Marta Gurri i Josep López. Barcelona
El passat 30 de novembre es va celebrar el Dia Internacional dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Els TCA són un problema que afecten milions de persones d’arreu del món, i amb el confinament per la Covid-19 són moltes les famílies que es van sorprendre en veure com els seus fills, o algú pròxim a ells, patia aquest trastorn. La informació de les xarxes socials i d’Internet, o els vídeos d’influencers, moltes vegades no ajuden, sinó que confonen a la població, i en especial als joves, uns dels més afectats pels TCA. Per tot això, avui parlem amb Laura Fernández, psicòloga especialista en el tema i responsable del servei d’atenció a les famílies de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). Aquesta és una entitat sense ànim de lucre coordinada per cinc persones i diversos voluntaris, i que va néixer l’any 1992 a l’Hospital Clínic de Barcelona per ajudar les persones i famílies que han de fer front als Trastorns de la Conducta Alimentària.
Ens pot explicar què són els Trastorns de la Conducta Alimentària?
Un Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) és un trastorn mental en el qual una persona té una alteració en l’àmbit cognitiu i emocional que expressa cap enfora a través de la seva relació amb l’alimentació i el cos. Encara que soni estrany, a vegades en el TCA la conducta alimentària és el que menys importància té. És el símptoma que es veu, però en el fons hi ha un gran patiment emocional que és molt important tenir en compte. A més, actualment és la tercera malaltia crònica de la població infantil/juvenil, especialment femenina. Òbviament això no vol dir que no pugui aparèixer en persones d’una altra edat o d’un altre gènere.
Llavors, els TCA són només el principi del problema?
Sí, és com si fos un iceberg. La punteta és aquesta conducta alimentària que crida tant l’atenció, però això és només l’expressió emocional. A sota hi ha, sobretot, un malestar molt gran. Hi ha creences distorsionades, un pensament malalt, una molt baixa autoestima, un mal autoconcepte, i una mala percepció d’un mateix i dels esdeveniments vitals. Per tant és important reflectir-ho, perquè ens estem trobant -sobretot aquesta setmana que el dilluns va ser el dia Internacional del TCA- que es dona molta importància al símptoma, a la conducta alimentària, al vòmit, a l’esport, al fet de no menjar…, però es deixa de banda aquesta part emocional, que és la més important.
Quina ha estat la incidència d’aquests tipus de trastorns al llarg dels anys?
La incidència del trastorn ha crescut, i també el hem vist és que abans l’edat dels afectats era més elevada que ara. Ara et trobes que persones més joves -d’onze o dotze anys- comencen a desenvolupar conductes de risc. Això es relaciona molt amb l’ús de xarxes socials i l’exposició als mitjans de comunicació. Avui dia, per exemple, veiem nens de sis anys amb tauletes. L’exposició a les xarxes socials pensem que és molt important de cara al fet que aquesta incidència sigui més primerenca.
«Continuen havent-hi casos que poden passar desapercebuts tota la vida.»
És més fàcil o més difícil detectar-los avui dia?
Avui dia anem a poc a poc, però la societat cada vegada està més conscienciada. Hi ha més informació. Però queda molt per a fer; no sabem veure ben bé el que és aquesta malaltia. Aleshores, les famílies o les persones que poden detectar un TCA d’una manera ràpida són aquelles que coneixen les conductes de risc o els senyals d’alarma d’aquestes malalties. I pel que fa a si és més fàcil o més difícil, va en funció una mica del temps que hagi dedicat la família a entendre el problema. I dependrà molt de l’entorn de la persona. Continuen havent-hi casos que poden passar desapercebuts tota la vida, o bé que poden passar molts anys sense aflorar perquè la persona no ho diu.
«Si tu no ets conscient que tens un problema, no demanes ajuda.»
I per què és tan fàcil que passi desapercebut?
El Trastorn de Conducta Alimentària té una característica: la persona que el té no és conscient que té un problema. Aleshores, si tu no ets conscient que tens un problema, no demanes ajuda. A més a més, en el mateix TCA hi ha un joc manipulatiu que fa que sigui molt fàcil amagar-lo. És veritat que cada vegada la societat s’està adonant què és un problema molt important, i que hi ha una incidència molt elevada. Per això s’està esforçant tothom més per incloure programes de prevenció a les escoles, entitats, famílies, AMPAs… I això és el que possibilitarà detectar-los més ràpid. Però fins i tot en l’atenció primària hi ha casos que el hi passen per alt per la desinformació.
