Viure és un luxe
La vida està pels núvols. Un cafè si és en companyia -els cafès sempre han de ser en companyia- passa dels 3 euros. I 3 euros són 500 peles. Traduir els preus a peles és com mirar-se la vida amb una lupa. Tot es veu més gros. Més gros i més car. I ho és, de més car. Que la inflació, a l’estiu disparada fins als dos dígits, encara no freni la seva cursa alcista ens perjudica a tots. A casa, als nanos els semblava un concepte estrany el de la inflació. Coses de grans, devien pensar. Ara ja l’han entès ‘el concepte’: avui tots necessitem més calés per sobreviure i ens en queden menys per viure. Els manats d’espàrrecs, els pots de Solís i el llom de dos colors ara són més cars. Els sous, en canvi, no creixen en la mateixa proporció. Per tant, les misses no arriben. No cal tenir cap llicenciatura; només sumar i restar. És d’ESO, això.
I afecta a qui consumeix, però, també, a qui produeix i a qui serveix. Ho expliquen una família nombrosa de Sant Julià de Vilatorta, que ho nota amb el tiquet de la compra cada mes; el forn Corominas de Santa Eugènia, que s’ha plantejat abaixar la persiana i el bar La Vicaria de Vic, que ha vist com se li han disparat les despeses. Aquesta situació, de la qual no es veu un final a curt termini, genera malestar. Els instruments de la doctrina econòmica clàssica es veuen impotents per trobar-hi un remei immediat. Però la política, tot i que el sistema liberal no té respostes als problemes del segle XXI, és l’única eina que pot resoldre-ho.
De moment, creant una xarxa de seguretat en forma, d’una banda, de decisions que ajudin a passar el mal tràngol com la bonificació dels carburants, la reducció de l’IVA dels subministraments energètics o la gratuïtat de rodalies i, de l’altra, amb nous tributs que gravin els beneficis extraordinaris, les grans fortunes i l’especulació. Això ha de permetre generar més ingressos per fer més despeses i evitar que un segment de la població quedi enrere. El creixement de la desigualtat sempre és una de les factures més doloroses de les crisis.
Per això la política, molt sovint denostada, ara és més necessària que mai. I hauria de tenir una mirada estràbica: amb un ull posat en el dia a dia i l’altre, més enllà. Sovint els polítics, com que els successos s’acceleren a una velocitat de vertigen perquè la crisi s’encadena amb la pandèmia i la pandèmia s’encavalla amb la guerra, actuen com si fossin llauners que corren per tapar una fuita aquí i una altra allà quan el que convindria seria canviar la canonada sencera. És a dir, la bonificació dels carburants ajuda a suportar els preus exagerats, però la solució és fer l’aposta per una transició energètica verda de la mateixa manera que la gratuïtat del tren mitiga les despeses per desplaçaments, però la solució és una aposta seriosa per una política de mobilitat sostenible. Entre el que es fa i el que s’hauria de fer hi ha la diferència entre els polítics i els estadistes. Uns pensen només en avui; els altres també en demà.