Marta Gurri i Josep López. Barcelona
Antoni Trilla i García (Barcelona, 1956) és un dels epidemiòlegs més respectats del panorama mèdic espanyol. Trilla és Cap d’Epidemiologia i Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, i és consultor científic pel Departament de Salut, així com per l’European Center for Disease Control (ECDC). El doctor Trilla també ha estat una de les veus sàvies que ha assessorat sobre la gestió de la pandèmia del coronavirus tant al govern català com el govern espanyol. És per això que amb ell parlem sobre l’actualitat i el futur de la Covid-19 a Espanya.
Creu que les mesures aplicades actualment pel Govern són realment útils?
Sí, perquè amb això reduïm contactes. Si reduïm contactes, reduïm la possibilitat de contagi, i si reduïm la possibilitat de contagi, els hospitals, que al final és l’última paret que tenim, aguantaran. Si el nombre de contagis és molt alt, els hospitals es van omplint, i el primer que haurem de fer és deixar de fer la feina que no es Covid-19, i això és una cosa que no és en absolut bona per ningú. Per tant, són mesures útils per intentar reduir la velocitat i l’extensió del contagi.
Però tenint en compte que la tassa de mortalitat per Covid-19 és d’entre un 0,5 i un 1%, i que afecta sobretot a gent gran i amb patologies prèvies (tot i que també hem sentit dir que a partir dels joves de 35 anys també son grans afectats), no seria potser més encertat optar per un model com el de Suècia, i protegir a les persones de risc i a les persones “sanes” no aplicar-los tantes mesures restrictives?
Suècia és un model particular. Tothom creu que no han fet res, i han fet coses. Per exemple, a les persones grans els hi van demanar que es quedessin a casa i que els seus familiars, pràcticament, no els anessin a veure i no tinguessin contacte amb elles. Ara bé, això també depèn de les societats. La nostra societat no està pensada per això. Nosaltres som molt de família, d’estar amb la gent gran, d’abraçar-nos, de veure’ns. En canvi, els suecs, entre altres moltes coses, són capaços de viure més aïllats uns dels altres. Són maneres de fer.
Per tant, el model suec aquí no funcionaria?
Suècia avui està en taxes d’incidència de 400, quasi 500, i acaba de tancar bars i restaurants a partir d’una determinada hora de la tarda. Si alguna cosa va fallar en el model Suec, és la impossibilitat de protegir a la gent d’edat avançada. El virus se’ls va colar a les residències, i han tingut més mortalitat que Dinamarca, Noruega i per descomptat, Finlàndia (que és un cas especial, perquè és un país molt poc poblat des del punt de vista de densitat de població). De manera que el model Suec pot funcionar, però no és la recepta perfecta, i han tingut -i tenen- els mateixos problemes que tenim aquí.
«Nosaltres som molt de família, d’estar amb la gent gran, d’abraçar-nos, de veure’ns»
Clar, és difícil. I més quan el Govern tampoc ajuda…
És difícil des d’un punt de vista pràctic. Hi ha gent que té domicili i que es pot aïllar. Però hi ha gent que conviu amb molta família, en condicions no gaire bones. Penseu en una persona de més de setanta anys que viu amb sis, vuit o deu persones més en un pis de 60 m2… No és gens fàcil.
Si l’Estat digués: posaré hotels, residències; ho faré tot molt bé. Seria fantàstic. Però de moment no s’ha fet, i crec que és poc probable que ho poguessin fer d’avui per demà.
En aquesta línia, Espanya és l’únic país on és obligatori dur mascareta, i tot i això és un dels més contagiats. Realment és efectiva la mascareta?
Sí. Les mascaretes són una cosa útil especialment per protegir de determinades situacions o tipus de contagi. Per exemple, les mascaretes són molt útils en espais tancats. Si heu anat a classe, què és un espai tancat i que no es pot ventilar gaire, mascareta. Si vas a veure un espectacle en un espai tancat, mascareta.
A l’aire lliure és més dubtós si ajuden o no ajuden. Però a distàncies curtes també és molt important reduir la possibilitat de generar aerosols, o empassar-te els aerosols dels altres.
