Els mesos que molts vam passar a les ordres d’oficials embriacs, corruptes i xenòfobs no són sinó un record borrós que el pas del temps ha anat aprimant fins a deixar-ne només les anècdotes més hilarants

“Els ratolins se’l van menjar, tinent.”

Aquests mots, en castellà en la versió original, i naturalment incorporant l’imprescindible possessiu (mi teniente), foren dits trenta-cinc anys enrere per un ordenança militar a requeriment de l’oficial corresponent; posaven fi a sis setmanes de recerca d’uns documents clau de l’expedient que havia anat saltant d’una caserna a l’altra del cos d’intendència de l’altiplà peninsular, que havien d’explicar la incomprensible confusió entre un aparell de ràdio emissió i un de ràdio recepció adquirits per l’exèrcit de terra.

Embolics d’aquesta mena no eren rars en el laberint burocràtic que les remeses de material seguien a través de les diverses regions militars fins al punt de destí. La inexperiència dels calois, combinada amb la galvana dels oficials, sempre justos de gambals, convertien les pífies administratives en el pa de cada dia. Resoldre les reclamacions significava retrocedir per la selva de paperassa fins que es detectés l’origen de l’error. Pels arxivers era terrible: buscar qualsevol paper endarrerit era una tasca àrdua i angoixant. I és que aquell ordenança tenia raó: els ratolins, abundosos a les oficines de la comandància, feien servir el contingut dels arxius com a pastura: s’empassaven expedients sencers amb una voracitat esfereïdora. Els animalons semblaven immunitzats contra els raticides més llaminers i letals, i no es deixaven enganxar a les rateres que el brigada distribuïa per l’interior dels mobles de l’arxiu d’acord amb les regles de la tàctica militar més depurada. Emboscades, retirades estratègiques, maniobres de distracció, moviments envoltants, fintes i ofensives eren inútils; els ratolins es reien de l’estratègia i s’atipaven amb el secrets militars, que a partir de llavors sí que eren definitivament ben guardats.

Naturalment, la resposta de l’ordenança féu enfurir el tinent, que decretà en judici sumaríssim tres setmanes sense permís pel pobre soldadet, incloent-hi les corresponents guàrdies de cap de setmana; aquelles guàrdies que de tan inútils eren designades per la tropa com les imaginàries, on tot era fictici, des de la garita a defensar fins els improbables assaltants. L’única realitat palpable era la tocada de pàmpols del caloi, que portava dies frisant per esmussar els ardors juvenils practicant simulacres de lluita grecoromana al llit de la xicota que havia conegut passejant pel Retiro: el seu gaudi en un pou. Un sol consol quedava al soldat punit: escriure èpiques missives per revestir de gloriosa heroïcitat el seu aquarterament forçós, convertint l’ensopiment de les guàrdies en tremendes estades al calabós, substituint l’embrolla burocràtica per una heroica bronquina amb un sotsoficial, canviant els misèrrims ratolins per virils plantofades amb les quals hauria allisat les costures al malsucós rival.

Escenes com les descrites havien estat freqüents fins fa vint anys, que fou quan es va abolir el servei militar obligatori. Mai no ho agrairem prou a aquells valents insubmisos, aquells campions de la desobediència civil, molts dels quals van pagar el seu atreviment amb presó, multa o inhabilitació. A hores d’ara, els dotze, catorze o setze mesos que molts vam passar a les ordres d’oficials embriacs, corruptes i xenòfobs no són sinó un record borrós que el pas del temps ha anat aprimant fins a deixar-ne només les anècdotes més hilarants. Un món tan esperpèntic i pintoresc com el de l’exèrcit espanyol només mereix ser motiu de xanxes i plagasitats.

Avui, l’exèrcit és professional (sic); l’escarni és que hagin augmentat la paga als oficials i hagin congelat la del personal sanitari. Ja ho té, això, Espanya. Què us he d’explicar…