Marta Gurri i Josep López. Barcelona
Aquest 2020 ens ha ensenyat moltes coses, i una d’elles és que si ens ajuntem i remem en una mateixa direcció, som capaços d’aconseguir fets extraordinaris i superar les situacions més complicades. Però cal que ho fem tots junts; ningú sap on i com pot estar demà. I amb aquesta premissa en ment, Arrels Fundació, una entitat sense ànim de lucre que ajuda a persones sense llar de Barcelona i de tot Catalunya des de l’any 1986, ha seguit lluitant per donar suport a tothom que ho necessités fins i tot en temps de pandèmia. Ara bé, no ha estat fàcil. Per descobrir la tasca feta per la fundació, com han superat tots els obstacles causats per la Covid-19 i com se’ls presenta aquest Nadal tan inusual, parlem amb el seu director, Ferran Busquets.
Ha canviat molt la situació de pobresa a Catalunya d’ençà que vostè és a la fundació?
Jo sóc a la fundació des de l’any 1998, i en sóc el director des de fa 8 anys. Dit això, la situació de pobresa sí que s’ha incrementat, però per la situació actual. I pel que fa a la gent que està dormint al carrer, les xifres també mostren un augment. La situació va empitjorant, però és “normal”. Si no s’aporten solucions perquè la gent surti del carrer, no hi arribin, o no es cronifiqui, és molt difícil que deixi de passar. I el mateix passa amb la pobresa. Si no se soluciona, no es podrà revertir ni millorar la situació.
Les últimes dades que el Govern de la Generalitat ha donat sobre la quantitat de persones que viuen al carrer a Catalunya és de l’any 2017, quan l’any 2015 es va instar a fer-ne recompte cada dos anys. Per què encara no han sortit noves dades?
Nosaltres els vam instar, però això no vol dir que el parlament ho aprovés. El parlament el que va fer és demanar al Govern que expliqui la situació que hi ha. Això es va fer, però no soluciona el problema ni dona una resposta. Es va plantejar una estratègia catalana, però tampoc no es va fer cap pas concret per solucionar el problema… En aquest sentit, el 2015 es va obrir una moció i es va fer un informe, però aquest no s’ha anat repetint com considerem que s’hauria d’haver fet. Sabeu quin és el problema d’aquest informe? Que aquestes dades es basen en les xifres recollides pels municipis. Llavors, si aquests no donen les dades, o la qualitat d’aquestes és fluixa, no podem tenir una foto clara de la realitat en què vivim.
«El fet que hi hagi una llei, malauradament, no vol dir que es compleixi..»
En aquesta línia, i tal com expliquen vostès al seu web, un total de 66 municipis catalans de més de 20.000 habitants (i que acullen el 72% de la població catalana), no fan recompte de les persones sense llar. Per què no és obligatori que tots els municipis tinguin comptabilitzades les seves persones sense llar?
En realitat, la llei diu que els municipis de més de 20.000 habitants han de fer aquest recompte. Però el fet que hi hagi una llei, malauradament, no vol dir que es compleixi. Passa el mateix amb l’empadronament. La llei diu que una persona s’ha d’empadronar, però ningú ho fa. El problema és aquest, que no es compleixen les lleis…
«Hi ha una sensació de rebuig a la pobresa i ho considerem un fet molt greu, perquè no soluciona el problema.»
I per què almenys no s’aplica un servei d’atenció als sense llars?
Perquè hi ha una por als municipis pel que es diu “efecte crida”. Hi ha el temor que si s’obre un servei d’atenció a persones sense llar en un poble o ciutat, la gent dels municipis pròxims també aniran a demanar ajuda allà. Hi ha una sensació de rebuig a la pobresa i ho considerem un fet molt greu, perquè no soluciona el problema. El que s’hauria de fer és o bé establir l'”obligatorietat” de comptar el total de sense llars que hi ha a un municipi, o bé organitzar una coordinació per tal que els pobles i ciutats facin accions d’ajuda. Si no és així, no se solucionarà mai el problema.
Coneix el nombre de persones que dormen i viuen al carrer avui dia a Catalunya?
Sí, són 2347 persones. Aquesta és una dada que ve dels municipis catalans. Ara bé, com que la donen els pobles o ciutats, no sabem ben bé quins criteris s’han seguit per registrar-les. Són dades “mínimes”, però la qualitat és força petita.
