Casandra Maggio i Karolina Rios. Vic
Anna Surinyach va néixer a Barcelona l’any 1985. És una fotoperiodista catalana i cofundadora de la revista 5W, que ha documentat gràficament diferents situacions sobre la immigració i els drets humans. Un exemple va ser la immigració que es va desencadenar l’any 2015 amb l’anomenada “ruta de la vergonya” que anava des de Lesbos fins a diferents països europeus. “Molta gent era de Síria i la gent et demanava: Puc anar més de pressa a Alemanya si t’explico la meva història i em portaràs amb el cotxe i no hauré de travessar aquestes fronteres. La meva premissa és interferir el mínim possible en la vida de les persones que intento fotografiar, s’ha de ser molt sincer i s’ha d’explicar molt bé el que estàs fent i no cal pensar que les teves imatges canviaran el món, ni donar falses esperances”.
El periodisme és vocacional, però el fotoperiodisme és la seva passió. Encara que prové d’una família de metges, l’Anna volia viatjar i per això va decidir estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, però la seva veritable escola va ser Metges Sense Fronteres “va ser allà on vaig començar en aquesta professió”. Les seves fotografies són només una part de tota la seva feina, però són aquestes on millor s’expressa “vaig veure que la meva manera d’explicar històries o en la que em sentia més còmode era a través de la imatge i al final també vaig decidir formar-me en fotografia”.
Actualment, el món del periodisme viu un moment molt precari i per aquesta raó la majoria dels periodistes i fotoperiodistes treballen com a freelance “un gran exemple han estat les ajudes que ha volgut donar la Generalitat als autònoms: gent intentant entrar a una web per aconseguir una ajuda, que moltes d’aquestes persones n’han aconseguit, som un sector oblidat”, a més que, “el fet de ser autònoms no és gens fàcil en el nostre país i dins de la professió és de les úniques sortides si vols fer allò que vols, perquè en els mitjans de comunicació tenen gent en plantilla, però cada cop menys. Llavors, si vols ser periodista, ser una mica lliure i dedicar-te a fer el periodisme en el qual creus, una de les úniques maneres és ser freelance i anar pel teu compte”.
Moltes vegades les fotografies serveixen només per omplir pàgines o per deixar respirar el lector i no per informar
Anna Surinyach
Una revista amb una informació diferent
A més de ser autònoma, l’Anna també és cofundadora i editora de la revista 5W “La revista 5W la van fundar vuit periodistes i un programador web que també és molt important. Tots volíem fer un tipus d’informació que moltes vegades no trobàvem en els mitjans de comunicació”. Les fotografies són un llenguatge universal que de forma molt explícita informen, però en la majoria dels casos complementen la informació. “Moltes vegades les fotografies serveixen només per omplir pàgines o per deixar respirar el lector i no per informar”. “Vam veure que hi havia un públic majoritari que volia aquest tipus d’informació i bona mostra d’això és que en aquests cinc anys hem anat pujant els subscriptors i de moment la revista funciona i ja no només és internacional. Al principi, vam decidir fer un mitjà que parlés del que passava més enllà de l’estat espanyol, però cada cop ens hem adonat que també es pot fer informació amb un periodisme narratiu reposat d’aquí. A més, el públic llatinoamericà cada cop és més gran i per ells evidentment l’estat espanyol és informació internacional”.
Petites històries, grans explicacions
Anna Surinyach
Amb les noves tecnologies, la forma d’informar ha canviat i la xifre de corresponsals l’estranger ha baixat. Segons la seva experiència, “a la revista l’única cosa que es compleix amb totes les informacions que fem és que la persona que està escrivint o fotografiant està al lloc on estan passant les coses. Això no passa sempre, sobretot en situacions de conflicte o en països que no són epicentres de notícies i que no són grans capitals com seria Londres, París o Washington on els mitjans tenen corresponsals. Moltes vegades els mitjans tiren d’informació d’agència i això fa que el lector ho percebi perquè la informació no deixa de ser distant. A 5W era una de les primeres coses que teníem clares què faríem, estar sempre al lloc on passaven les coses i després sempre hem utilitzat petites històries, grans explicacions que al final no és més que agafar històries personals posant nom i cognom a les persones. Són coses que semblen molt evidents, però no passen en molts mitjans i menys en situacions de vulnerabilitat.”
