Adrián León i Rita Sardà. VicE
Després de la detenció de la fotoperiodista catalana Mireia Comas, per cobrir un desnonament a Terrassa, s’ha aixecat un rebombori mediàtic on, de nou, s’ha tornat a qüestionar el dret a la llibertat d’expressió. L’aldarull causat ha sigut tal que la pròpia Federació de Sindicats de Periodistes ha denunciat, a través d’un comunicat, la prepotència dels Mossos d’Esquadra per impedir-li exercir la seva feina.
La pròpia fotoperiodista sosté que el tracte que va rebre, en el moment del desnonament, va ser impropi, maleducat i agressiu per part dels agents, “em van voler tirar fora de l’interior del portal una vegada acreditada com a professional”, explica Comas. Els agents no van deixar a la fotoperiodista fer la seva feina, “des del principi em van contestar malament i em van amenaçar a requisar-me la càmera”, assegurava Comas. La fotoperiodista afegeix a la protesta la precarietat laboral del sector, “feia res que m’havia comprat la càmera, bueno, és de segona mà, però m’és indiferent! Amb el que m’ha costat comprar-la! Que els fotoperiodistes no vivim gens sueltos de pasta!”.
Comas afirma que els agents la van intentar retenir en una zona a part, però ella va desobeir. “Jo no volia ser retinguda, no ho veia normal”, aclara la fotoperiodista. La professional en l’intent de sortir de l’edifici, va apartar a una agent, dels quatre que hi havia, per a poder accedir a l’exterior, “per apartar-la, em van detenir de manera excessiva”, explica Comas.
“Em van arrestar, em van agafar molt fort i, a més, estaven asfixiant-me amb el braç en el coll, se’ls va anar la pinça!”
Mireia Comas
L’agent “presumptament agredida” manifesta que la Mireia la va agafar del coll, la va estampar contra la paret i quan l’agent va poder desfer-se de Comas, aquesta, li va propinar cops de puny. “Això és mentida, amb la poca cosa que sóc i quatre agents allà, què podria fer jo sola?”, explica la fotoperiodista.
L’alderull entre agents i Comas va durar al voltant de deu minuts, “em va fer ràbia la meva detenció, els vaig alertar sobre els meus drets com a periodista”, ressaltava Comas. La periodista, declara al Sense Boira, que el trasllat a la comissaria des que es va produir la seva detenció va ser de pel·lícula. “Van creuar tot Terrassa amb la sirena posada, jo dins del cotxe, emmanillada mans enrere, i saltant-se tots els semàfors”.
L’estada a comissaria i la nit passada en el calabós, explica que la van tractar molt bé. “La mateixa agent em va demanar disculpes, tots els d’allà sabien que no havia fet res”, remarca la fotoperiodista.
Per visualitzar el paper del fotoperiodista al carrer, Comas explica haver tingut diversos problemes al llarg de la seva trajectòria professional. En una ocasió “em van demanar la meva càmera i, per descomptat, m’hi vaig negar”. Recorda que “em van tancar en una habitació, em van emmanillar i em van apallissar, al final, em van requisar el material”.
El paper de la dona fotoperiodista
Mireia Comas afirma que el paper de dona és més vulnerable que el de l’home, també en el fotoperiodisme; “Pesem menys, som més baixetes i tenim menys força”. Assegura que les agències de fotoperiodisme estan repletes d’homes, per tant, el paper de la dona en aquest sector queda en segon lloc. “Acostumen a ser més homes, sembla que la dona no estigui feta per a aquesta feina”.
Veus de fotoperiodistes
Jordi Ribot (ICONNA), Llibert Teixidó (La Vanguardia) i Glòria Sánchez (freelance). Tres veus del fotoperiodisme que expliquen, al Sense Boira, la indignitat, els abusos policials continuats i la falta de legislació i protecció que tenen els periodistes i reporters gràfics.
El cas de Mireia Comas no ha estat un cas aïllat ni especial, Jordi Ribot assegura que “ens trobem amb el que es va repetint moltes, moltes vegades”. “És una més, una de tantes”, afirma la Glòria. És un relat on la premsa torna a ser l’ase dels cops, uns cops que, com diu Glòria Sánchez, “gairebé els estem normalitzant”. Normalitzar la censura, alerta. Normalitzar la censura d’informar i de ser informats.