Parlem d’unes xifres de persones sense llars a Catalunya molt alarmants, i a sobre aquest any hi ha hagut una pandèmia. Això ha agreujat la situació?
Sí, el sensellarisme, en general, segur que ha pujat per la crisi derivada de la Covid. Qualsevol impacte econòmic que tingui una persona la posa en risc de “sensellarisme”. I qualsevol persona en risc de “sensellarisme”, està en risc d’acabar al carrer.
Ara bé, aclarir que quan parlem de “sensellarisme” parlem de les persones que estan dormint al carrer, però també d’aquelles persones que estan en una situació més àmplia, com poden ser la gent que està allotjada a una entitat social o en una habitació de lloguer, la persona que viu en allotjaments no adients, aquells que estan acollits en albergs, les dones allotjades a habitatges per fugir d’una situació de maltractament…
«La gent fa tot el possible per no arribar al carrer.»
I quin és el procés que passa algú que està molt afectat per la crisi per acabar sense llar?
Entre d’altres, hi ha dos possibles escenaris. Hi ha el cas de la persona que està vivint en un habitatge de lloguer, i si no paga el lloguer, és desnonada. En aquest cas el procés d’acabar al carrer, però, és més lent. Primer la persona intentarà pagar el lloguer, després el propietari intentarà trucar-li, insistirà, i, finalment, assumirà un procés judicial. I en el pitjor dels casos, l’acabaran fent fora. Ara bé, si la persona viu en una habitació de lloguer, i no paga, com que la persona que li reclama el deute, potser, està a l’habitació del costat, això accelera molt el procés d’arribar al carrer. Però bé, la gent fa tot el possible per no arribar-hi; demanar ajuda a amistats, familiars, pares, mares… O si veus que els ingressos baixen, en comptes d’anar al supermercat, acudeix als bancs d’aliments.
El segon escenari és l’arribada al carrer per pobresa. Quan hi ha una crisi com la d’ara, l’arribada al carrer és més lenta del que podria suposar en comparació amb la pobresa. Amb la pobresa és més ràpid perquè no tens uns ingressos. Però l’altra cosa és l’arribada al carrer quan hi ha una crisi, que es produirà, com deia abans d’una manera més lenta, i no d’una setmana a una altra.
«Hem repartit menjar per primera vegada, perquè la gent de carrer una de les dificultats que tenia era la d’obtenir menjar calent.»
Quin paper han tingut vostès a l’hora de donar suport a les persones sense llar durant aquests últims mesos?
Nosaltres hem prioritzat l’allotjament dels habitatges. Comptem amb 210 persones allotjades, i aquestes són de les que nosaltres tenim cura i vigilem que no els passi res, i que la seva situació es mantingui estable. Per altra banda, el problema que teníem, i seguim tenint, és que si el virus entrés a la residència de 41 places, estaríem davant d’un drama.
Però bé, hem ajudat les persones que ja estaven allotjades, i hem allotjat gent nova també. Hem donat informació, hem obert rutes de carrer. També hem repartit menjar per primera vegada, perquè la gent de carrer una de les dificultats que tenia era la d’obtenir menjar calent. Hem fet aquestes accions de proximitat a la gent i d’informació. També hem repartit mascaretes, EPIs… I al centre obert hem tingut cura de l’aforament per tal que les persones que vinguin, puguin estar-se més estona al refugi.
I pel que fa a la gent del carrer, ens vam trobar que a la primera onada es van multar a algunes persones i, va haver-hi 3 assassinats. Aquesta segona onada, almenys a la ciutat de Barcelona, a altres municipis ho desconeixem, sabem que els Mossos han deixat de multar a les persones sense llar.
Amb quines situacions s’han trobat les persones sense llar a causa de la Covid-19?
Durant la pandèmia s’han sentit espantats. Primera perquè es va córrer la veu de què hi havien assassinats, i això va generar por. I segona, la dificultat a l’accés al menjar calent va generar malestar. I com no, la incertesa en la informació. Si nosaltres hem patit incertesa, imagineu-vos ells. Sí que hi ha hagut casos de persones que no se n’han adonat gaire de la situació perquè patien una malaltia mental, però en general ho han passat molt malament. A més, hi va haver molts serveis que van tancar i això també els va fer patir molt. Ha estat una època molt difícil per la majoria de persones sense llars, i encara més per aquelles que van arribar nous al carrer.
