Marta Gurri i Josep López. Vic
Carles Alastuey, membre fundador i secretari de l’Associació Després del Suïcidi i coordinador dels grups d’acompanyament a la pèrdua per suïcidi, explica que “només a Espanya, cada any se suïciden entre 3.500-3.700 persones”. I afegeix que a Catalunya, per exemple, aquestes xifres oscil·len entre les 500-600 persones l’any. Ara bé, el que moltes vegades no es té en compte és que per cada persona que es lleva la vida, se’n veuen afectades, com a mínim, 6. Si fem el càlcul, això significa que cada any hi ha 18.000 persones afectades per un dol causat per un suïcidi. “Estem parlant d’un col·lectiu humà d’unes dimensions brutals que roman invisible perquè l’estigma i el tabú amb la conducta suïcida és tan gran que no permet veure l’enorme quantitat de persones que afecta”
Parlem del tabú. Per què silenciem els suïcidis?
En la conducta suïcida hi ha dos elements que psicològicament ens resulten molt pertorbadors. Nosaltres, antropològicament i culturalment estem programats per preservar la vida. Per això, “el fet que una persona decideixi llevar-se-la, ens pertorba i ens inquieta molt”, explica Carles Alastuey.
Els psicòlegs Jordi Naudó i Salvador Simó coincideixen en el fet que el problema es troba en l’arrel. “Som una societat que no tenim integrada la mort” i afegeix que “de retruc, de la mort per suïcidi no se’n parla”. En aquesta mateixa línia, Naudó coincideix amb Alastuey en què com a societat ens sembla impensable que una persona pugui gestionar la seva mort. “La nostra tradició ens fa pensar: ‘qui ens dona la vida és Déu, i ell és qui ens la treu’. Tot i que la religió ja no té el mateix pes que tenia en la nostra societat, d’alguna forma prendre’s la vida un mateix és un acte d’autolesió, auto agressivitat, i sembla que no hi tindriem dret”, afegia.
La cultura influeix en la concepció del suïcidi
“La valoració del suïcidi està molt tenyida per la cultura”, explica Salvador Simó. Per exemple,”al Japó el suïcidi és considerat un gran acte d’honor”, però a l’Àfrica en canvi, explica Carles Alastuey, “hi ha alguns països que condemnen a la presó les persones que han fet una temptativa de suïcidi i no s’han mort; i a la família se la persegueix, se l’estigmatitza o se la multa”. En qualsevol cas, no parlar-ne i obviar el problema, és contraproduent. Com explica el psicòleg Jordi Naudó: “És negar una cosa que passa a escala mundial, a totes les classes socials i a totes les edats”.
L’efecte Werther VS l’efecte Papageno
L’any 1774 l’escriptor Goethe va publicar “Les penes del jove Werther”. Aquesta novel·la romàntica, suposadament, va fer que molts joves se suïcidessin, i que es creés “l’efecte Werther”. A partir de llavors, parlar del suïcidi es tendeix a evitar perquè es creu que pot provocar el mateix efecte. Ara bé, el problema de l’efecte Werther és la morbositat. “‘L’efecte Werther’ es dona quan s’explica un suïcidi amb molts detalls i de forma morbosa. Això no beneficia, només infla la premsa groga”. Naudó sentencia que “com menys detalls escabrosos de la situació donis, menys imitacions hi haurà” i realment, més ajudarà a la prevenció.
En contraposició, Salvador Simó parla d’un concepte anomenat “l’efecte Papageno”. “Papageno és un dels protagonistes de les obres de Mozart, i és un personatge que en un moment determinat contempla l’acció de suïcidar-se”. Simó explica que “gràcies a parlar amb altres persones que han passat per les mateixes circumstàncies i s’han plantejat el suïcidi, però que no ho han fet, decideixi no suïcidar-se i continuar amb la seva vida”. Per tant “l’efecte Papageno”, ajuda a demostrar que l’ajuda entre iguals és beneficiosa per intentar evitar un suïcidi. “Com a societat hem de parlar de la vida; què significa realment la vida. Que significa viure la vida plena i que significa la mort“, sentencia Simó.