Llavors, com a pares, familiars, parella o amics, en què ens podem fixar per poder-los detectar?
Una persona, d’un dia per un altre no podrà ser diagnosticada d’un Trastorn de la Conducta Alimentària. Per això és tan important veure els senyals d’alerta. Per exemple, qualsevol alteració amb el menjar: el fet de començar a restringir, començar a enllaçar una dieta amb una altra, fer restriccions justificant-ho amb intoleràncies que no han estat mai diagnosticades per un metge… O les típiques persones que diuen ‘jo em retiro el gluten perquè em sento millor sense ell!’ Compte! Poden estar fent una restricció d’un grup d’aliments molt important sense justificació mèdica.
També amb el tema de vegans o vegetarians o el Realfood s’ha d’anar molt amb compte, perquè avui dia, en alguns casos, és un estil de vida que porta una família, però en altres casos no deixa de ser una restricció socialment normalitzada, i darrere pot haver-hi algun problema. Aquesta és també una demanda que ens està arribant molt.
I quins altres senyals d’alarma, de caràcter més social, existeixen per reconèixer aquestes situacions?
Per exemple, voler reduir els esdeveniments que impliquin menjar, com seria deixar d’anar a un aniversari perquè es va a sopar. O també preferir fer plans que no estiguin relacionats amb el menjar.
També pot ser una senyal no voler exposar el cos, i per exemple deixar d’anar a la platja. O un nen o nena que durant les activitats extraescolars, cada vegada que toca piscina, es posa malalt perquè acaba agafant una por a exposar el seu cos.
Tanmateix cal estar alerta d’un canvi en el vestuari. I també en l’oscil·lació de pes, perquè al final un canvi brusc és un senyal, tot i que no és l’únic indicador ni molt menys, perquè un TCA pot estar en qualsevol pes.
I que ens han d’alertar a escala emocional?
Emocionalment trobem un estat anímic que mira cap endins: l’aïllament. Les persones que comencen a tenir TCA tenen tendència a aïllar-se. També estan més irritables, més irascibles. Apareix el desinterès. Sembla que tot els sigui indiferent. Presenten desmotivació. No se senten motivats per res, i coses que abans els agradaven molt, ara ja no. Altres indicadors podrien ser els comentaris cap als cossos d’altres persones. Podem fixar-nos com parla l’adolescent o l’infant del cos amb sobrepès i el cos amb menys pes. Què opina d’un anunci on surt una noia molt i molt prima…
Com es pot gestionar l’impacte de les xarxes socials i les influències que exerceixen aquestes cap als adolescents?
Jo sempre dic que tot el que ens entra de fora, nosaltres no ho podem controlar. Aleshores hem d’aprendre a gestionar l’impacte que ens ve de fora, i això es fa a través de la prevenció. És molt important educar als infants en navegació segura. Tal com ensenyes a un nen que si el semàfor està vermell no has de creuar el pas de vianants, també li has d’ensenyar que si es troba un contingut a Internet que és perillós i que t’està promovent un estil de vida que no és saludable, s’ha de sortir d’allà. Això s’ha d’ensenyar.
«Hem d’ensenyar a l’adolescent que cada persona és única, té un cos diferent i qualsevol cos és vàlid.»
Per tant, aquí queda demostrat el perill de la comparació, i la importància de la prevenció i l’educació… I també que cal fer entendre que tot allò que es veu a Internet, no sempre és real.
Sí, perquè és important que aprenguin que el que ens trobem a les xarxes socials no té res a veure amb la realitat. El que passa és que és molt complicat, sobretot en l’adolescència, ja que a través de les xarxes estan veient contínuament aquests ideals. Aleshores, una persona que és vulnerable a aquest trastorn, especialment la població femenina, farà el que sigui per arribar a tenir la imatge o el cos que a les xarxes socials té no sé quants “m’agrada” i no sé quants seguidors, perquè diuen “jo em vull assemblar a aquesta persona”. Aleshores, el mecanisme que aquí és més perillós és la comparació. Hem d’ensenyar a l’adolescent que cada persona és única, té un cos diferent, i qualsevol cos és vàlid. Hem de fer-los conscients de la manipulació a les xarxes, sobretot en l’àmbit d’edició de les fotografies, Photoshop… Els hi hem de fer entendre que tot el que ens estan donant no és real. Això és una cosa que tractem molt a prevenció; és el que es diu “augmentar el sentit crític als mitjans de comunicació i a les xarxes socials”. Pràcticament als tallers això el 60% del que treballem.
