El backstage de la universitat

Aleix Castells i Roger Isern. Vic

L’Àngela, l’Alícia, el Jaume, el Gerard i la Montse són alguns dels molts noms que vetllen perquè la UVic estigui a punt dia rere dia. Els primers en posar-se l’uniforme de treball són l’equip de neteja. Amb els guants i la mascareta posada comencen a desinfectar despatxos, rectorat, recepció… i la resta d’instal·lacions. L’Àngela Gobern és la nova cap de l’àrea de neteja després de gaire- bé 20 anys treballant a la Universitat. Hi va arribar el 8 d’abril de 2001 després de treballar a la carnisseria fa- miliar d’Hostalric (la Selva). Des del primer dia se sent còmode i agraïda per la oportunitat, sense pensar-se mai que estaria tant de temps treballant i en l’actualitat, ser la coordinadora del departament. Des de fa 35 anys viu a Vic, està casada i compagina la seva feina amb una de les seves passions, caminar pels cims més destacats de la comarca com la Creu de Gurb o la Creu de Malla. El dia a dia de l’Àngela és organitzar les tasques de les 20 persones que treballen al Campus Miramarges i supervisar la resta que ho fan a Torre dels Frares i a Casa Convalescència. La supervisió, als anys anteriors, era un funció realitzada per Glòria Ibañez, fet que l’Àngela agraeix quan agafa el seu testimoni: ‘’La Glòria va fer una feina increïble. Tinc el llistó molt alt, però ho intento fer de la millora manera possible’’. Com a anècdotes recorda una inundació que va afectar per complet l’edifici A de l’edifici Miramarges o una altra que va succeir a la biblioteca.

I en un dels espais que coordina l’Àngela, hi trobem l’Alícia Enciso. Fa 14 anys que treballa a la UVic. Als 23 anys va tenir el seu fill, quan estava estudiant la carrera d’Empresarials, fet que la va portar a deixar els estudis per treballar durant 13 anys en una Multinacional Farmacèutica. L’Alícia va emigrar des de Paraguai fins aterrar a Vic en un mes fred de gener. Amb serenor, ens explica que va decidir creuar l’Atlàntic per millorar el seu nivell familiar: “És dur sempre deixar el teu país, la teva cultura, però vaig trobar gent molt bona aquí”. Tot ens ho descriu amb un català perfecte, o com diu ella, un “català de carrer”. Emocionada i agraïda ressalta l’ajuda de professors i alumnes per millorar el seu català i destaca que “m’agrada integrar-me en el lloc que treballo, en el lloc on sóc i de veritat que estic molt agraïda amb tota la gent del meu vol- tant. Al final, com diuen, no tens tot el que vols però estima tot el que tens. I això és el que em passa amb la meva feina i l’entorn que m’envolta.”

Enciso, nascuda al Paraguai, ha perfeccionat el català amb l’ajuda d’alumnes i professors

‘’Jo no m’amago de la meva malaltia’’. La Montse Leiva és la recepcionista de tardes de l’edifici Miramarges. Va arribar a la UVic fa gairebé dos anys, després de més de 25 a l’empresa Bonpreu. A través de l’Associació de Disminuïts Físics d’Osona (ADFO) va entrar en una convocatòria per obtenir una plaça a la UVic. Això sí, molts no sabien la història que portava al darrere. La Montse pateix una malaltia anomenada retinosi pigmentària, que afecta la seva vista reduint-li el seu camp de visió progressivament amb el pas dels anys. Aquesta malaltia li van detectar als 21 anys, moment en què es treia el carnet de conduir i començava a notar la falta de visió en les hores de poca llum. El primer diagnòstic va ser dur, explica: ‘’La primera vegada que em va visitar el metge després del diagnòstic em va dir que als 30 anys ja no hi veuria.’’ Després de la primera opinió, en va consultar una segona, que li va rebaixar la por i li va comentar que el futur de la malaltia era incert. El temor de la Montse la va fer arribar al punt de voler tirar enrere el seu casament, fet que tenia plantejat abans de saber el diagnòstic. Tot i així, destaca que es va quedar amb una frase després de la visita: ‘’Has d’aprendre a conviure amb la malaltia’’. A partir d’aquest moment, el canvi de la Montse va ser en positiu a nivell psicològic i de vida, ja que va aprendre a viure i conviure amb ella. Des de que va arribar a la UVic se sent recolzada en la seva àrea i agraïda per l’oportunitat que ha obtingut. A hores d’ara, amb 46 anys, segueix tenint visió amb les dificultats habituals que li provoca la malaltia, però no li impedeixen treballar ni realitzar les seves funcions. La relació amb altres departaments és directe, com el de manteniment, amb el qual es comunica per realitzar diferents tasques de conservació de les instal•lacions.

