Josep Costa i Adrià Millán. Vic
Els orígens del futbol a Vic es remunten a l’any 1913 amb la fundació de l’Esbarjo Dominical Marià-Ausa, entitat fundada pel bisbe Torras i Bages. Uns anys més tard, el 18 d’octubre de 1922 neix el Vic Football Club, que va ser el primer equip en dur el nom de la ciutat. Va néixer en contraposició a l’altre club de la ciutat que tenia una vinculació eclesiàstica, mentre que el Vic FC tenia un perfil més popular. “El pes de la religió era fonamental, intervenia en tot, però el fet que hi hagués dos club no era per diferències ideològiques”, puntualitza Lluís de Planell.
Malgrat les diferencies d’ambdós equips no hi havia un enfrontament agressiu entre ells i el 1943 van decidir fusionar-se després de diversos intents de realitzar-ho als anys 20. Aquest era el desig de la població vigatana en uns moments difícils, ja que estaven en plena post-guerra. “A tothom li faltava estructures, no hi havia camps i es van veure amb la necessitat de unir forces per fer un equip més potent tant esportiva com econòmicament parlant”, afegeix el cap de premsa del UE Vic i periodista d’El 9 Nou.
La post-guerra
Segons explica el llibre La Unió Esportiva Vic. El club de futbol de la ciutat (1913-1999), de Santi Ponce, Antoni Caballé i Josep M. Vivet, el Vic FC de la temporada 1934-1935 és el millor equip de la historia de la ciutat. Es recorda d’aquesta manera aquest grup de jugadors per haver guanyat els campionats de Catalunya de segona divisió regional i de regional preferent, ascendir a primera divisió i el 1940 pujar a tercera per primera vegada. Tot i així, Lluís de Planell considera que és difícil decidir quin és el millor Vic de la història perquè el club ha tingut una trajectòria molt plana: “Esportivament, el Vic no ha fet gaires coses ni positives ni negatives. Mai han pujat de tercera divisió nacional i mai han baixat de la segona divisió regional”.
Al voltant dels anys 40, en els inicis del franquisme, el Vic va viure una etapa convulsa, ja que molta gent vinculada al club estava en contra del règim i més centrada en lluitar clandestinament contra el franquisme que no pas de l’aspecte esportiu. Malgrat tot, el govern feixista se’n va adonar i va posar-hi remei intervenint el club. “Els feixistes agafen el club quan veuen que la població vol utilitzar el club per fer política i lluitar contra el règim. A ells no els interessava el tema esportiu, només van intervenir el club per evitar que la gent l’utilitzés per reunir-se d’amagades del règim”, ens explica el periodista Lluís de Planell.
El cop de mà de l’Espanyol
Els anys 50 i 60 van estar marcats per una curiositat. El Vic estava passant per un mal moment esportivament parlant i les bones relacions amb l’Espanyol van fer que l’equip perico cedís jugadors al club vigatà per assolir el retorn a tercera nacional el 1961. L’equip patia per mantenir-se a la categoria però als anys 70 va arribar l’estabilitat al club. Hipòlit Planes (1971.1979) era el president del club i va apostar per incloure més esports dins el club com pot ser l’hoquei patins o el tennis. A més, Espanya estava sortint de l’etapa obscura del franquisme, la ciutat estava progressant molt econòmica i socialment i això es veia reflectit en l’equip de futbol. El president Planas va tenir la idea de construir un camp, projecte que es va dur a terme uns anys més tard. A la dècada dels 80 es veien els resultats de la democratització del país i del club, ja que es van dur a terme les primeres eleccions a la presidència de la història del club després de la mort d’Hipòlit Planas, el 1979, i de la finalització del mandat de Jordi Casals, el 1984. “No van haver-hi eleccions fins els 80 perquè només hi havia un candidat fins aleshores. Es van fer eleccions perquè dues persones vinculades al club van decidir presentar-se. Tot i així, la victòria de Josep Pladevall sobre Enric Pérez a les eleccions va ser per una diferència considerable”, explica Lluís de Planell.
El RCD Espanyol va cedir jugadors al Vic perquè el club pugués assolir el retorn a tercera nacional el 1961.