Avui dia la forma de consumir periodisme s’ha tornat més estricte, les persones volem consumir informació immediata, però alhora ha de ser veritable i la volem gratis i això fa que no consumim mitjans de qualitat. “Moltes vegades ens pregunten si no vivim de la publicitat i, evidentment, no vivim de la publicitat, vivim dels subscriptors, però tampoc hem de discutir-ho gaire perquè al final, els anunciants el que busquen són el nombre de visites i el nombre de clics que fan els consumidors a la teva pàgina.
En canvi, a 5W les visites que tenim són de qualitat, la gent que entra a la nostra pàgina està molt temps, però la quantitat de gent que entra és bastant poca en comparació amb la majoria de mitjans de comunicació. Això és una mostra evident que no ens centrem en donar a conèixer les històries que més morbo donen a la gent o que creiem que més visites poden rebre. Tot el contrari, les històries que nosaltres escollim per publicar són històries que creiem que són interessants”.
El fotoperiodisme moltes vegadas ha estat de molta ajuda per conèixer les injustícies que hi ha arreu del món i per intentar que hagi alguna solució, però l’Anna explica que “alguna vegada s’ha parlat del fotoperiodisme o de les grans imatges que han canviat lleis o societats de manera massa grandiloqüent. Jo vaig escollir la fotografia com a mitjà d’expressió, com a eina per explicar les històries perquè crec que té un poder que potser en el text des del meu punt de vista costa més. La fotografia és que és un llenguatge universal que tothom pot entendre i llegir. Tot i que depèn d’on siguis o quins valors tinguis la pots llegir d’una manera o d’una altra. Però la fotografia hauria de poder trencar barreres i amb la imatge acostar la realitat d’aquelles persones a la realitat de la gent que viu en una altra situació o en un estatus econòmic diferent. Amb la imatge crear vincles entre persones que aparentment se senten de diferents espais. Això és una de les qualitats més bones que té la imatge i la fotografia social”.
Sentiments retrobats amb el terme “periodista de guerra”
Tot i que l’Anna Surinyach se sent “periodista”, no s’identifica amb l’etiqueta de periodista de guerra, ja que mai ha estat a primera línia en països amb una situació de conflicte. “No com pot haver estat en Manu Brabo o en Ricard Garcia Vilanova que són dos periodistes que han cobert guerres. A part, hi ha molt poca gent que se senti còmode amb aquesta etiqueta perquè està massa idolatrat, es parla de periodista guerra com si anéssim allà obligats i ho fessin per salvar la humanitat i això no és cert”. Amb certa contundència afirma que “al final tots els que ens dediquem al periodisme ens hi dediquem perquè volem, ens hi dediquem perquè ens omple personalment”. Aquesta etiqueta de ‘periodista de guerra’ a vegades “està massa valorada”, donant més èmfasi al treball de metges, enginyers, arquitectes i psicòlegs que els ha vist “jugar-se la vida a les guerres i no se’n parla d’ells ni la meitat que de nosaltres”.
Surinyach explica una cosa molt important sobre com afecten les fotografies en l’època en la que vivim “Una imatge pot canviar la vida d’una persona en el moment de veure-la”. El seu company i fundador de la revista, Xavier Aldekoa, explica la història de la Grace. Una noia del Sudan del sud que va fugir a Kenya per estudiar medicina, a la qual un metge de Catalunya va trucar a en Xavi i li va pagar els estudis a Grace. Apunta amb molta frustració que “tu fas imatges a la gent per explicar la realitat, el que està passant i per intentar donar una mica de context a aquells grans titulars que hi ha en els mitjans, però difícilment canviaràs la vida de les persones que estàs fotografiant”. Amb un to molt trist explica aquesta i altres històries de noies que “moltes vegades confien que això farà que puguin tenir papers en el cas de la migració”. Per tant, ella creu “que s’ha de ser molt transparent i sincer amb la gent amb la qual treballem perquè sàpiguen exactament els perquès del que estem fent. I és important no donar falses esperances a la gent que estàs fotografiant”, sentència.
{{ comment.text }}