Que se la conferència del clima celebri a Dubai sembla un exercici d’humor negre. Un país i un emirat construït sobre el negoci del petroli i que amb l’allau de diners que els proporciona han construït una ciutat que és la millor representació de la insostenibilitat mediambiental

Les Nacions Unides és una organització plena de bons propòsits però, alhora, amb una escassa capacitat per fer-los efectius. Per això, quan es parla que algun tema rellevant passa a ser de la seva preocupació ens acostuma a generar un sentiment d’escepticisme sobre la possibilitat que serveixi per alguna cosa. Una mica és quan, en qualsevol organització, es crea una comissió per afrontar un problema. Tothom entén que es vol guanyar temps i no pas resoldre’l. En el cas de l’ONU, l’exemple més clar de fracàs són els seus reiterats pronunciaments amb el tema de Palestina. Israel no ha fet ni cas de les seves resolucions des del seu naixement el 1948. Avui, som on som. Lògicament, la culpabilitat de les seves frustracions no rau en l’organització sinó en la falta d’apoderament per obligar que es porti a terme i a l’actitud hipòcrita i descreguda dels seus principals estats membres. Les Nacions Unides es van preocupar ja fa molts anys del tema mediambiental i del canvi climàtic. Bons informes i diagnòstics, creació d’organismes específics i pronunciaments força clars, però resultats decebedors. El tema del canvi climàtic l’ONU el va singularitzar i afrontar a partir de 1992 com a resultat de la Cimera de Rio per tal de conscienciar sobre la qüestió i obligar els països a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i combatre un previsible escalfament global que, ja es veia, podia acabar per tenir efectes devastadors sobre el planeta. Les conferències anuals sobre el tema, conegudes com les COP, van començar el 1995 a Berlín i, des d’aleshores, s’han anat celebrant fins arribar el 2023. Aquests encontres van tenir primer la negativa d’alguns dels principals contaminadors a participar-hi, cosa que ho feia especialment poc viable de cara a obtenir compromisos d’obligat compliment i avenços significatius. Els Estats Units i la Xina són els principals emissors de diòxid de carboni. Els primers han tingut presidents i administracions força recents que negaven directament el canvi climàtic, i els segons fins ara no han entrat en raó per considerar que qualsevol compromís els podia fer endarrerir els seus mastodòntics plans de creixement i així convertir-se en la primera potència econòmica mundial. Les vint-i-tantes conferències celebrades durant aquests anys han servit per constatar que el problema era molt greu, que arribàvem tard, que els efectes climàtics s’acceleraven molt més del previst; en un context en què els creixents fenòmens extrems de comportament del clima eren una mostra evident. Ha anat quedant clar, especialment a la COP21 de París de 2015, que hem arribat a un punt on ja no n’hi ha prou a fer les coses bé, sinó que cal descarbonitzar per recuperar un medi ja massa deteriorat. També, que els països industrials acceptaven assumir objectius, però lluny dels que serien imprescindibles, alhora, d’anar constatant flagrants incompliments. Aquell escenari acceptable de l’augment d’1,5 graus de temperatura el 2050 en realitat es produirà a l’entorn de 2027. Els dos graus d’augment, que eren el límit màxim tolerable per al 2100, en realitat s’assoliran el 2050, mentre que a finals de segle, avui, ja es valora que seran quatre graus d’augment de temperatura mitjana. No cal dir el que això significa en relació amb el desglaç dels pols, pujada dels nivells dels oceans, desertització d’àmplies zones del planeta, reducció de terres agrícoles i de biodiversitat, migracions pel clima, falta d’aigua... Acaben de començar les sessions del COP28 aquests dies. Que se celebri a Dubai sembla un exercici d’humor negre. Un país i un emirat construït sobre el negoci del petroli i que amb l’allau de diners que els proporciona han construït una ciutat que és la millor representació de la insostenibilitat mediambiental, aparador del consum i amb una exhibició de luxe indecent, a més de ser una tirania absolutista, un país no democràtic com pràcticament tots els del Golf, on els treballadors, bàsicament immigrants, són exclosos de qualsevol dret i tractats en forma de semiesclavatge. Passejar els milers de delegats que assistiran a les sessions per un bosc de formigó i vidre al mig del desert i convidar-los a reposar a les piscines i camps de golf que oferiran als visitants com a mostra de bona hospitalitat resulta impúdic. Que presideixi les sessions el president d’una de les majors empreses petrolieres del món, el xeic Muhammad bin Rashid Al Maktoum, desgraciadament indica fins a quin punt ens prenem poc seriosament el tema del canvi climàtic.

Que se la conferència del clima celebri a Dubai sembla un exercici d’humor negre. Un país i un emirat construït sobre el negoci del petroli i que amb l’allau de diners que els proporciona han construït una ciutat que és la millor representació de la insostenibilitat mediambiental

Una poc creïble conferència del clima