Llavors, potser el problema és que la gent, a vegades, no la porta ben posada, o no la cuida com caldria…
La pregunta que em fas, nosaltres ens l’hem fet moltes vegades. Aquí es demana a tothom que porti la mascareta. Però el que es demana a tothom és que la porti bé, se la canviï quan se l’ha de canviar, que se la posi quan se l’ha de posar, i se la tregui quan se l’ha de treure. Quantes persones coneixeu que, de tant en tant, tot i portar la mascareta, la porten per sota el nas, la porten al colze…
El seguiment no és perfecte, però jo crec que fins a cert punt aquesta és de les mesures que més pot ajudar a controlar la infecció.
Però a vegades, als bars per exemple, la mascareta ens l’havíem de treure si o si…
Sabem que un dels punts més importants de contagi és precisament aquelles situacions en què, necessàriament o voluntàriament, ens traiem la mascareta. Per exemple, si quedem vuit familiars per fer un dinar per celebrar l’aniversari de la mare, estem tres o quatre hores junts. I ens traiem la mascareta, parlem, riem… I en un espai tancat, i amb menys de dos metres l’un de l’altre. És un risc de contagi.
Hi han moltes situacions o llocs, com els restaurants o els bars per exemple, on la gent necessàriament es treu la mascareta. Fins i tot, hi ha gent que diu: “jo vaig al bar per treure’m la mascareta, perquè és el lloc on te la deixen treure”. Jo la veritat és que no estaria gaire tranquil. Estic més tranquil sense mascareta passejant pel carrer sol, encara que et puguin mirar malament, que no pas entrant en un establiment i traient-te la mascareta un parell d’hores. Tots heu vist que en els bars i restaurants, la distància entre un i altre de vegades és de menys de mig metro, i tu estàs allà menjant; pot ser un risc.
Però és veritat que l’obligatorietat de dur mascareta és una mesura que no sabem ben bé si ens ha fallat per “a” per “b” o per “c”, o ens ha ajudat, això segur, amb un percentatge relativament alt.
En la darrera actualització de l’Índex Nacional de Defuncions del Ministeri de Sanitat, s’apunta que el 23 d’octubre hi havia 305.802 morts a Espanya. L’any anterior hi va haver 416.602 defuncions en total. Si fem la comparativa, no hi ha molta diferència. La Covid-19 ha estat tan mortal com s’ha dit?
Per una banda, haurem d’esperar que acabi la pel·lícula i actualitzin les estadístiques. Les estadístiques de l’Institut Nacional d’Estadística van amb cert retard.
D’altra banda, durant la fase més bèstia de la pandèmia, a la primavera, tots aquests sistemes de registre administratiu es van veure col·lapsats. Es va veure un mar de dades acumulades. Però en principi, la dada de mort actualitzada l’haurem de veure a finals d’aquest any. Però també seria interessant mirar les dades de mortalitat dels últims tres anys. I després mirar la mortalitat real d’aquest any. Això és el que diuen els models Mobility and Mortality (MOMO), que valoren l’excés de morts. Per exemple, si normalment al mes d’octubre moren 50.000 persones, i el mes d’octubre d’aquest any han mort 70.000 persones, aquestes 20.000 morts en excés les has d’intentar atribuir a alguna cosa. Si el que tens és una malaltia nova, com la Covid-19, pots intentar estimar que part (que no totes) d’aquestes morts, es deuen a morts no comptats. Penseu que a Espanya es compten com a mort per Covid-19 les persones amb PCR (i ara també test d’antígens) positiu. I a Catalunya el mateix, i els que pensem que poden ser morts de covid. Per exemple, si en una residència hi ha quatre avis, un té coronavirus, i el del costat mor, pensem: deu haver mort de coronavirus. Però no tenim una garantia. I és un dels forats negres d’aquesta pandèmia. No sabem quanta gent ha mort en realitat per la Covid-19. Costarà saber-ho, i caldrà fer estimacions quan acabi.
Si us serveix d’exemple, la Grip Espanyola va ser fa 102 anys, el 1918, i encara no ens hem posat d’acord en quanta gent va morir. Esperem que amb la Covid-19 no triguem 100 anys a posar-nos d’acord.
