Persones que lluiten per una vida millor, que riuen i ploren, que se suposa que eduquen els fills i tenen cura dels avis, que s’enamoren, que es cansen els uns dels altres...

D’acord amb el cens municipal, a Vic ja hi viuen 50.000 persones. Tot un èxit evolutiu i bíblic, si ens hem de creure l’aforisme de la tradició judeocristiana: “Creixeu i multipliqueu-vos”. No entrem en detalls sobre la parla d’aquestes persones, sobre el seu accés als serveis públics, el respecte als drets fonamentals, les dificultats d’escolarització i d’habitatge, etc., que seria una manera més acurada de ponderar l’èxit del creixement demogràfic. Sempre s’han de relativitzar aquests titulars triomfalistes; només cal recordar que l’any 2006 The Economist qualificava l’economia espanyola de brillant, just abans d’esclatar la dramàtica crisi econòmica que va durar set anys, com les plagues bíbliques. I ara és un bon moment per recordar-ho, puix la mateixa publicació ha tornat a qualificar l’economia espanyola com la que ha tingut el millor comportament del 2024, d’acord amb els cinc paràmetres macroeconòmics que se’ls ha acudit de mesurar. No en parlarem ara, car ens desviaríem del tema que ens ocupa, però deixem dit que el procediment metodològic de l’estudi del The Economist és dubtós, i que el precedent històric fa feredat. 50.000 ànimes. 50.000 persones que lluiten per una vida millor, que riuen i ploren, que se suposa que eduquen els fills i tenen cura dels avis, que s’enamoren, que es cansen els uns dels altres, que es casen, que es divorcien, que hereten. 50.000 éssers humans que, científicament, podrien ser descrits de moltes maneres, tal com m’imagino que farien intel·lectuals com Karen Wright, Charles Darwin, Yuval Harari, Ramon Margalef i altres savis de la nostra civilització; i atenent a les definicions llurs, ens farien valorar la notícia del mig centenar de milers de maneres ben diferents. Perquè, ben mirat, què és un ésser humà? 1. Un gran simi que ha evolucionat tant que difícilment pot sobreviure en entorns naturals sense recursos tecnològics, i que és incapaç de produir-los tot sol. 2. Un dispositiu analògic de processament i emmagatzemament d’informació, l’amplada de banda del qual amb prou feines pot superar els 50 bits per segon, una misèria comparat amb el més senzill dels dispositius mòbils que aquest mateix individu porta a la butxaca. 3. El protagonista d’una aventura química com n’hi ha bilions a tota hora, però amb prou consciència per passar anys maldant per trobar un sentit a la seva existència. 4. Un individu d’una espècie invasora que ha colonitzat els cinc continents, modulant la major part de la superfície terrestre per satisfer les seves necessitats i els seus capricis –sempre creixents i insaciables, sobretot des de l’era capitalista– fins al punt d’esdevenir la principal amenaça per a la vida de la majoria d’espècies, inclosa la humana. 5. Un individu de l’única espècie que ha viscut a la terra capaç de fabular, inventar-se mites i llegendes i forjar, entorn d’elles, civilitzacions i cultures que evolucionen al marge de la biologia i l’adaptació al medi. 6. Un individu d’una espècie que va descobrir la manera de consumir, en una dotzena de generacions, els recursos naturals fossilitzats que l’energia solar havia produït al llarg dels quatre mil milions d’anys anteriors. 7. Un individu d’una espècie que ha estat capaç de comprendre i descriure matemàticament tots els fenòmens físics i químics de la biosfera i la majoria d’ecosistemes fluvials, marítims i terrestres, però incapaç de preservar-los. 8. Un individu capaç d’emocionar-se amb un poema, una cançó o una simfonia, i també de ser insensible al dolor i a la tragèdia d’altres individus, sobretot si són d’altres races, altres continents o altres cultures. 9. Un mamífer omnívor que necessita processar, elaborar i cuinar la major part dels nutrients que ingereix, i que sovint fa de la gastronomia el centre de la seva vida social, la raó de ser de les efemèrides, o el punt de partida per buscar ocasió d’aparellament i reproducció. 10. Un individu d’una espècie que, durant milers d’anys, ha cedit als seus sacerdots la potestat per reprimir, sota l’amenaça de càstigs esotèrics, la major part de les apetències amb les quals la natura ens premia i ens estimula a no defallir en la recerca dels mecanismes de creixement i reproducció. 11. Un dispositiu analògic que, conscient de la seva històrica malaptesa per augmentar la capacitat de processar i emmagatzemar informació rellevant, ha cregut oportú subcontractar aquestes tasques a dispositius digitals; fet que ha animat altres dispositius analògics a crear continguts audiovisuals de tot tipus, de vegades amb afany de lucre, de vegades, per simple vanitat; continguts que, en acaparar l’atenció dels altres dispositius analògics, és a dir, de la majoria d’individus, han reduït fins a límits alarmants la capacitat d’aquests de guardar un espai mental mínim pel desenvolupament de les ciències, les matemàtiques o el pensament humanístic; fenomen pel qual ha resultat que, intentant desenvolupar una teòrica societat de la informació, ha acabat soscavant els principis bàsics de l’educació i construint, en definitiva, la societat de la banalitat, la ruqueria i la desinformació general i progressiva. 12. Un individu capaç d’imaginar definicions tendencioses, crítiques a l’antropocentrisme i al capitalisme salvatge i beneiteries diverses, i exposar-les en un article d’opinió on se suposava que havia de fer una reflexió sobre el fet que la capital de la comarca d’Osona ha arribat al mig centenar de milers d’habitants, segons el padró municipal. Ras i curt: al començament del segle XX, Vic no arribava als 10.000 habitants. Avui ja en té 50.000. Si això ha de ser motiu d’orgull, de joia i celebració, o més aviat d’alarma i preocupació, quedarà al criteri de cadascú. És clar que som l’hòstia. Però aquesta expressió col·loquial té una dimensió quantitativa i una altra de qualitativa. La segona costa més de mesurar i de fer progressar. Però potser estarem d’acord que és la que compta.

Persones que lluiten per una vida millor, que riuen i ploren, que se suposa que eduquen els fills i tenen cura dels avis, que s’enamoren, que es cansen els uns dels altres...

Vic, cinquanta mil ànimes