El suïcidi no és un acte covard
Al suïcidi l’envolten un seguit de creences, com per exemple que aquest és un acte covard. Res més lluny de la realitat. Tal com ambdós psicòlegs diuen, l’acte del suïcidi és un fet multifactorial. Salvador Simó cita a Viktor Frankl, un dels seus psiquiatres de capçalera, que deia: “Quan una persona no té sentit en la seva existència pot seguir tres camins: Depressió-suïcidi, addicció o agressió’. Estem en una societat en què cada vegada ens costa més trobar sentit a la nostra existència” i això va més enllà de la dualitat eterna de ser valent o ser covard.
En aquest sentit, segons Naudó, “normalment el suïcidi és un acte de desesperació, d’ofuscament de l’individu”. La persona no aconsegueix veure la sortida, només veu i sent el patiment, i la persona el que vol és fugir-ne. Les persones que s’han intentat suïcidar no volen morir; volen deixar de patir, explica Naudó. “Són persones que pateixen, es col·lapsen i no saben a quina porta trucar per demanar ajuda perquè o bé els fa vergonya o els sembla que si demanen ajuda són dèbils”, afegeix. No podem oblidar, però, que un suïcidi també pot anar molt vinculat a una malaltia mental.
El suïcidi, tot i que no sempre es pot evitar, sí que es pot prevenir
“La campanya de prevenció i les accions publicitàries les haurien de fer els governs i les administracions, i no ho estan fent”, expressa Alastuey amb determinació. En aquesta línia, exposa que ells, des de l’Associació de Després del Suïcidi fan tasques de conscienciació mitjançant les xarxes socials, i volen posicionar el coneixement de la conducta suïcidi. I és que Alastuey detalla que un cop la pandèmia afluixi als mitjans “hi veurem que el verdader tsunami seran les qüestions de salut mental. I entre aquestes hi ha, lamentablement, la conducta suïcida”.
Carles Alastuey explica també que “la salut mental és la gran oblidada”. “Pràcticament no s’inverteix en campanyes de prevenció de la conducta suïcida, i tots els temes que envolten la salut mental són encara una frontera cultural i social en la major part de les cultures del món”. És tan així que “parlar de salut mental ens incomoda, ens situa en una posició estranya” i aquí està el problema. Si com a societat ens sentim incòmodes, “a la persona que pateix un problema de salut mental, encara li costarà més parlar del tema”.
La importància de treballar l’inteligència emocional des de petits
Salvador Simó reivindica la importància de lluitar per unes polítiques que garanteixin el benestar durant la infantesa, ja que és allà quan es construeixen els fonaments emocionals. “Si la persona és condemnada per la mateixa societat, fomentem la no adaptació i augmentem la inseguretat d’aquesta persona”. Com a societat, explica Simó, “és important desenvolupar polítiques reals de promoció del benestar emocional”. Per això, seria important i interessant introduir aspectes relacionats amb el suïcidi des de l’escola. La pregunta clau és… com?
Naudó explica que “a un nen petit no li hem de parlar de suïcidi, del que li hem de parlar és de salut”. I afegeix que “quan parlo de salut també parlo de salut mental. Treballar l’autonomia personal, l’habilitat comunicativa, l’expressió de sentiments, compartir problemes, treballar la intel·ligència emocional…” Això, segons relata Naudó, servirà perquè quan un nen es trobi capbussat en problemes, ho expressi i busqui ajuda. Tanmateix, el psicòleg creu que anirem a poc a poc normalitzant que això és un fet més de la vida quotidiana. “Per què podem dir tots: ‘vaig al dentista’ o ‘vaig al podòleg’, i no puc dir ‘vaig al psicòleg’ o ‘vaig al psiquiatre’? Hi ha l’estigma de malalt mental, l’estigma de boig…”, i en realitat, “la malaltia mental està en el mateix prestatge que qualsevol altra malaltia”, sentencia.
