Núria Perera / Ester Puigdellívol
Eudald Mercader Porrà és un jove de 23 anys, nascut a Ripoll, a la comarca del Ripollès, i jugador de hoquei al Club Hoquei Ripoll des de ben petit. Amb el número 29 a l’espatlla és el màxim golejador del seu equip. Parlem amb ell per conèixer els seus inicis, les seves sensacions durant el joc i el seu punt de vista sobre la situació actual del hoquei.
Per què hoquei?
Doncs des que era ben petit els meus pares em van comprar uns patins d’aquells de joguina de Fisher Price, i em van tallar un estic a mida. Jugava amb el meu pare fins que vaig poder competir. Llavors em van comprar unes sabates normals, les van foradar i les van collar a una platina per poder fer un patí.
Sempre has estat al Hoquei Club Ripoll?
No. Hi va haver un any que vaig estar al Club Patí Voltregà, però després vaig tornar a casa, a jugar al Hoquei Club Ripoll i fins ara.
Ets el màxim golejador de l’equip, com et sents?
Molt content. Per una banda, des del punt de vista personal suposa un repte per mi i perquè des de ben petit sempre he acostumat a marcar gols, i em fa sentir bé assolir aquest objectiu, i m’agrada marcar gols, com a tothom suposo. Però, evidentment, això no és possible sense els companys, vull dir, és un joc de cinc persones contra cinc més: el porter i els quatre jugadors.
El fet de ser el màxim golejador, t’influeix d’alguna manera a l’hora de jugar?
Crec que no, tot i que si durant un partit no marco o faig pocs gols, tinc la sensació i el sentiment de que no he donat el màxim de mi, o que no he jugat bé. Un sentiment de que he fallat, per una banda a mi mateix, i per l’altra a tot l’equip.
Què penses quan marques un gol?
Molta emoció, em poso molt content. Tot i que de vegades també em ve el sentiment de ràbia també. Però generalment molt content i molt content també de poder-ho celebrar amb els companys de l’equip.
En un futur, t’agradaria ser entrenador?
Bé, durant una temporada ja ho vaig ser. Ensenyava a nens petits d’escoleta. Els ensenyava a patinar, també el joc i coordinació amb l’estic i la bola. És una etapa que em va agradar bastant, però ara mateix m’és impossible compaginar-ho amb la feina, els entrenaments com a jugador i la novia.
Tens algun ritual o costum abans dels partits?
No ritual no. Ara bé, no sé si es pot considerar costum perquè ja ho faig inconscientment, però abans de començar el partit, quan ja som a la pista, abans de que piti l’àrbitre, sempre comprovo que totes les proteccions estiguin ben col·locades, en especial la coquilla. Però no considero que sigui un ritual com a tal, ja que no ho faig per tenir sort durant el partit.
Com et definiries com a jugador?
Em definiria com bastant més davanter que defensa, encara que al hoquei no hi ha uns rols estipulats. Quan érem més petits si que hi havia aquests rols, perquè fèiem “zona”, que és “rombo o quadre”. Ara quan ets més gran, ja deixes això enrere i passes a fer individual, no tens cap rol estrictament assignat, com al futbol per exemple. Però bé, jo soc el que està davant del porter contrari molestant-lo, el que es diria una rata d’àrea.
Creus que un esport com el hoquei necessita més visibilització?
Definitivament sí. Diguéssim, tu quan vas a l’escola, el primer que fan els nens, al pati per exemple, és jugar a futbol i quan penses a practicar un esport el primer que pensa molta gent és el futbol. El hoquei és un esport que a les escoles no s’ensenya gaire, si que de tant en tant fan una classe d’educació física enfocada al hoquei, però no ho ensenyen bé, el material no és l’apropiat, els pals són de plàstic per exemple.
Tens alguna anècdota?
Quan tenia 13 o 14 anys vaig jugar un partit a la Seu d’Urgell, el partit anava bé, anàvem guanyant tot i que em van anular un gol, i justament a la contra de l’anul·lació del gol vaig fer una passada mirant a la banda esquerra, i quan em vaig girar cap a la dreta em vaig trobar un altre jugador de cara i vaig picar el meu nas amb el seu cap. Vaig caure desplomat a terra tapant-me la cara, i a la que em vaig aixecar tenia les mans plenes de sang, Jo volia seguir el partit, però a la mitja part em vaig començar a marejar i em van portar directe a l’hospital perquè m’havia trencat el nas.
Una altra anècdota, ara però amb 20 anys, és que estàvem fent un entrenament de pretemporada, a l’hivern, per no perdre pistonada. Justament era el dia abans de Cap d’Any. Total, que un company va xutar, i jo era el que estava de “palomero”, de manera que el porter va parar el xut, la pilota em va anar a mi a la cara i vaig anar a la festa de Cap d’Any amb tot l’ull lila i inflat.
{{ comment.text }}