Els tres fotoperiodistes expliquen exemples de censura informativa que viuen en el seu dia a dia. Glòria Sánchez diu: “T’asseguro que si preguntes a qualsevol fotoperiodista a tots els hi haurà passat alguna cosa”.
Llibert Teixidó
En una escola, la setmana passada. Els professionals del CAP es dirigeixen al centre educatiu per fer proves PCR als nens i nenes per un positiu de COVID. En Llibert hi té la seva filla, demana d’entrar a l’escola i fer-li fotos mentre li fan la prova, “és la meva filla, el permís el poso jo”. La directora de l’escola no hi posa inconvenients, “tot depèn del CAP”. La resposta dels professionals sanitaris és diferent, “no pots fer fotos – Per què? – Perquè jo no vull”.
En unes obres. Un paleta l’ha perseguit pel carrer amb un pic perquè en Llibert no fes fotografies a la seva obra.
A Plaça Catalunya. Un conductor dels Ferrocarrils tanca la porta amb el cotxet de la seva filla entremig quan el tren ja arrencava. Arriba a Plaça Catalunya, comença a filmar el conductor i li diu “a mi no em pots filmar”. Ve un guàrdia de seguretat i l’avisa que està prohibit filmar. Truquen els Mossos i rep la mateixa resposta. En Llibert: “Vostè és un agent de l’autoritat, vostè coneix la llei, si vostè diu alguna cosa en contra de la llei està prevaricant, per què no puc filmar?”. El deixen filmar. Segons Llibert, és el millor que et pot passar, que et trobis en un lloc on el màxim que et poden fer és trucar als Mossos i que et vulguin identificar.
Al Passeig de Gràcia de Barcelona. En Llibert es va trobar acompanyat d’una patrulla de Mossos perquè pogués fer totes les fotos que volgués. Està establert que no es poden fer fotos fins que no hi ha permís, “arribes a l’absurd, això és teatre!”.
Jordi Ribot
En un rodatge. La gent del rodatge no vol que es facin fotos i els Mossos hi són per tallar la via però “també fan una feina supletòria –que no els hi toca– per impedir-te fer la foto”.A la frontera, fa un any. S’estava fent una detenció d’un jove i en Jordi comença a fer el reportatge fins que un policia se li acosta i li diu: “Ja en tens prou”.
Al jutjat de Blanes. Havien detingut unes persones relacionades amb el món de la droga. Des de fora l’edifici judicial, en Jordi va veure una finestra que no tenia persianes, justament de la sala on s’estava declarant. “Vaig començar a disparar” i un mosso d’esquadra li va dir “dona’m les fotos”. En Jordi, custodiat per un policia, va aconseguir passar-se les imatges al mòbil i, després d’una conversa entre Mossos i jutgessa, l’auditora va dir: “Aquest senyor està fent la seva feina”.
Jordi Ribot fa referència a una frase de Pepe Baeza, del llibre Por una función crítica de la fotografía de prensa, que diu: “Cada vegada serà més difícil fer fotografies a la majoria de llocs, perquè hem vist que la imatge és un poder brutal”.
Glòria Sánchez
A Girona, dissabte passat. Estava convocada una manifestació a la plaça U d’Octubre, hi havia 20 furgons blindant la plaça i “em van voler escorcollar la motxilla”.
A qualsevol lloc, en moltes ocasions. Glòria Sánchez, indignada i amb frustració, assegura que “si t’han de donar un cop de porra, te la donen, si t’han de posar la mà al davant de l’objectiu, te la posen, si t’han de fumbre una empenta… amenaces, no fa falta que sigui físic, impediments per deixar-te treballar tots els que vulguis”.
Drets fonamentals vulnerats
Sense Boira ha contactat amb la lletrada M. Dolores Palomo Chinarro perquè expliqui, des del punt de vista jurídic, què empara al periodista a l’hora de cobrir un esdeveniment d’interès social a la via pública.
La lletrada assegura que la “Llei Mordassa” continua afectant el dret a informar lliurament. D’això n’ha fet eco Reporters Sense Fronteres (RSF), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI) i el Defensor del Poble. Parlen del seu caràcter recaptatori i que l’amenaça de ser multats continua estant molt present en els periodistes del nostre país.
Un exemple clar és el que li va succeir a Mercè Alcover, la periodista de Catalunya Ràdio que treballava a l’Audiència Nacional cobrint el cas Pujol. El 20 de febrer de 2016, amb l’objectiu d’aconseguir declaracions, els agents li van impedir el pas, sense que ella pensés en “la línia imaginària que no podia traspassar”. Al cap d’unes setmanes va rebre una notificació de multa en valor de 601€. La raó: desobediència als agents de l’autoritat en aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana.
