Pere Chacón i Laura Coletas. Vic
L’emoció et porta a llocs inexplicables, increïbles, fantàstics… A llocs tristos, nostàlgics, emotius… A llocs on l’energia no deixa de fluir, on la ment pot arribar però el cos no. On l’emoció et porti és el nom que li ha donat l’artista Àngels Freixanet (Moià, 1940) a la seva nova exposició, partint de totes aquestes premisses. Aquesta exposició es podrà visitar del 4 al 31 d’octubre a la Universitat de Vic i fins al 15 de desembre als espais exteriors dels Campus de la UVic-UCC , com a cloenda de la commemoració dels 20 anys de la Universitat.
La inauguració va tenir lloc el 4 d’octubre a les 13h a l’Espai Josep Vernis, del campus Miramarges, espai on es troben exposades la major part de les obres, vuit concretament. L’exposició de l’artista resident a Manresa consta d’un total de 18 obres forjades amb ferro i fusta reciclats que estaran repartides per diferents zones del centre universitari: el campus Miramarges, l’edifici de la Torre dels Frares, la Masia i la Casa de Convalescència. Tothom que la vulgui visitar ho podrà fer durant tot el dia de manera gratuïta. El mateix dia de la inauguració de l’exposició Sense Boira va tenir el plaer d’entrevistar a l’artista.
Ens podries fer una pinzellada de la teva trajectòria professional?
Porto més de quaranta anys treballant en el món de l’art. Els meus inicis van ser amb la pintura. Seguidament, vaig endinsar-me en la vessant de l’escultura, concretament amb la ceràmica, però ràpidament me’n vaig adonar que no era la meva “cosa”. Un cop vaig conèixer el ferro, de seguida m’hi vaig començar a dedicar i fins ara hi he seguit apostant. És el material amb el que m’hi sento més còmode. M’agrada barrejar-hi altres materials com poden ser la fusta, la pedra, el marbre..
Actualment, com a encàrrec, he començat a treballar amb acer inoxidable, però no és el material amb el qual m’hi senti més identificada. La veritat és que ha estat tot un repte per a mi.
Quines característiques comunes definirien les teves escultures?
Agafo temes. Al llarg de tots aquests anys n’he fet servir molts, ja que si sempre fes servir el mateix, m’acabaria avorrint. El que sí que utilitzo generalment és el material reciclat. No treballo amb ferro nou, sinó amb ferros ja viscuts. Dono una altra vida al material. És a dir, un ferro que ha servit per a una màquina o per a un altre servei, jo li puc donar una nova vida artística.
Parla’m del títol de l’exposició On l’emoció et porti …
Aquesta exposició és una mica un resum de la meva trajectòria; no tracta un tema en concret. D’aquesta manera, penso que la persona que la visita, ha de sentir-la. Jo amb això hi jugo molt: m’agrada que les persones sentin, tinguin o notin alguna emoció, ja sigui bona o dolenta. El títol és el mateix que vaig fer servir per a l’exposició del Campus Universitari de Manresa. Em va semblar identificador.
La mostra On l’emoció et porti inclou peces de ferro, fusta i materials reciclats. Amb quin material et sents més còmode a l’hora de treballar?
El material amb el que em sento més còmode treballant és el ferro (a la foto). Porto tants anys treballant amb aquest tipus de material que ha arribat un punt que ja el tinc tant estudiat i treballat, que ja puc fer el que vull amb ell. Aquest és un factor important perquè a l’hora de treballar, si domino el material, ho puc fer més còmodament.
Què t’agradaria aportar i transmetre al públic que ve a visitar aquesta exposició?
Jo hi poso molta energia. Com que ho treballo tot amb les meves mans, em penso que hi poso molta energia. A mi m’agrada que el públic toqui les escultures i que notin alguna cosa. No busco transmetre una emoció en concret, sinó que deixo que la gent senti, que es deixi portar. Tots tenim els nostres gustos. Per exemple, una persona veu una posta de sol i es pot emocionar, en canvi una altra pot pensar “una posta de sol com la d’ahir..”. Això depèn molt de les persones.
Apart de les peces que podem veure al recinte universitari, estàs treballant en algun altre projecte?
Jo sempre treballo. Però ara que ja sóc més gran, ja no vaig amb tantes presses, vaig més tranquil·la. Sempre van sortint coses noves. Ara prioritzo els espais. Sortosament, tinc obra, puc fer, treballo perquè m’agrada treballar, acumulo propostes i estic oberta al que surti.
{{ comment.text }}