«Em preguntaven: “Quina és la dada bona?” La meva resposta era “no la sé”. Tothom compta d’una forma diferent, hi ha retards amb els diagnòstics, hi ha persones que les podem haver comptat dues vegades…»
Però llavors anar publicant aquestes dades no fa que a gent se senti més angoixada i senti més por?
Aquest és un problema que tenim amb Epidemiologia i amb Salut Pública. Si les dades són vàlides, es poden utilitzar i analitzar. Si les dades tenen dubtes, nosaltres el que hem de fer és dir que són dubtoses. A la ràdio, a la primera part de la pandèmia, Mònica Terribas em preguntava: “diuen 1.500, en canvi el Ministeri diu 3.500, i l’altre dia salut va dir que eren 1.450. Quina és la dada bona?”. La meva resposta era “no la sé”. Tothom compta d’una forma diferent, hi ha retards amb els diagnòstics, hi ha persones que les podem haver comptat dues vegades… Clar, imagina que et fan dues PCR. Compten com dos casos diferents, i és la mateixa persona. És un embolic, i és un dels greus problemes que tenim en aquesta pandèmia: el ball de xifres. I per nosaltres és desesperant. Hi ha gent que es dedica al món de l’estadística que es passen el dia analitzant les dades que publiquen les diferents fonts per veure si extreuen la dada més aproximada.
«Si s’alleugera alguna de les mesures i té un impacte negatiu, i continuen pujant els casos, doncs els hospitals ens haurem de dedicar tots a la Covid-19, que és el que no volem. No volem nosaltres, i entenc que és el que no vol la societat»
Com veu que el PROCICAT hagi allargat les restriccions 10 dies més?
Jo parlo com em veus: amb bata, a l’hospital i amb mascareta. El sistema sanitari està molt ‘apretat’. I molt ‘apretat’ perquè estem intentant mantenir l’activitat normal. En aquests moments, a l’Hospital Clínic de Barcelona tenim el 40%, quasi el 50%, de les UCI plenes de malalts de Covid-19. Això vol dir que cada vegada que operem algú, hem de buscar-li un llit, perquè cada vegada n’hi ha més d’ocupats per malalts infectats de Covid-19. Nosaltres, si no baixa el ritme de contagis d’una forma relativament sostinguda i mantinguda en el temps, anem malament.
Per això, en aquests moments, la nostra idea és que s’haurien de mantenir les restriccions un mínim de quinze dies. Estem encara amb un número reproductor que no permet tirar gaires coets. Ara hi ha més de tres mil casos diagnosticats cada dia, i això no hi ha qui ho aguanti gaire temps. Per tant, si s’alleugera alguna de les mesures i té un impacte negatiu, i continuen pujant els casos, doncs els hospitals ens haurem de dedicar tots a la Covid-19, que és el que no volem. No volem nosaltres, i entenc que és el que no vol la societat.
I ampliar l’espai dels hospitals no seria una bona solució per pal·liar la saturació de la sanitat?
El problema no és ampliar els llits, el problema són els i les infermeres. Els i les infermeres no es fabriquen, no compres personal a l’engròs; no n’hi ha. Per tant, si demà em donen dues plantes per obrir, el meu gran problema serà: qui les atendrà? Metges encara en tenim més o menys, però infermeres o infermers no en tenim. Si no n’hi ha, no es poden atendre als malalts. De manera que la nostra idea és que hauríem d’aguantar, i hauria d’estar tancat. Ja sé que és dolent pels negocis i és dolent per l’economia, però crec que deu o quinze dies ens anirien molt bé per dir: “senyors, la cosa va a la baixa. Hem passat de 3000 a 2000 casos, a l’UCI avui, per primera vegada des de fa setmanes, hi ha hagut una mica més d’altes que d’ingressos”. Però ara estem a 500 i escaig ingressats, i per nosaltres 600 llits d’UCI ocupats ja és semàfor groc. I per sobre de 600 ja és zona vermella, i fregant la zona d’haver de desprogramar.
Per tant, si m’ho preguntes com a doctor Trilla, el millor és mantenir les restriccions com a mínim, si no vols quinze, 10 dies, i avaluar. I si les coses van bé, encantat de poder afluixar amb condicions.