Jaume Cristòful i en Gerard Lagonigro treballen a l’àrea de manteniment. La nostra feina és una mica menys rutinària, expliquen. Un dia toca fer una instal•lació elèctrica i l’altre fer tasques de pintura. I des de fa més de tres dècades, en Jaume aporta el grau d’experiència necessària perquè tot funcioni correctament. Des de molt jove havia treballat en el món de la construcció, de fuster d’antiguitats i de pintor pel seu compte. Fins que va aconseguir la feina a la UVic, quan estava apuntat a l’INEM, a través d’una oferta de feina. A banda de les seves tasques, també organitza la caminada popular de la Universitat i recorda, amb molt d’afecte, el vincle emocional amb molt estudiants, sobretot en l’època en què el plató de televisió estava ocupat per un bar dirigit pels mateixos alumnes.

“És una feina gens rutinària, un dia estàs pintant i l’altre arreglant la instal·lació elèctrica”

Un dels seus companys és Gerard Lagonigro, una per- sona nerviosa i extravertida. Des de fa 13 anys treballa a la Universitat i aquest és el seu primer curs a l’edifici Miramarges, ja que als 12 anteriors havia estat realitzant aquests tasques al de la Torre dels Frares. Apassionat de la fusteria, va arribar al seu actual lloc de treball gràcies a un conegut que li va comentar que estaven bus- cant una persona per aquesta àrea. Anys abans, Lagonigro havia estat en el món de la fusteria i arreglant tele- visors. També treballar durant 3 anys a Sant Hipòlit de Voltregà en la construcció d’avionetes monoplaça i biplaça. El dia a dia, com defineix Lagonigro, ‘’és sempre diferent, ja que un dia has d’arreglar el so d’un projector i l’altre pintar una paret’’. La paraula rutina no existeix per ell, en una feina on explica que aprens de tot i fas de tot, fet que t’ajuda a millorar en algunes coses que mai t’haguessis plantejat. En el seu temps lliure, quan la seva filla li permet, li agrada anar a caminar i gaudir dels paisatges de la comarca.

La pandèmia ha marcat un abans i un després en les seves feines. Preguntem a l’Àngela i l’Alícia si han tingut por en algun moment. “Nosaltres, com a treballadores, hem tingut molta sort tant a la Universitat com a l’empresa encarregada de contractar el personal, perquè han assegurat, d’alguna manera, que el nostre lloc de feina sigui el menys perillós possible. Portem mascareta, guants i productes de neteja que deriven del lleixiu”. La pandèmia, com ja sabem, ha estat un etapa dura. Per desconnectar d’aquests moments, a l’Àngela li agrada sortir a caminar pels voltants de Gurb. L’Alícia, en canvi, intenta evadir-se viatjant a través de la lectura de llibres. Confessa que “sóc una friki de la lectura. Puc saltar d’una novel•la negra a una novel•la històrica, passant per novel•les conspiratives com el Club Bilderberg”.

Per la seva banda, en Jaume, des que té 18 anys està atrapat per la febre del ‘boig pel bolet’. Una afició, però, que ha dei- xat pas a una altra de molt ambiciosa. Ha col•leccionat fins al moment més de 3.500 discs de vinil, que ha adquirit a diferents mercats d’arreu de Catalunya. De fet, amb l’ajuda del seu fill, en Pau, va fer una exposició de vinils a la Universitat per compartir- ho amb tots els estudiants i professorat. Una passió que tant en Jaume com la resta de personal de la UVic transmeten cada dia a tothom per seguir cuidant la Universitat.