Marta Gurri i Josep López. Vic
Ja ho deia Mikel Izal a “Palos de Ciego”: “Cambios de vida, de ritmo y maneras, recuerdos de días que ya no nos quedan. (…) Quedan tan lejos aquellas escenas, de patios, de vida, de juegos de guerra, de no saber, de no pensar, de no importar…” Aquesta cançó, publicada l’any 2013 pel grup espanyol de música indie Izal, de ben segur que no pretenia referir-se a la pandèmia que estem vivint avui dia, però sens dubte posa el dit a la llaga de com està essent i com s’està vivint aquest any de pandèmia.
José Ramón Ubieto Pardo, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació Psicoanalista de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el passat mes d’octubre va publicar a The Conversation l’article “La tristeza Covid, la nueva pesadumbre”. En ell es fa una reflexió sobre com la societat ha anat experimentant diversos sentiments: “la por, l’angoixa, la ràbia, l’amor, la solidaritat i els dols”. Durant aquest darrer any hem anat vivint pujades i baixades emocionals que no tothom estava preparat per viure, i que, per això, en moltes ocasions han acabat amb el sentiment de tristesa. A diferència del primer confinament, on els grups de whatsapp treien fum, ara sembla que la gent hi ha perdut l’assiduïtat. Ubieto explica també que per molta gent, la vida amb restriccions, i aquesta nova realitat que t’obliga a estar moltes més hores davant la pantalla, és un problema: “és com anar amb tren i veure com passa la teva vida, però tu n’ets fora”.
Ubieto Pardo detalla també que un dels altres sentiments que qui més i qui menys ha sentit és la “decepció“. Moltes persones veuen perillar el seu negoci des de l’inici de la pandèmia. Molts d’altres han hagut de tancar els seus negocis, veure com un somni s’ensorra o com esforços de moltes generacions s’esfumen com si res. D’altres han hagut d’adaptar-se a les noves normatives, invertir diners i, tot i això, veure com a causa de les restriccions imposades han d’acabar abaixant les persianes i seguir perdent diners i temps. La societat, en general, mostra un cansament per sentir-se permanentment en “stand by“. I, per més inri, tot això va sumat “a una creixent crisi social, amb més vides desallotjades, la desconfiança cap als polítics, no estar d’acord amb les mesures preses per part del govern per ser confuses i contradictòries i finalment, l’esgotament per la incertesa” de fins quan seguirem així”, explica Ubieto.
Tanmateix, la vacuna semblava ser la salvació; la immunitat de grup havia de portar a marginar el virus i fer que aquests s’acabés esvaint, però aparentment no té el mateix efecte amb les noves variants del virus, i això, socialment, crea angoixa, alarmes i desconfiança per posar-se la vacuna. Ubieto Pardo exposa en el seu article que, psicològicament “ens costa imaginar un futur post Covid-19″ i tendim a “fer ús de la nostàlgia”. Desitjar i negar l’aparent nova realitat, segons l’autor “és una altra defensa per afrontar la pèrdua”. Psicològicament ens afecta quan veiem una pel·lícula o una sèrie i observem molta gent junta, sense mascareta o bé sense distància de seguretat; ens sentim angoixats. Sentim “com si això fos d’una altra època” exposa el professor Ubieto.
Com ha afectat la pandèmia psicològicament als infants i als joves?
Si entre la població adulta ja es és estrany haver conviure amb la realitat i els records de l’època pre Covid-19, hi ha una pregunta que ens hem de fer: com ho estan portant els infants? Quines conseqüències i preocupacions portarà a les seves espatlles la generació postcovid? Un seguit de professionals ens ho expliquen a l’article “El cost psicològic de la Covid-19“, publicat l’agost del 2020 al portal The Conversation. En ell hi han participat vuit professores d’educació, psicologia i d’investigació de la Universitat del País Basc.
Segons l’article, gràcies a uns estudis que s’han fet a més de 1000 menors d’entre 2 i 14 anys mitjançant l’anàlisi de dibuixos i preguntes tancades, “mostren com aquesta nova realitat els afecta en el pla físic, emocional, social i acadèmic”. Tanmateix, el fet que al principi de la pandèmia els nens no poguessin quedar-se amb els avis perquè podien ser un focus de contagi per la gent gran, ha fet que actualment molts nens tinguin “por i culpabilitat en pensar que poden contagiar als seus avis”. A més a més, també s’exposa en el mateix estudi que “s’identifiquen nivells elevats d’estrès, angoixa i depressió en grups d’edat d’entre 18 i 25 anys”, i que tant els infants com els joves “necessiten trobar-se amb iguals”. En aquesta línia, i segons explica l’informe “Impacte de la Covid-19 i la nova normalitat en la joventut valenciana” el 36,5% dels joves menors de 39 anys diu estar passant per una pitjor situació econòmica que abans de la pandèmia. El 5,7% diu haver perdut la feina i un 25% ha estat o està actualment en ERTO.
L’article escrit per les vuit professores de la UPV també fa referència al fet que molts d’aquests infants i joves, a més d’adaptar-se a la pandèmia, s’han hagut d’adaptar a la docència o el treball en línia. Això, sumat al fet de sentir-se contínuament assenyalats com els culpables de l’augment de casos o el fet d’haver de tornar a casa els pares per no poder pagar el lloguer, entre d’altres, ha generat molta tensió i estrès en aquest segment de persones d’entre 18 i 59 anys. Si comparem amb els majors de 60 a 82 anys “sense malalties cròniques prèvies, s’observa com la gran majoria no mostren ni estrès ni depressió”.