«Les infermeres no es fabriquen, no compres infermeres a l’engròs; no n’hi ha»
Però, tot i això, els negocis de restauració i centres d’estètica -entre d’altres- que s’han vist afectats per aquestes restriccions, van invertir molts diners a incrementar la seguretat dels seus clients i dels mateixos treballadors.
Els sectors han invertit molt en mesures de seguretat. Segur que, com a tot a la vida, hi ha gent que ho ha fet perfecte, i en aquest cas alguns estan pagant justos per pecadors. Però sabeu perfectament que si us passegeu per Vic, o per qualsevol altre lloc, hi ha un bar ho fa bé, i potser el del costat passa de tot. O que un grup de persones compleixen les mesures, i al costat hi ha una taula de vint. És culpa nostra? És culpa de l’establiment? És culpa de l’autoritat? No en tinc ni idea, però algú hauria de cridar l’atenció i dir: “aquest ho fa bé” i premiar-lo, o dir: “aquest ho fa malament”, i tocar-li el crostó. Si no, no ens en sortirem.
En aquesta línia, segons les dades per sectors presentades recentment pel Ministeri de Sanitat, la probabilitat de contagiar-se en un cinema o en un teatre és d’un 0,01%. Tot i això, els han obligat a tancar. En canvi, el transport públic, del qual no hem pogut trobar el tant per cent de probabilitat de contagiar-se, segueix funcionant i amb el 100% d’aforament. No hi ha risc de contagi als transports públics?
En primer lloc, dir que on hi ha més risc de contagi és a les reunions familiars o als domicilis. Això no vol dir que si tu estàs vivint amb la teva parella, necessàriament l’hagis de contagiar. Vol dir que les reunions que fem a casa, els dinars, les celebracions, o el fet de quedar per jugar a qualsevol joc de taula amb els amics de la universitat durant hores i tancats, pot ser un risc.
En segon lloc, és cert que els teatres i els cinemes sí que han fet la feina ben feta. És un dels sectors més regulats, i estaria d’acord en dir que es fan les coses bé pel que fa a l’aforament, distància, etc. Aquí el problema que es va posar sobre la taula és el tema dels desplaçaments. La gent es movia per anar a aquests llocs, i es volia evitar que hi hagués més desplaçaments. També es volia evitar que abans o després d’anar al cinema o al teatre se n’anessin a sopar, i la gent interacciones. Però bé, aquesta és una cosa que és perfectament revisable.
I el risc de contagi als restaurants és molt elevat?
En els restaurants hi han pocs contagis. Però, hi ha un número significatiu de casos que es contagia allà, i el que més ens preocupa és que passa igual que en les reunions familiars. Si hi ha un cas, no hi ha un contagi. N’hi poden haver cinc, sis, set, vuit, nou… I això és un problema molt important a l’hora de controlar la malaltia.
«Tothom està convençut que ningú es contagia a les seves feines»
Però llavors arriba la gran pregunta: la gent on es contagia realment?
Vosaltres com a periodistes, que sentiu les queixes de tothom, després d’aquesta entrevista, si entrevisteu a un senyor o senyora del gremi de restauradors, ús dirà que “a la seva feina o a la seva activitat no es contagia ningú”. Perfecte, zero. Però, si després agafes un responsable d’un gimnàs, et dirà: ho fem perfectes i no es contagia ningú. Perfecte, zero. Després agafes el del supermercat, i et diu que tampoc es contagia ningú. Llavors quan acabes, fas recompte i dius: on es contagia la gent? Tothom està convençut que ningú es contagia a les seves feines. I insisteixo, no es culpa o responsabilitat dels empresaris, dels clients ni de l’administració. En el fons, és de tots.
La farmacèutica Pfizer va afirmar dilluns que la seva vacuna contra la Covid-19 és “eficaç en un 90%”. Aquesta és una notícia que podria canviar el panorama radicalment. Què creu vostè?
Jo crec que és una bona notícia. Però, és una notícia que ha llançat la mateixa farmacèutica, per tant s’ha d’agafar amb pinces. Normalment aquestes empreses grans no diuen mentides, però tampoc et donen totes les dades. Això s’ha de mirar bé i és una anàlisi inicial.