Carles Alaustey reflexiona sobre l’estigma cap a les persones amb problemes de salut mental. “En el moment que diguin que tenen un problema de salut mental poden quedar anul·lades les seves capacitats professionals”. Alaustey ho exemplifica amb els estudis on es reflecteix que han augmentat en un 40% les idees de mort en els col·lectius de treballadors sanitaris arran la pandèmia. “És habitual treure valor a les persones amb malalties mentals i creure en què no els pots confiar coses, però això és mentida”. Per ser objectius, “es calcula que 1 de cada 3 persones del món, en un moment de la seva vida patirà una depressió”.
La crisi economicosocial de la pandèmia, un agreujant dels suïcidis?
El confinament és un fenomen que segurament s’haurà d’estudiar durant anys, comença dient Alaustey sobre l’afectació de la Covid-19 a la societat. “És un fenomen tan inesperat i d’unes conseqüències socials d’un abast tan gran, que crec que trigarem molts anys a fer una avaluació completa de les conseqüències”, reflexiona, i segur que no s’equivoca. Ara farà un any exacte en què les nostres vides van canviar radicalment, i d’ençà d’aquell moment moltes persones s’han sentit més soles, amb més malestars, estrès, angoixes i preocupacions; no només per la incertesa actual sinó per la problemàtica socioeconòmica de després.
“Hi ha moltes persones que estan entrant a escenaris de manca de sentit”, destaca Salvador Simó. Però de fet, ja abans de la pandèmia, els índexs de suïcidis eren molt elevats. A l’informe que l’Institut Nacional d’Estadística publicava l’any 2018, es deia que durant aquell any 3.539 persones havien mort a Espanya per suïcidi. És a dir, de mitjana, 10 persones al dia. Anys abans, el 2014 l’OMS publicava a l’informe de “Prevenció del suïcidi: Un imperatiu global“, on alerta que cada 40 segons, almenys una persona se suïcidava al món. Això significa que cada any moren per suïcidis entre unes 800.000 i 1 milió de persones. Jordi Naudó afegeix a aquesta afirmació els termes “persones registrades”, ja que en molts casos, hi ha morts que, o no es comptabilitzen com a suïcidis, o bé no és registren: “hi ha països que ni donen ni registren aquestes dades perquè el suïcidi és pecat, i sense dades es pot fer veure que no se suïcida ningú.”
Dades alarmants i com es preveuen amb la Covid-19
“El patiment existeix i forma part de l’existència humana, però ens han educat en un marc econòmic capitalista extrem per buscar el plaer immediat i la satisfacció constant”, explica Jordi Naudó. “No estem preparats per afrontar les dificultats. Quan posem sobre la taula una situació tan difícil de caràcter social, com és l’estrès, la covid, la precarietat laboral…, evidentment les xifres parlen per si soles”, afegeix. Tot i això, Naudó explica que sembla que unes dades de la Generalitat, que encara s’han de fer públiques, mostren un descens respecte a les dades de l’any 2018. El doctor en Psicologia ho relaciona amb què fa un any i mig o dos la Generalitat va crear el “Codi Risc Suïcidi” on posiciona el suïcidi com un dels 5 grans problemes en l’àmbit de Salut Pública.
