perquè desitjar el patiment de la bèstia ens reconforta mínimament la pena. No cal ser pare per sentir una terrible tristesa per aquesta mort indecent, incomprensible. Quan hi penso, el cervell em martelleja imatges de com devia patir el nadó. Invento els pares, la casa i el nen. Com devia plorar per alertar que tenia gana o son o gasos i la resposta que es trobava era… ves a saber. M’ho intento esborrar del cap, no ho sabem del cert, presumpció d’innocència, justícia. No crec que l’ull per ull ens porti a cap destí millor. Els maltractaments a menors ho posen difícil perquè són la pitjor de les violències. I més dins de l’entorn familiar, on se suposa que s’ha de trobar protecció i afecte. No és que se’n pugui fer un rànquing, però amb aquests casos l’angúnia em pesa a l’estómac i em puja feta una bola fins a la gola. No només perquè la víctima és innocent per naturalesa i no té capacitat de defensa, també pel que indica de l’agressor. Només pot ser que el tipus hagi perdut qualsevol vincle amb el que ens fa persones –i que cadascú hi posi el que vulgui: l’ànima o la raó–. És que fins i tot els animals aconsegueixen salvar els cadells seguint només el seu instint. Quan va néixer el nostre fill ens va visitar un amic que és metge. Li vam fer una broma que, aleshores, en la nostra inseguretat, sentíem una mica veritat: “Ara l’hem de mantenir amb vida.” El doctor va posar seny a la nostra vetlla permanent: “Tranquils, d’això ja se n’ocuparà ell.” I així va ser: el fill reclama atenció i cura i només es tracta de buscar la solució a cada situació a partir de la intuïció o l’assaig-error. Aventuro que un pare-agressor tampoc no deu tenir una xarxa afectiva sana, un patró de com estimar i ser estimat, un entorn que el connecti a la societat per algun cable. Que hi hagi algú observant-te sempre serveix de guia, ajuda, consol, control i mesura. Només busco un camí per intentar entendre tanta dolenteria. Perquè un agressor no és un monstre, té rostre humà, i aquest cas pot ser un nou exemple de la banalitat del mal, del que pot fer la ignorància, la ira, l’analfabetisme, les drogues, l’arrogància, el desig o una nul·la educació sentimental, sense que tot això serveixi d’atenuant. L’altra opció és que existeixi la maldat pura, asèptica i insensible. Potser Hobbes tenia raó i tots som llops.

L’agressor ha perdut qualsevol vincle amb el que ens fa persones, i que cadascú hi posi el que vulgui: l’ànima o la raó

Una pena incurable