Tot apunta que el resultat serà bo. Però fins que la pel·lícula no acabi, i fins que no acabi l’assaig, no sabrem qui era el bo i qui el dolent. O si aquest 90% d’èxit era realment un 90, un 95 o un 85%. O si hi haurà un problema. Això no ho sabrem fins al final. És una bona cosa, però la vacuna no ens traurà de la pandèmia.
Diferents vacunes, diferents tractaments, millors proves diagnòstiques portar bé la mascareta quan s’ha de portar, per exemple en el transport públic, tot i tenir la vacuna. Tot això alhora és el que pot fer que en comptes de tenir tres mil casos al dia, tinguem trenta casos al dia.
«Hi ha una part important de propaganda, d’anunci, de bones notícies. Les borses van pujar totes després d’aquest anunci»
S’esperaven tants bons resultats d’aquesta vacuna?
Han sorprès, i jo diria que han sorprès fins i tot a la mateixa empresa. Nosaltres pensàvem: amb una eficàcia d’un 60% o 70% ja podem tocar les campanes de les esglésies. Però amb aquest 90% dius: caram! Ja ho veurem si és tan efectiva. Tant de bo!
Ara bé, no sé si us heu fixat també que Pfizer, què és una de les millors multinacionals en vacunes, diu: èxit del 90% en la meva vacuna. I l’endemà, Vladimir Putin diu que la seva té un 92% d’eficàcia. I després sortirà un altre que dirà en té una amb un 93% d’eficàcia, i així anirem. Hi ha una part important de propaganda, d’anunci, de bones notícies. Les borses van pujar totes després d’aquest anunci.
Però cal anar amb calma. Fins que no ho tenim tot ben vist, s’ha publicat, han passat les agències reguladores i s’han realitzat les dades, no podem dir: és veritat, m’ho crec. Però això serà al final dels estudis. Però bé, és una bona notícia.
Quan creu que podria arribar la vacuna a Espanya?
És possible que arribi a principis de gener. Penseu que nosaltres vam calcular que ens tocaven 20 milions de dosis, el que vol dir que es poden vacunar 10 milions de persones, perquè són dues dosis per persona. Nosaltres, a Catalunya, som un 20% de la població d’Espanya, i això significa que podríem potser vacunar unes 300.000 o 400.000 persones. No ens podrem vacunar tots, això segur. Haurem de començar amb els més vulnerables i els sanitaris. Aquests són sempre els primers: els que poden patir més, i els que han de curar. I a partir d’aquí caldrà veure si arriba per tots, o a qui se li dona prioritat. Perquè també depèn del tipus de vacuna. Clar, si aquesta no va bé a gent més gran, doncs haurem de vacunar més sanitaris, que majoritàriament són més joves. O al contrari, si va millor per la gent gran, esperem a tenir una que funcioni pitjor amb la gent gran, i aquesta li donem als joves. Aniran sortint moltes vacunes. Això és un embolic pels sanitaris, perquè significa diferents indicacions, anar canviant de marca i de sistema. Però bé, és el que ens ajudarà.
«El test d’antígens, per anar a treballar o a un dinar, ens permetria cert relaxament»
Tanmateix, vostè comentava que l’ús de tests d’antígens podrien ajudar en la tornada a la normalitat en alguns àmbits fins ara molt restringits, com per exemple la cultura i la restauració. Per què?
Perquè hi ha una teoria que diu que si jo sé, raonablement dins la fiabilitat de la prova, que sóc negatiu, i vull anar a un concert o quedar amb la família per Nadal, tinc una garantia de seguretat. Això si, tothom s’ha de fer la prova. Si vols quedar amb 10 amics i tu et fas la prova, però els 9 restants no se la fan, no serveix de res; et poden contagiar igual. Si tothom se la fa i tothom és negatiu, admetent que hi ha un petit percentatge d’error, et dona una certa garantia que, per exemple, pots estar amb la família i, mantenint encara certes mesures, tens un risc menor de contagi perquè, aparentment, ningú està contagiat. Per tant, el test d’antígens, per anar a treballar o a un dinar, ens permetria cert relaxament. Però no per anar a un concert en una sala tancada amb 300 persones, on jo no m’arriscaria a treure’m la mascareta.