Tot i que encara no es pot afirmar, podria ser que l’arribada de la Covid-19, i les conseqüències socioeconòmiques, puguin suposar un increment en el nombre de suïcidis. Carles Alaustey explica, i Simó hi coincideix, que les conseqüències del perllongament de la situació de la pandèmia, l’aïllament social, la situació econòmica i laboral de molta gent, la solitud o les pors, i aquelles morts que no s’han pogut gestionar bé, “sembla que està creant una situació de complexitat pel que fa a la salut mental de la societat, i està contribuint a l’agreujament d’algunes de les conductes que poden ser precursores dels suïcidis”
Societat vulnerable: el suïcidi ens afecta a tots
El suïcidi és transversal i afecta qualsevol classe social, qualsevol país, qualsevol cultura i a qualsevol edat. Actualment el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els 15 i 29 anys a casa nostra. Tanmateix, segons indica el Codi Risc de Suïcidi de la Generalitat, els intents de suïcidi entre nens i joves han crescut un 27% amb l’arribada de la pandèmia. Si bé és cert que, en paraules de Jordi Naudó, “és la primera mort no natural perquè la gent no es mor d’altres malalties, perquè, afortunadament, la medicina que tenim és de qualitat”, les xifres són alarmants. Salvador Simó, en aquest sentit, apunta: “és una gran aberració el nombre de suïcidi en infància i adolescència, i això denota el fracàs d’una societat que s’ha de replantejar els criteris que guien la nostra convivència”.
Tot i això, Carles Alastuey manifesta que “malauradament tenim suïcidis en edats molt baixes, i en edats molt elevades. No hi ha una edat diana”. I tot i afirmar que ara l’índex de suïcidi semblaria que augmenta entre els més joves, “el suïcidi és transversal i és perillós donar titulars, com per exemple: ‘la situació de pandèmia ha disparat els suïcidis X’, perquè no és ben bé així”.
Infancies i adolescències en perill
Salvador Simó apunta que l’aparició de l’estrès infantil pot ser un dels detonants de l’elevat nombre de suïcidis entre joves. “Hem creat una societat on ja des de la infantesa, els nens no viuen lliures de pressions, angoixes i d’estrès. És fonamental que els nens puguin gaudir de la seva infantesa amb plenitud”. A més, segons explica Salvador Simó, el fet que molts pares estiguin obsessionats en el fet que els seus fills siguin populars, no ajuda. “Hem de garantir que els nens puguin gaudir i aprendre de les coses fonamentals; el joc, el lleure, gaudir de la natura… I que puguin socialitzar, perquè és imprescindible. La pandèmia ha causat que cada vegada els nens estiguin més aïllats“. Simó apunta que moltes vegades, “l’única relació que tenen és mitjançant les xarxes socials, sabent que hi ha molta problemàtica en elles a causa de webs on es feia apologia del suïcidi”.
Salvador Simó indica que “als joves els estem sotmetent a una presó brutal, en l’àmbit de la competitivitat i sobretot en la manca d’expectatives”. A més, afegeix que contínuament han de sentir parlar de crisis econòmiques, que seran la primera generació “que viurà pitjor que els seus pares, que perdran els drets laborals…” Els joves senten que el món del demà és “incert i si se li suma la situació de la Covid-19, del tancament, l’aïllament, etc., estem ficant molts factors sobre la taula” i això passarà factura. Ara bé, tal com apunta Jordi Naudó, “també hi ha molts joves de 20-30 anys que tenen problemes de toxicomania. Estar malalt mental és un factor de risc, però les drogues i l’alcohol també són ho són”.
Demanar ajuda
Demanar ajuda no és fàcil. Mai ho ha estat perquè ens eduquen per ser els millors, no per admetre que no som perfectes. Això dificulta obrir-se els uns entre els altres, ser sincers, buscar suport quan es necessita. I tot i ser conscients de la dificultat d’expressar els pensaments suïcides, tant Salvador Simó com Jordi Naudó insisteixen en la importància de demanar ajuda.
Però, que podem fer si detectem que algú té conductes suïcides? Segons Jordi Naudó, hi ha diverses formes d’ajudar a una persona que s’ha intentat suïcidar: “Una cosa molt important és estar a prop de la persona a qui hem vist aquests senyals o que ens ho ha mencionat”. Naudó també explica que és necessari donar importància a qualsevol verbalització. “Si ens diuen: ‘aquesta vida és una merda’ o ‘jo ja en tinc prou…’, tendim a minimitzar-ho, a fer callar. En canvi, hauríem de tibar del fil. Comprovar si és un pensament fugaç o una frase feta sense sentit, o si realment ho pensa. I sempre aportar calma”.