Com ha col·laborat l’ajuntament de Barcelona en aquesta tasca?
Bé, més que ajudar ha gestionat els seus serveis, i va obrir la Fira, que, per cert, per nosaltres era un espai que no era gens adient. Aquests espais massificats no són bons. Són espais complicats. Però és cert que sí que han reconduït la situació i han obert hotels, i aquests tipus d’establiments, per tal que aquestes persones que van estar a la Fira s’allotgin en espais més adequats. El problema és que a l’abril, quan tanquin, què passarà? Aquest és el gran dubte…
I és segur que a l’abril tancaran els hotels?
Si comença l’activitat turística, aquests hotels hauran de reconduir la seva activitat. A no ser que l’ajuntament els pagui a preu de mercat, o arribin a algun acord, el més segur és que s’acabin tancant.
«És molt difícil ara mateix saber quanta gent ha mort pel virus, i estem treballant per poder solucionar-ho.»
Quants casos coneixeu de persones sense llar que han passat la Covid-19 o bé han mort pel virus?
Ha mort gent, però és difícil atribuir-ho a la Covid, i això passa per una raó: nosaltres no tenim accés a la seva informació mèdica. Per exemple, si jo em moro demà, la meva família podrà tenir accés a aquesta informació i podrà saber que m’ha passat. En canvi, nosaltres la relació que tenim amb els sense llars és professional, i per això no tenim accés a la informació de les causes de la seva mort. Per tant, és molt difícil ara mateix saber quanta gent ha mort pel virus, i estem treballant per poder solucionar-ho. Però bé, creiem que tampoc no hi han hagut gaires morts per la Covid, perquè el fet que a la primera onada estiguéssim tots confinats, en el fons va protegir als sense llars. Tots estàvem a casa i ells no tenien gaire contacte amb altres persones.
S’ha actuat per detectar i confinar a persones sense llar afectades de Covid-19?
Sí, però per confinar persones sense llars hi ha un problema sanitari. A Barcelona, com us deia, el confinament es va fer a la Fira. L’ajuntament diu que no hi va haver molts casos de contagis, i si ho diuen ens ho creurem, malgrat que la situació era complicada… Nosaltres, com a Arrels Fundació, també ens vam plantejar fer algun tipus de confinament, però al final el problema, com deia, era sanitari. No volíem agreujar el problema. Obrir un espai, ficar gent que convisqués, i que potser entrés el virus allà dins quan encara no teníem ni PCRs ni tests d’antígens, no era molt encertat. Per això vam decidir no fer-ho i fer una atenció directa al carrer.
Saben si totes les sancions que s’han posat a persones sense llar per estar al carrer fora del toc de queda o durant el confinament, l’ajuntament o els Mossos d’Esquadra les han desestimat?
Com deia abans, nosaltres creiem que es van sancionar sense llars a la primera onada, però a la segona onada probablement no s’ha sancionat a ningú.
Primer dir que totes les sancions, malgrat qui les posi, arriben als Mossos d’Esquadra. Dit això, les multes de la primera onada que ens van arribar a nosaltres, o a altres entitats socials, es van desestimar. Es van enviar a l’ajuntament, se’ls va informar que aquelles persones dormien al carrer, l’ajuntament ho va tramitar als Mossos, i aquí s’acabava el problema.
Ara bé, moltes persones no estan vinculades a entitats socials, i aquestes si rebien i reben la multa. És un problema, perquè aquesta multa sí que farà el seu recorregut, i això vol dir que hi haurà un requeriment econòmic. Si no es paga, s’aniran acumulant interessos, i el dia que aquesta persona aixequi el cap i pugui tirar endavant, rebrà una bufetada forta.
Ara s’acosta Nadal. Com plantegeu des de la Fundació les festes d’aquest any tan inusual?
