El nou ordre mundial és una doble mentida. Ni és nou, ni és ordre. El mètode de la guerra és […]

El nou ordre mundial és una doble mentida. Ni és nou, ni és ordre. El mètode de la guerra és vell i, com s’està comprovant aquests dies, és desordre, sobretot pel rastre de víctimes, dolor i destrucció que deixa. I, a més, perquè les repercussions econòmiques són intenses. Només havien passat dies de l’atac americà i israelià a l’Iran, que ni tan sols s’està fent esforços per justificar a partir de cap causa noble, per comprovar que fer guerres no té res de nou (és tan vell com la humanitat mateixa). Ni tampoc té res d’ordre, a la vista dels desequilibris econòmics que s’albiren quan ha passat poc més d’una setmana de conflicte. I respecte d’això, no s’hi valen matisos com suggereixen algunes veus que insinuen que tot plegat depèn de la durada dels atacs.

No havien passat ni tres dies de l’atac a l’Iran que les gasolines ja s’havien enfilat, fins i tot abans que el petroli comencés l’escalada. L’efecte coet-ploma no és nou ordre. Passa cada vegada que hi ha el més mínim refredat amb les fonts energètiques. Es diu efecte coet-ploma al fenomen segons el qual en cas d’alguna desestabilització el petroli, les benzines, pugen de preu com a la velocitat coet i quan arriba la calma rere cada tempesta baixa amb la lentitud d’una ploma. Aquests escassos deu dies de conflicte a l’Orient Mitjà ha estat evident que la velocitat de les pujades ha estat la d’un coet. I el que cal esperar és que continuarà així.

Aquest mateix dilluns, el preu del barril Brent, el de referència per a Europa, ja s’enfilava més enllà dels 100 dòlars (i no és gens agosarat predir que el gas seguirà un camí alcista similar). Però la benzina que es posa al vehicle avui no és el barril d’ahir. Segurament es va comprar abans dels bombardejos a l’Iran i les rèpliques a cop de míssil del règim. A les benzineres es produeix el primer exemple d’inflació de la cobdícia, aquella inflació que passa quan alguns aprofitats repercuteixen en el producte l’increment dels costos i encara els carreguen més el preu per obtenir més benefici. Els aprofitats són nou ordre o vell ordre? La pregunta és retòrica.

Davant les crides a implantar un nou ordre internacional, el millor és fer memòria. A aquestes alçades de segle XXI ja s’està en condicions d’afirmar que els cicles són més curts i, per tant, no cal anar gaire lluny per saber com es pot arribar a complicar l’estabilitat econòmica davant qualsevol situació de conflicte. Al començament de la guerra de Rússia contra Ucraïna es va produir una escalada de preus en molts àmbits, però sobretot en l’energètic, que és el que acaba inundant de problemes tota l’economia. No s’havia aconseguit encara l’oxigen necessari per superar l’embat global que va suposar la pandèmia que es van començar a produir augments de preu desorbitats, desconeguts des de feia dècades. Una energia cara afegeix costos a la producció, i això significa que els ciutadans han de pagar més pels béns, siguin els més bàsics o els més sofisticats.

Fa quatre anys es pagava la llum a preus rècord, i si bé és cert que ara mateix a Catalunya i a l’Estat hi ha una situació més estable perquè no hi ha sequera i els pantans són prou plens com per generar energia, i les renovables estan fent més aportació que en aquell moment, en el punt just que aquesta confluència favorable trontolli i entrin en joc els combustibles fòssils, la situació de fa quatre anys es replicarà. Hi haurà inflació elevada, s’apujaran els tipus d’interès, les persones endeutades patiran el doble càstig de preus més alts i més cost dels interessos, i als estats els resultarà més car tenir recursos econòmics per atendre les necessitats dels ciutadans. Això, d’ordre, en té poc. En aquest context és un consol escàs pensar que el conflicte pot ser curt. El mal ja està fet. Quan fa quatre anys, amb el conflicte a Ucraïna, els preus es van disparar no es va produir una correcció posterior a la baixa. Només es va moderar l’increment, però no van baixar. En el context actual els desajustos pel preu de petroli i del gas es veuen agreujats pel sobrecost que suposa que el transport global de productes hagi d’evitar el pas per l’estret d’Ormuz. Tot plegat té poc d’ordre i poc de nou.

Tampoc no té gaire de nou que a l’hora de justificar els atacs a tort i a dret que ha emprès l’administració americana aparegui, implícitament o descaradament, el petroli. Així va ser a Veneçuela i, en part, també ara a l’Iran. Que el petroli guiï la política d’un president dels Estats Units tampoc no és cap novetat. L’únic element diferencial és que el president actual no es pren ni la molèstia de dissimular. Però fixar-se en el petroli és vell. És, en llenguatge d’ara, boomer. Els combustibles fòssils tenien mala premsa i, de fet, a Europa ja s’havien fet passos per avançar en altres tipus d’energia que convindria no desfer. Un esquema que potenciï les energies renovables, a més de saludable per al planeta, és també una opció per reduir dependències externes, sobretot si són tan indesitjables com la de l’actual administració americana. Aquest dissabte, el professor de la London School of Economics i expert en institucions europees Paul de Grauwe assenyalava, en una entrevista a La Vanguardia, que Europa es pot convertir en una potència en l’energia renovable (per cert que a Catalunya hi ha una primera matèria bàsica en aquest àmbit com és el sol, que caldria saber aprofitar). També qualificava de “decisió idiota” que el president dels Estats Units s’hagi entossudit a tornar a apostar pels combustibles fòssils. Un canvi en l’energia hegemònica sí que començaria a assemblar-se a un nou ordre.