Júlia Cecília i Soukaina Amahou, Vic.
Entrevistem a Anton Granero, el nou director d’ACVIC. Centre d’Arts Contemporànies
Havent estat tan vinculat a l’art des de jove, com és que va estudiar Magisteri?
És cert que vaig començar pintant i vaig fer estudis d’art a l’Escola d’Art de Manresa, però tenia la vocació d’ensenyar i transmetre. Els nens tenen una edat en què els pots transmetre un coneixement i valors, i això em sembla molt interessant. Més tard, ja de gran, sí que he sigut professor a la universitat.
La seva trajectòria professional s’ha basat en el disseny i la docència però hem vist que va ser director d’EUMOGRÀFIC I d’EUMO EDITORIAL, i ara director d’ACVic. Quan va plantejar-se fer el salt a les institucions?
Em vaig passar de l’art al disseny. Quan fas art tens la llibertat de crear el que vulguis, en canvi el disseny gràfic sempre està vinculat a un projecte, i has de posar el teu saber a disposició de l’encàrrec. Buscar el millor llenguatge per transmetre el que necessites.
Quan estava estudiant Magisteri, ja tenia un estudi de disseny gràfic amb en Jordi Cano, l’actual director d’Eumo DC. El 1981 em van encarregar dissenyar els “Pont”, un llibre d’ensenyament del català als infants no catalanoparlants, il·lustrat per la Pilarín Bayés. En aquell moment s’estava sortint del franquisme i va ser un llibre molt important per a l’editorial.
Vaig entrar com a Cap de Producció a Eumo Editorial i, amb el temps, en vaig acabar essent el director.
A l’editorial també has desenvolupat aquesta funció educativa i pedagògica.
L’editorial era petita, però tot el material que trèiem era d’alta qualitat perquè hi havia tota una feina d’investigació i experimentació dels autors en escoles que feia que els llibres de text fossin molt bons. També es va editar Primer diccionari, un diccionari per a nens entre 8 i 12 anys, pioner a Catalunya, però que ja s’estava fent en altres països com Anglaterra, i aquí encara no havia arribat. El que van fer els autors va ser un buidar de tot el contingut dels llibres de text escolars a un ordinador per trobar les paraules que s’utilitzaven més i, en base a això, van crear el diccionari que avui en dia encara funciona. També vàrem fer Abril Editorial per publicar alguns llibres en castellà.
I també vàrem fer Eumo Produccions Audiovisuals, per generar continguts audiovisuals per a les escoles. Eren produccions molt ben fetes que en aquell moment eren molt cares, perquè llavors els equips costaven molts diners i havíem d’editar-los en estudis de Barcelona. Eren materials molt bons, però econòmicament no va ser rendible.
Després vam editar llibres de narrativa apostant per autors catalans poc coneguts. Rafael Vallbona i Lluís-Anton Baulenas, que han sigut autors amb un gran recorregut, van publicar per primera vegada a Eumo Editorial.
I com s’ha plantejat la decisió de ser director de l’ACVic? Fins a finals d’aquest 2020 no es resoldrà la concessió per la gestió d’ACVic, i durant aquest període vostè dirigirà el centre?
La junta de H. Associació per les Arts Contemporànies, de la qual formo part, m’ho va demanar. Quan el 2010 la Generalitat va decidir crear aquests centres d’art arreu del territori català, es va decidir crear aquí a Vic, en comptes d’altres ciutats més grans com Manresa, per l’existència i el treball continuat de H. Associació per les Arts Contemporànies.
En aquell moment es va escollir a Ramon Parramon, que ha sigut director tot aquest temps, i haig de dir que ha fet una gran feina. A principis del 2019 Ramon Parramon va deixar el càrrec, havent enllestit la programació planificada fins al desembre del mateix any, així que H em va demanar que assumís la direcció fins que es resolgui el concurs a finals del 2020. Des del mes de setembre he planificat la programació del 2020.
Va ser decisió seva que la nova programació de l’ACVic fos protagonitzada solament per dones artistes? Per què va decidir apostar per aquesta decisió?
Sí, perquè volia que fos un tema que ens preocupa i volia que tingués visibilitat. Si mireu la programació, hi ha la complicitat amb Vic Dones-SIAD Osona i el departament d’igualtat de la Universitat de Vic, entre altres entitats; a tots els vam demanar col·laboració i ajuda per tal d’organitzar un cicle de conferències al voltant de l’exposició “En el nom de la mare. En el nom de la Terra”, a cura d’Assumpta Bassas. Mentre dura aquesta exposició, per les dates coincideix amb el 8 de març, el dia de la dona, una dia en què tant al centre com a la ciutat s’organitzen activitats.
Al mes de març, vindrà la Mireia Sallarès, guanyadora d’un premi Ciutat de Barcelona per un projecte en el qual està treballant. Farà una xerrada a l’Escola d’Art de Vic el dia 12 al migdia, i després a les set a la llibreria Foster& Wallace presentarà el seu llibre Las muertes chiquitas, llibre on dona veu a dones mexicanes que parlen sobre l’orgasme femení.
Un altre tema pel qual vull apostar és per la ceràmica, perquè trobo que als ceramistes se’ls associa sempre amb la ceràmica artesanal: plats, vasos, tasses, etc. En canvi, hi ha molts ceramistes que fan ceràmica creativa i contemporània; objectes que van més enllà de l’ús utilitari i d’una gran bellesa. Trobo que falten més exposicions que apostin per la ceràmica. Si aneu a cap exposició, trobareu fotografia, pintures, escultures, etc. però tot el món de la ceràmica no hi té gaire visibilitat.
També apostarem més endavant per una exposició d’il·lustradores, perquè passa una mica com amb la ceràmica, les veureu en llibres i contes, però en molt poques exposicions. I una mica el mateix passa amb l’exposició dels fotoperiodistes.
Com a director, quines avantatges i inconvenients troba en ser un Centre d’Art Contemporani en una ciutat com Vic?
D’avantatges trobo que gràcies al fet que Vic no és una gran ciutat com Barcelona o Lleida, és molt més fàcil per a nosaltres poder col·laborar amb altres entitats per a portar a terme les diferents exposicions, com hem fet amb la universitat, Vic Dones, l’Escola d’Art, etc. Això a Barcelona és molt difícil d’aconseguir, aquí ens coneixem tots, cosa que facilita molt més la creació de complicitats.
Inconvenient? Seria que a fora de la gran ciutat tenim poca visibilitat. Només es presta atenció al que succeeix a la capital, fora de Barcelona es molt difícil fer-se veure.
Si ens hagués de recomanar una exposició imprescindible de les tres que hi ha ara al centre, per quina apostaria? Per què?
Totes. Crec que valen la pena totes tres, són especials i cadascuna és única i diferent.
{{ comment.text }}