El Nadal sempre és una època complicada per les persones que dormen al carrer, però al final és per la mateixa raó que la d’aquelles persones que no dormen al carrer però estan soles. Sembla que el Nadal és una època per celebrar-la en família, i quan no en tens es remouen molts sentiments. No són moments fàcils…
I aquest any, amb la pandèmia, i tot i que no és cosa nostra i no ens ficarem, ens preocupa el rebrot que hi pugui haver. Una entitat com Arrels no són 4 parets, som tots aquells humans que hi treballem. Per això als prop de 80 treballadors i 400 voluntaris, si hi ha un rebrot, ens afectarà moltíssim. Estem patint, i a veure com ho resolem.
«L’acció consistirà a convidar a tota la ciutadania que baixi àpats a les persones del carrer durant cada dia de les festes de Nadal.»
Es podrà fer algun sopar i dinar solidari com altres anys?
No. No es farà ni el sopar del dia 24 de desembre, ni el dinar del dia de Nadal. No els farem perquè no compleixen els requeriments que la pandèmia exigeix. Per això aquest any farem una acció al carrer per substituir el dinar i el sopar. L’acció consistirà a convidar a tota la ciutadania que baixi àpats a les persones del carrer durant cada dia de les festes de Nadal. És una “excusa” perquè la gent s’apropi als sense llars.
«Cal desmuntar tots els estigmes que hi ha al voltant dels sense llar.»
De quina manera poden ajudar els veïns, la premsa, tots, a les persones sense llar?
Primer cal desmuntar tots els estigmes que hi ha al voltant dels sense llar: està al carrer perquè vol, no vol anar a un alberg, són persones alcohòliques, etc. No. Si una persona està alcoholitzada i no vol anar a un alberg, no vol dir que no vulgui res. Potser, fins i tot, és bona idea no anar a un alberg a vegades…
En aquest sentit, la premsa per nosaltres és un gran aliat. Ens permet difondre la realitat, modelar una mica la percepció de la ciutadania. Per exemple, en el cas del Marjan, aquell senyor que va ser disparat per la guàrdia urbana, vam parlar molt amb els mitjans per reconduir l’argumentari de si portava un gabinet, de si era una persona violenta, etc. Aquesta era una persona que estava al costat d’una llar d’infants, i us puc assegurar que no hi ha res que preocupi més a uns pares que un perill prop dels seus fills. Si hagués estat un perill, s’hauria armat un ‘cristo’, però en canvi mai va passar res.
En aquest sentit, l’aporofòbia és un problema encara molt present a la nostra societat. De quina manera creuen que es pot lluitar contra ella?
El que cal fer és educar a la ciutadania perquè entengui que els sense llars potser no estan al carrer perquè volen. També és cert que la forma més fàcil de resoldre-la seria que ningú dormís al carrer… Però bé, nosaltres creiem que el que també caldria és que, des d’un punt de vista jurídic, es pogués denunciar si una persona agredeix a una altra per raons d’aporofòbia, de la mateixa manera que ara es pot fer per una qüestió d’homofòbia, de racisme, o de gènere.
Per tant, potser la falta de sensibilització i educació són els principals detonants de l’aporofòbia?
Sí. Però jo crec també que l’aporofòbia, més enllà del seu significat etimològic (por o odi al pobre), té lloc a causa de la covardia. Hi ha algun cas de gent que ha volgut agredir a una persona que dorm al carrer. Quan aquesta s’aixeca i l’agressor veu que no és d’una mida ni mitjana ni petita, s’espanta i diu: “deixem-ho per un altre dia”. Al final, és com la violència masclista. Aquesta es produeix perquè, generalment, l’home físicament té una força més gran que la dona. Si això no fos així, la dona tindria més eines per defensar-se. En aquest sentit, al carrer passa el mateix.
«El que cal fer és educar a la ciutadania perquè entengui que els sense llars potser no estan al carrer perquè volen.»
Per tant, cal lluitar contra l’aporofòbia urgentment… Què és millor que pot fer la ciutadania per combatre-la i ajudar als sense llars?
La ciutadania el millor que pot fer és fer el que feien els veïns amb en Marjan: acompanyar-lo, preguntar-li com està, baixar-li menjar, parlar amb ell, proposar-li coses… I sobretot, una cosa molt important que feien, que era demanar informació a entitats com la nostra per saber que podien fer per ajudar-lo. Això és el més important, perquè si tothom està sensibilitzat, a la llarga no hi haurà problemes i tot se solucionarà. Com més gent hi hagi sensibilitzada, més fàcil serà revertir-ho.
{{ comment.text }}