Palomo assegura que, des de l’entrada en vigor de la “Llei Mordassa”, el periodista està més exposat i pot ser multat amb més facilitat per “obstruir la tasca dels agents de l’autoritat” o “faltar-los el respecte”. Aquest fet suposa un obstacle pel periodista a l’hora de realitzar la seva feina, ja que es prioritza la declaració de l’agent policial.
Una vegada el periodista s’identifica, té tot el dret a preservar el seu material i la seva confiscació suposa la vulneració del dret al secret professional. La lletrada afirma que el periodista té dret a preservar les seves fonts, que inclou no només a persones (fonts personals), sinó als documents i equips amb els quals treballa (fonts documentals).
Una democràcia qüestionada
Els primers a qüestionar el sistema de govern del país són el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), la Unió de Professional de la Imatge i la Fotografia de Catalunya (UPIFC) i l’Associació Nacional de Reporters Gràfics de Premsa i TV (ANIGP-TV), que han expressat, en un comunicat, el rebuig cap a l’acció de Mossos d’Esquadra que va suposar, aquesta setmana passada, la detenció de la Mireia Comas.
Aquestes organitzacions mostren una actitud de protesta i exigeixen el respecte dels drets fonamentals, un d’ells el dret de la ciutadania a ser informada. Consideren un fet inadmissible per part d’un cos policial que depèn d’un govern “que realment vulgui dir-se democràtic”. “Sense periodistes que no puguin treballar lliurement no hi ha democràcia”, conclou amb contundència el comunicat.
En conversa amb els fotoperiodistes Jordi Ribot i Llibert Teixidó, es considera que la raó de la censura informativa que reben els reporters gràfics, per una banda, és el comportament social i cultural de la societat i, per l’altra, les institucions i el sistema de govern.
Llibert Teixidó, fotoperiodista de La Vanguardia, diu que es tracta d’una qüestió cultural, “hem arribat a un punt que la societat dona per fet que el ‘a mi no em facis fotos’ va a missa”. Acostumats a que la gent es negui, Teixidó assegura que hi ha socialment instaurada una censura a la premsa en general i dins dels cervells hi ha la frase ‘a mi no em poden fer fotos’. “No, no, a tu sí que et poden fer fotos al carrer”, afirma amb contundència el fotoperiodista. En la mateixa línia, Jordi Ribot diu que els fotoperiodistes “estem super prestigiats quan la notícia és bona –tothom vol sortir a la foto– i super repulsats quan la notícia és dolenta” però la funció del fotoperiodisme és justament això, explicar amb imatges el que està passant, també el que es vol denunciar.
I és aquí quan la democràcia, el cos policial i la institució és qüestionada, quan en els moments complicats es censura, es limita i es falta el respecte a persones que estan fent la seva feina; documentar el que està passant. “En un país democràtic això no hauria de poder passar”, sentencia Llibert. Ribot assegura que “l’única solució és que la policia sigui plenament democràtica perquè si entenem que el fotoperiodista ve allà a molestar i és un incordio, anem malament”. La seva proposta és el diàleg, negociar el lloc on es pot fer la feina sense perjudicar l’altra, “tan legítim és que el policia detingui algú com el fotògraf fotografiï la detenció. fastest fake id La via pública no és d’ells ni és meva”.
Jordi Ribot explica que quan es produeix una situació amb la policia es nota clarament qui prové d’una idea antiga i, per dir-ho d’una manera, antidemocràtica del fet policial i qui prové d’una idea moderna i democràtica del policia. “Crec que el nou número d’identificació dels Mossos s’ha fet perquè el Departament s’ha vist incapaç de controlar determinats agents que van per lliure, això és molt greu”.
“És un dret universal, hi ha un dret d’estar informats, que la gent ha de saber què passa, la gent ha de saber que s’està morint gent, ha de saber que hi ha gent patint. Si els que surten de festa haguessin vist més persones intubades i en una UCI en coma induït, potser s’ho pensarien dues vegades”
Llibert Teixidó
El fotoperiodista contribueix a fer una societat més conscienciada, més informada, més crítica i més desenvolupada mentalment. Si censurem, limitem i prohibim, si només es pot documentar el que et deixen, el fotoperiodisme no morirà. L’estarem matant.
{{ comment.text }}