Però, es comentava que potser cadascú se’l podria fer a casa seva, i esclar, feta la llei, feta la trampa…
Clar. Si t’ho faig jo, que sóc metge, o t’ho fa algun sanitari, i surt positiu, et diré: vostè s’ha d’aïllar. I a més, ho notificaré perquè facin el seguiment. Però si ho faig jo a casa meva, puc enganyar i encara que surti positiu fer veure que no, quan el que hauria de fer és aïllar-me, notificar-ho a les autoritats sanitàries perquè puguin fer el seguiment dels més contactes. Fins que això no estigui resolt, i disposem de proves antigèniques massives amb un subministrament garantit i amb un preu bastant més baix del que ara s’està parlant (més d’1 o 2 euros no seria una cosa relativament acceptable). Hi ha qui diu que si es fessin aquestes proves cada 2 o 3 dies, estaríem en una situació favorable. Però això a Catalunya suposaria 4 milions de proves a la setmana. Els diners per pagar això no els tenim. Així que ara per ara no es poden fer.
Vostè, en un article de la Fundació BBVA, comentava que és impossible paralitzar a tot el país. Tal com van les coses, i com aniran al Nadal, creu que finalment haurem de fer un confinament domiciliari?
Jo espero que no, però això és una cosa que hem d’anar avaluant setmana a setmana. Fixeu-vos que en aquesta segona onada, els confinaments a Europa -que n’hi ha i són importants- són més lleugers, o menys estrictes que els de la primera onada. Fins i tot el d’Espanya. Si recordeu, a l’època de març-abril ens van tancar, i no podíem sortir de casa. Ara les escoles es mantenen obertes, almenys fins a la universitat, on estem en un termini semipresencial, o sense classes presencials (excepte pràctiques).
En definitiva, jo crec que no serà necessari. De totes maneres, com dic jo sempre, aquesta és una carpeta que has de tenir molt ben estudiada i molt ben preparada a sobre la taula, per saber què has de fer si l’has d’obrir.
Tot i això, vostè, en el mateix article de la Fundació BBVA, comentava que la quarantena és el millor antídot per frenar l’avanç de la pandèmia. Ara no hi ha quarantena…
Però, hi ha dues mesures principals. La primera: quan una persona està infectada, l’aïllem deu dies. Quan una persona ha estat en contacte amb un positiu, també el posem en quarantena deu dies. Aquí l’altra cosa és si després ho fan bé, no ho fan, o ho fan malament.
La segona: reduir el contacte amb altres persones. Per això als caps de setmana no ens deixen sortir del poble o la ciutat, i només ens deixen -teòricament- sortir per treballar. També es potencia el teletreball. Es mantenen obertes les escoles, però es tanquen les classes a les universitats perquè pel grup d’edat hi ha més risc de contagi. Ens han tancat els bars, els restaurants, i altres serveis i hem reduït molt l’aforament d’altres coses.
Cada un de nosaltres, hauríem d’intentar no relacionar-nos més enllà del nostre grup més proper o familiar, i que si t’has de veure amb algú que és un amic, sempre s’ha de mantenir la distància, posar-se la mascareta i no quedar per a sopar i estar-hi dues hores xerrant sense mascareta
La consellera Vergés augurava la setmana passada un Nadal complicat. Vostè creu que serà així?
Alguna vegada m’han preguntat: hi haurà Nadal? Nadal hi haurà perquè és el 25 de desembre amb pandèmia o sense. Si no s’acaba el món, de Nadal n’hi haurà. Ara bé, no sabem si estarem millor. Esperem que si, què per alguna cosa apliquem restriccions. Ara bé, segurament no estarem com a l’estiu, que estàvem per sota de cent casos. Ens vam relaxar massa ràpid, i després hem pagat les conseqüències. Per això hem de pensar en un Nadal on l’ideal seria que no ens ajuntéssim gaire. Probablement podrem sortir a comprar, amb restriccions per entrar a les botigues, però no podrem fer celebracions multitudinàries, sense mascareta i de quatre hores a les cases, perquè hi haurà contagis. L’haurem d’intentar portar de la millor manera possible. Ens podrem veure, ens podrem relacionar, però no ens podrem aplegar en espais tancats molta gent, ni treure’ns la mascareta moltes hores per celebrar dinar o sopars.
«Serà un Nadal amb pandèmia, i amb restriccions. Dures? Esperem que no. Semidures? Probablement. Sense restriccions? És poc probable»
Per tant, serà un Nadal diferent.