Els sanitaris, uns dels més afectats psicològicament
El que no és nou és el l’elevat nivell d’estrès que presenten els treballadors sanitaris, i tot aquell qui treballa en un hospital que s’ha vist obligat, des de fa un any, a conviure dia a dia amb el virus, havent de treballar incansablement sense aturar-se ni un moment, només amb la bona fe de voler ajudar a la societat. A l’article abans esmentat, “El cost psicològic de la Covid-19”, es parla de “l’estrès laboral molt intens” que han viscut aquests professionals”. “Jornades prolongades, sobrecàrrega de feina, instruccions i mesures de seguretat estrictes, havent d’estar molt concentrats i vigilant permanentment, amb poc equipament de protecció i sense poder compartir aquestes angoixes amb ningú. Moltes vegades, inclús han hagut de fer tasques per les quals no estaven formats”.
Amenitzar l’ambient, encara que sigui virtualment
La Covid-19, a part de posar a flor de pell tots aquests sentiments negatius, també ha tret el millor de moltes persones. Ha obligat a tothom a reinventar-se i a fer pinya. Tota aquella gent dinàmica, creativa, artistes, amants de la cultura i a qui els agradava crear contingut a les xarxes, es van unir per fer més amens els mesos de confinament; permetent crear i mantenir lligams entre ells i els seus seguidors. Això, psicològicament ha estat positiu; ha fet que l’activitat social no s’aturi del tot. I és que entre la gran quantitat de continguts podíem escollir veure concerts en directe, entrevistes, presentacions de llibres, participar en grups de lectura o seminaris, o bé, simplement, recordar temps millors.
La companyia La Cubana, que precisament l’any passat feia 40 anys, al llarg del confinament es va dedicar a recopilar per les xarxes socials vells temps i moments històrics de la companyia.
La coneguda companyia teatral catalana acabava de fer una gira per Espanya amb el seu darrer espectacle: Adiós Arturo. Després de gairebé dos anys voltant tot l’Estat espanyol, el setembre de 2019 va arribar a Madrid, on va estar fins al març de 2020, quan es van haver de cancel·lar les funcions per la Covid-19. L’obra s’havia d’estrenar a Barcelona el setembre de 2020, però la pandèmia no ho va permetre. Si tot va bé, es podrà gaudir a la capital catalana aviat, això sí, amb una versió adaptada a la pandèmia i, per tant, menys participativa.
En preguntar-los pel maltractament general en el sector de la cultura, Xavi Tena, actor veterà de la companyia explicava al Sense Boira que “sí, el nostre sector ha estat maltractat però com d’altres sectors”. Afegia que “quan el teu modus vivendi és actuar o despatxar darrere una barra o cuinar i no ho pots fer, tu has de menjar d’alguna manera”. Tena reflexionava que, quan s’arriba a aquest punt “són necessàries algunes ajudes que, o bé no han arribat, o han arribat molt tard, o encara han d’arribar”.
Per la seva part, Jordi Milán, director i fundador de La Cubana, coincidia amb Tena en què “és cert que la cultura ha estat maltractada”, però afegia que “si ho preguntes a un hostaler, et dirà que l’hosteleria ha estat molt maltractada, però també hi ha gent a qui els ha anat bé”. La raó que al sector cultural els hagi anat malament és perquè ha hagut de parar en sec. El director de La Cubana afegia que el que no sabia és com aquesta aturada afectaria més enllà. A títol personal, manifesta que no se sent maltractat. “Les circumstàncies són les que són”, afirma, i “tot i que podrien ser millors, tot ha hagut de parar; ha estat un daltabaix general. És una cosa que no esperàvem, però que no ha provocat ningú”. Tot i això, es mostra positiu i partidari a aprendre d’aquestes coses que fem malament i que “a partir de la crisi que hi haurà, ressorgir”.
Milán també explica que culturalment, “quan hi ha hagut una crisi o una guerra, sempre s’ha ressorgit i s’ha començat una nova etapa”. Per això insisteix que creu que això, que repercuteix amb tot, ha de servir per aprendre a no voler tornar “als temps d’abans, i fer-ho millor”. En aquest sentit, afegia: “S’ha de mirar endavant, i no mirar tan endarrere. La gent està preocupada per veure si es podrà salvar la Setmana Santa. Què importa la Setmana Santa, el Nadal o el que sigui?! Em repampimfla el que passi ara. El que jo vull és que marxi això”. Per tot això, acaba fent una reflexió per a tots: “hem de ser conscients, responsables, i admetre que en tot el relacionat amb la pandèmia, part de culpa la tenim nosaltres per, a vegades, no haver tingut la capacitat de fer el que s’havia de fer”.
Perspectiva actual
En general, des de tots els sectors els ànims són similars. Molts esperen amb candeletes poder tornar a obrir. D’altres es conformen a seguir com ara, fent de mica en mica per anar resistint. La Generalitat, coneixedora de com està afectant psicològicament la pandèmia, ha proporcionat un canal en línia per fer-se una autoanàlisi psicològica per saber si cal demanar ajuda. Molta gent està acudint-hi i compartint-ho a les xarxes.
Per compartir sentiments, també han aparegut projectes com el de “A plor de pell”, que serveix per normalitzar el no poder amb tot, i compartir la tristesa a les xarxes socials. Visualitzar que no tot és sempre perfecte a la vida dels altres, i provar de trencar els estigmes entre els joves a les xarxes socials. Aquest és un projecte de la fotògrafa Clàudia Serrahima, que va començar a enviar-se fotografies plorant amb l’actriu Laia Manzanares, i que va acabar a les xarxes per una publicació de la Júlia Beltran.
Per tant, a grans trets, d’aquest primer any de Covid-19 en podem extreure que, tot i les circumstàncies negatives que ens han acompanyat socialment, hem après a donar més importància a la salut mental i a la gestió de les nostres emocions. Ens hem sabut superar i ser més forts.
{{ comment.text }}