La inestabilitat a finals del segle XX
A partir de 1986 i amb l’estadi nou, el Vic va estrenar una nova i il·lusionant etapa a tercera divisió nacional. Malgrat tot, cap a finals de la dècada el club va començar a patir una gran inestabilitat. Fins a 8 entrenadors van dirigir l’equip en 5 anys. A més, van baixar de nou a regional preferent i, com bé ens explicava Lluís de Planell, econòmicament el club tampoc passava per un bon moment: “Als 80 la inestabilitat va ser mes aviat econòmica. L’entitat es va endeutar perquè hi havia un president que era un empresari polèmic que es gastava els diners sense cap tipus de criteri ni sensatesa”. De fet, aquesta va ser la tendència durant la última dècada del segle XX. El club tant econòmica com esportivament va tenir alts i baixos.
El nou estadi durant el transcurs d’un derbi. Foto: UE Vic
El Vic al segle XXI
Des d’inicis de segle fins l’actualitat el club ha anat alternant la tercera divisió nacional amb la primera divisió catalana. Un dels fets destacats en els últims anys és la fusió amb l’Aiguafreda, que es va produir el 2009. Explica De Planell: “Ve a causa que Aiguafreda és un municipi amb poca tradició esportiva, però un empresari va decidir apostar pel futbol. El problema és que no podien construir un camp al municipi per problemes d’infraestructura i jugaven a Sant Julià de Vilatorta. Aquest empresari va fer un gran equip i va pujar a primera catalana. Aquí neix un altre conflicte: el camp no té els requisits per jugar a aquesta categoria i és quan es fusiona amb el Vic”.
El mateix any es va produir la fusió de quatre clubs de futbol base (UE Vic, CF Riuprimer, Escola de Futbol d’Osona i CF Base Vic Remei) que va donar lloc al Vic Riuprimer REFO, les categories inferiors del UE Vic. Aquesta fusió va durar fins el 2015 quan es va crear la Fundació Unió Esportiva Vic. “La Fundació Unió Esportiva Vic van ser les categories inferiors del Vic la temporada passada, però aquest any no ho està sent. Tot i així s’espera que la temporada següent ho torni a ser per exigències de la Federació Catalana, ja que els equips de primera catalana tenen l’obligació de tenir categories inferiors pròpies”, ens aclareix el cap de premsa vigatà.
El camp
Tot i que la idea de construir un nou camp la va tenir Hipòlit Planas va ser durant la presidència de Jordi Casals (1980-83) i de Josep Pladevall (1984-90) quan es va donar l’impuls definitiu al projecte. El camp es va inaugurar el 1986 amb partits entre veterans del Barça i del Vic, entre l’equip titular de l’Espanyol i del Vic i també amb un enfrontament entre l’equip vigatà i un combinat de professionals del Barça.
L’actual estadi de la Unió Esportiva Vic és va inaugurar el 1986.
El periodista Lluís de Planell comenta com van ser els tractes amb l’Ajuntament: “Per l’actual camp, quan el Vic s’hi trasllada, es firma un contracte amb l’Ajuntament de manera que es vinculen durant 25 anys de manera que el Vic té la propietat i s’ha de fer càrrec del manteniment. Això s’ha revertit fa dues temporades i s’ha municipalitzat el camp perquè pel Vic era un cost molt gran fer-se càrrec al 100% de les instal·lacions del camp”. Cal dir que abans de jugar a aquest estadi el Vic jugava els seus partits en un camp situat mes o menys on actualment hi ha l’estació de busos de la ciutat.
Les rivalitats
El Vic ha tingut diversos rivals al llarg de la seva trajectòria esportiva. En els inicis els grans rivals eren el Manresa, el Granollers i altres equips de capitals de comarca. Fins i tot, el Sant Andreu i el Badalona eren considerats rivals del Vic a causa que es trobaven sempre a les mateixes categories: “Abans les rivalitats eren amb Terrassa, Sabadell, Granollers i Manresa, perquè a Osona el Vic era l’únic equip que existia”, ens explica Lluís de Planell.
“Abans les rivalitats eren amb Terrassa, Sabadell, Granollers i Manresa, perquè a Osona el Vic era l’únic equip que existia”, recorda el periodista Lluís de Planell.
Això va canviar a partir dels anys 80 quan a Osona hi havien altres equips potents com el Manlleu, que és el rival històric per excel·lència del Vic a causa de la proximitat territorial i als enfrontaments constants que han tingut en les últimes dècades. De fet, aquest any es tornen a retrobar a primera catalana després del descens de l’equip manlleuenc.
{{ comment.text }}