Anna Tañà i Laura Llunell. Vic
El referèndum inevitable (Pòrtic, 2019) és el títol del primer llibre de Carles Mundó, que es va presentar en primícia a la Sala Modernista del Casino de Vic el passat dilluns. L’ex conseller va definir de “presentació mundial” l’acte que va realitzar a la seva ciutat per donar a conèixer, públicament, la seva primera obra com a escriptor. La sala, plena de gom a gom, acollia al seu conciutadà amb forts aplaudiments i amb una acalorada benvinguda. Entre el públic es distingien cares rellevants republicanes com l’alcalde de Gurb, el de Manlleu o la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà.
La presentació va comptar amb les intervencions del catedràtic en dret penal Joan Queralt, el director editorial d’El 9 Nou Agustí Danés i Josep Lluc, en representació de l’Editorial Pòrtic. Danés, com a moderador d’un acte de caire molt informal i familiar, va ser el primer en agafar paraula i explicar la seva relació amb l’ex conseller. Va destacar, també, la bona feina i gestió que ha fet del seu càrrec amb exemples com el tancament de la Model. “Mundó no és polític, ha fet de polític”, el definia. La seva introducció va finalitzar amb una pregunta a l’aire que va llançar el periodista: “Per què hi ha un catedràtic en dret penal en una presentació d’un llibre polític? Això és una anomalia”. A continuació va agafar la paraula el catedràtic Joan Queralt, amb molt d’humor i amb la intenció de transmetre el seu ampli coneixement en dret. Abans de tot, però, ell també es va desfer amb elogis a l’ex conseller a qui defineix com una persona de confiança que ha realitzat molt bé les seves tasques.
Queralt va insistir en recomanar el primer dels dos apartats del llibre, on es relata la part interna del judici, la que no es va veure des de la televisió. Un altre tema que va enfocar amb molt èmfasi va ser la fragmentació que hi ha hagut en el cas del “procés”. Actualment hi ha el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’Audiència Nacional i el Jutjat d’Instrucció nº13 tractant una mateixa causa, “fet anòmal” que Estrasburg s’encarregarà d’assenyalar. “Aquest fet respon a una estratègia política”, afirmava Queralt. A més, va voler destacar la redacció “poc seriosa” de la sentència, la qual té únicament 95 fulls de fets provats i barreja conceptes importants que un tribunal d’aquestes característiques hauria de diferenciar.
Finalment, després d’una gairebé classe magistral de dret penal, Mundó va agafar la paraula amb molta simpatia i frescor. L’ex conseller va expressar que la part més complicada d’escriure aquesta obra era explicar una història que el lector ja sabia com acabava. “El llibre té la voluntat de ser una traducció del que era el judici”, va dir. Va voler transmetre la seva intenció de convertir l’obra en un testimoni per les futures generacions ja que, com deia, “és el retrat d’un moment històric i d’una vivència personal”.
L’ex conseller va destacar quatre punts clau que servien de fil conductor en el llibre: com van viure la sentència ell i els seus companys, el punt de vista de les seves famílies, una reflexió política de la sentència i un diagnòstic d’on som i quines condicions necessitarà Catalunya per tirar endavant el projecte de la independència. “La sentència és una icona de Catalunya i l’1-O sempre serà una llosa per Espanya”, afirmava amb rotunditat.
Després de les tres intervencions, Danés va obrir un torn de preguntes entre els ponents on es van fer preguntes com: “Qui falla quan els independentistes cada cop són més des del Tripartit?”, pregunta que va respondre Queralt que va defensar que “a Espanya hi ha un problema d’integració i Madrid no entén com Catalunya encara pot seguir amb aquest tema tan viu”. Mundó també va voler dir-hi la seva i va definir de “malaltia crònica” el problema català a ulls del Govern de Madrid. L’ex conseller, còmode amb el públic, es decidia a revelar el primer títol que havia pensat pel seu llibre: “Moral de victòria”, però explicava que l’editorial no li van acceptar pel moment crític en el que s’està vivint.
El seu missatge era molt positiu i va afirmar que “el projecte de l’independentisme és un projecte guanyador”. El públic va reaccionar amb un fort aplaudiment. Mundó sabia que la unitat era un tema que preocupa als seus votants i, és per això, que va aprofitar per defensar la seva postura i per reclamar “un diagnòstic compartit com a gran repte de l’independentisme”. També ho va voler argumentar en xifres: “Amb dades reals, el 2010 hi havia un 10% de vots independentistes i només 14 diputats. Ara al 2019 els vots arriben al 50% i els diputats ja en són 70”. Després del torn de preguntes, Mundó va concloure: “El camí és curt, però ara serà més difícil i més lent, queda molta feina per fer i no passa res per assumir-ho”.
{{ comment.text }}