Salvador Simó recomana “participar en la formació sobre el suïcidi, i sobre com podem millorar la nostra salut mental”. Ho equipara amb el que habitualment faríem per millorar la salut física: anar al gimnàs, millorar l’alimentació, anar a un nutricionista… “Un mateix pot millorar molts aspectes de la seva vida, però si veiem que entrem en un pou és moment de demanar ajuda”.
Davant el dubte… Guanyar temps
Una altra premissa important és guanyar temps. “Jo tenia una professora, a Sant Pau”, explica Naudó, “que sempre els deia als pacients que havien intentat suïcidar-se: ‘escolta, sempre et pots suïcidar demà. I si no és demà, passat demà…’. És una forma de guanyar temps. Si podem guanyar temps podem introduir ajudes externes (psicòlegs, psiquiatres…).”
Segons Naudó “el que mai s’ha de fer és jutjar, sermonejar ni molt menys banalitzar o desafiar”. Si estàs malament, s’ha de parlar, explica el psicòleg. En el moment que estàs davant la situació “mai s’han d’enviar missatges paradoxals de l’estil: ‘que dius, però si ho tens tot a la vida…” El més important és estar sempre al costat de la persona. “No pots dir: ‘Truca’m si no estàs bé’. No. S’ha de dir: ‘jo et trucaré’. I s’ha de ser emprenyador perquè és una forma d’estar present”, especifica Naudó.
I els que es queden? L’altra cara de la moneda, els “supervivents”
Quan una persona se suïcida, també en són víctimes els familiars i amics. Com ja hem explicat, “un suïcidi afecta d’una manera severa a 6 persones. Per tant, pels 10 suïcidis que hi haurà avui, aquest vespre hi haurà 60 persones afectades a Espanya perquè un amic, un familiar… s’haurà matat”. Això vol dir que entraran en processos de dol, d’ansietat, de depressió… I demà seran 120, i demà passat més. Això és una taca d’oli que es va fent gran.
Salvador Simó, per la seva banda, explica que “quan hi ha un tabú, hi ha com una prohibició per parlar-ne”. Per tant, si s’ha suïcidat algú relacionat amb tu directament – sigui un familiar o un amic – el dol ja no és un dol normal. Un dol normal implica parlar-ne obertament. En canvi, quan hi ha un suïcidi el dol pot ser més patològic perquè no se’n pot parlar.
La culpa
En un principi és impossible no sentir-se culpable, explica Naudó. “La culpabilitat hi és, i pesa molt en la família i amics”. Simó també en parla: “Ostres un familiar meu s’ha suïcidat. Per què no ho vaig saber detectar? Per què no vaig poder ajudar-lo?” També pot aparèixer la negació o l’hostilitat sobretot si es tracta d’una persona amb creences religioses judo-cristiana. En aquest cas pot considerar que ha fet un pecat.
Quan el suïcidi en qüestió és d’un fill, el problema creix. Salvador Simó diu: “això és el més antinatural; que un pare o una mare enterrin el seu fill o filla”. Aquesta, explica, “és de les situacions que poden provocar més dolor”.
En aquest sentit, l’Associació Després del Suïcidi, expliquen Simó i Neudó, precisament la dona que ho lidera va perdre el seu fill i va decidir crear aquesta associació com a espai on poder compartir els sentiments i les emocions.
Després del suïcidi
Carles Alastuey ens explica que des de l’associació tenen tres eixos d’acció:
També, des de l’associació ofereixen formació a diversos col·lectius: Mossos d’Esquadra, personal de salut, personal docent, serveis d’emergències… Alastuey detalla: “En general a tots aquells que puguin tenir necessitat o interès per saber més sobre les circumstàncies de les conductes suïcides, de la prevenció, i també de l’atenció a les persones que hem patit una pèrdua”.
{{ comment.text }}