Serà un Nadal, d’una banda, trist, però podem donar gràcies a Déu d’estar vius, que no tothom ho pot dir. I d’altra banda, serà un Nadal minimalista. Per exemple, en el meu cas serà la meva dona i jo. Els meus fills que no viuen amb nosaltres ja els veurem de tant en tant, o dinarem en un espai ampli i ventilant la casa. Però anar a grans restaurants i aplegar-se vint-i-cinc persones, no ho tinc tan clar que es pugui fer.
Ara bé, si això si m’ho torneu a preguntar el dia 15 de desembre, potser us dic el contrari. Depèn de com estiguem. De moment totes les coses ens diuen que encara que abaixem el nombre de casos, és massa poc temps per a arribar a Nadal tranquils. Així que serà un Nadal amb pandèmia, i amb restriccions. Dures? Esperem que no. Semidures? Probablement. Sense restriccions? És poc probable. Però després m’equivoco cada dia, així que no patiu.
Tot i això, al gener o al febrer potser hi haurà una tercera onada…
Mentre hi hagi persones que siguin susceptibles al virus, i n’hi ha un fotimer, el virus circularà entre nosaltres. En aquest moment probablement entre el 80% o el 85% de la població encara no ha passat la malaltia, i esperem que no la passi mai. Però mentre no tinguem una vacuna que protegeixi, i aquesta gent que no hagi passat el coronavirus, el virus seguirà circulant. Per tant, s’espera una tercera onada, o una quarta. Mentre que el virus circuli, i en el moment en què els contagis s’acceleren, ja tenim un problema.
I no hi hauria alguna forma de poder evitar la tercera onada?
Sí, amb un sistema de pressionar i abaixar intensitat. És a dir, si aconseguim fer baixar ara les xifres amb les restriccions que tenim, podrem dir: a quan estem? A 100. D’acord, permetem que la gent faci una vida més o menys normal, que vol dir mans, distància, mascareta, ventilació, i restriccions. I quan tornin a pujar una mica el nombre de casos, o ingressats a UCI, etc. estrenyem més. És a dir, en comptes de fer la gran pujada, el gran drama, i tots tancats, potser val més fer petites dents de serra. En el fons, és tan complicat i tan senzill com conviure amb la malaltia, i pensar que hem d’acceptar que hi ha un nombre de casos i morts (com passa amb pneumònies, ictus o accidents de tràfic), però que en aquest cas es deuen al coronavirus. Així podrem garantir el millor tractament als hospitals.
Llavors, potser estaria bé repensar la manera de frenar els contagis.
Si fem grans apretades i grans frenades és quan tenim les onades. Fixeu-vos que ara quan es comença a pressionar és quan la cosa està molt disparada i tothom està una mica neguitós. Potser cal ser una mica proactius i fer-ho abans. Penseu que amb qualsevol mesura que es prengui, emprenyaràs una part de la població. I amb tota la legitimitat del món. Però com diu la dita castellana: “No se puede hacer la tortilla sin romper los huevos“. Ara bé, l’Estat o el Govern ha d’ajudar més? Segur. No ho estan fent massa bé perquè la gent no pot demanar subsidis, o són petits, i no arriben a tothom… Tot això s’ha de millorar. Però no hi ha gaires fórmules màgiques de moment.
«La naturalesa és el bioterrorista més efectiu que hi ha»
Per acabar, vostè descarta que el virus hagi pogut estar creat per humans?
La naturalesa és el bioterrorista més efectiu que hi ha. Molts virus han anat passant d’una espècie a una altra, i després d’anys donant voltes pels animals, finalment han passat a les persones. Moltes malalties han aparegut així: la Sida, altres coronavirus…
És una cosa que no puc demostrar, però tampoc puc demostrar el contrari. Però, no crec que faci falta la intervenció de l’home directament per modificar el virus. Ara bé, si ha fet falta la intervenció de l’home per carregar-nos diversos espais naturals, i entrar en contacte amb diverses espècies… Però, agafar el virus i portar-lo al laboratori, fabricar-lo, i deixar-lo anar, no fa falta. Es fabrica sol a la mare naturalesa.
{{ comment.text }}