«A mi no em serveix explicar els símptomes de la bulímia, a mi em serveix ensenyar com tenir una bona autoestima.»
En aquesta línia, per tal de conscienciar els joves, des de l’ACAB ofereixen el programa “Quan no t’agrades, emmalalteixes”, que està format per una sèrie de tallers que s’imparteixen a les escoles per prevenir els TCA. Quin és l’objectiu d’aquesta proposta?
“Quan no t’agrades, emmalalteixes” és el nom que rep el programa de prevenció. Aquest programa inclou la prevenció inespecífica. És a dir, nosaltres treballem l’empoderant als adolescents. A mi no em serveix explicar els símptomes de la bulímia, a mi em serveix ensenyar com tenir una bona autoestima, a tenir una imatge corporal positiva, a ser crític amb els mitjans de comunicació, a què sàpigues demanar ajuda. Això és la prevenció inespecífica.
I aquest programa també s’adapta a l’equip docent i a aquelles persones que envolten l’adolescent?
Sí, el programa s’adapta tant a professors, com a docents, a personal d’atenció primària, a monitors de gimnàs i entitats esportives, i a monitors de menjador. Aquests són tots els col·lectius que poden fer d’agents preventius. Es fa una feina brutal. De fet, els resultats de l’enquesta, que van sortir l’altre dia, estan extrets d’aquest programa, i també ens dona molta informació.
Per exemple, aquest 34% d’adolescents que diuen haver fet dieta sense control mèdic és molt alarmant. També és molt alarmant que dintre d’aquest percentatge, més de la meitat, a més a més d’haver fet la dieta sense cap mena de control, han dut a terme conductes de risc, ja sigui vòmit autoinduït, ús de laxants, deixar de menjar, esport com a mètode per compensar… Això és molt alarmant.
Arran d’aquest programa hem vist la importància de les crítiques entre iguals. Un 42% havien estat criticats, i el 76% era pel seu cos. Aquestes crítiques poden arribar, o bé en directe a l’escola, o bé a través de les xarxes socials. I això, ara, els impacta moltíssim.
En els centres on s’han detectat alumnes amb trastorns, quin protocol se segueix?
Quan anem a fer el taller, si hi ha algun cas, normalment el tutor o tutora ho sap, i ens ho comunica. Llavors ho tenim en compte per veure la dinàmica d’aquesta persona afectada.
De cada taller fem arribar un informe al tutor o tutora de cada grup on consten els resultats obtinguts de les enquestes. Aquesta enquesta és anònima, però si es detecta algun cas, surt alguna conducta de risc, o bé alguna persona reconeix que té TCA, es comunica al tutor. Segurament el tutor o tutora pot intuir una mica qui és. Aleshores, la pauta que donem és: primer s’ha de parlar amb l’adolescent, o bé intentar-ho.
I quin és el modus operandi un cop parleu amb l’adolescent?
El que fem és plantejar que ha de ser ell qui ho comuniqui als pares. Normalment el que fem és posar-li un temps perquè ho faci. També li diem que sabem que està patint, que té un problema, i que li costa demanar ajuda perquè segurament no sap que fer. Sempre s’ha d’ajudar des de l’escolta activa i des de l’empatia perquè sigui el mateix adolescent qui ho comuniqui a la família. Però en cas que passi el temps pactat i no ho hagi fet, el tutor o tutora és qui ho comunica a la família, perquè ho han de saber. Sobretot en casos de menors d’edat. A partir d’aquest moment, la família es posa en contacte amb nosaltres.
«No podem dir que totes les persones que fan dietes acabin tenint un TCA, però el que si podem dir és que totes les persones que tenen un TCA, en algun moment de la seva vida, han fet una dieta sense control mèdic.»
També feu tallers per a majors d’edat?
Sí. Fem tallers per persones adultes (docents, famílies…), però dels que tenim més demanda són els de l’ESO, ja que són la població diana. Els casos de majors d’edat normalment ens entren pel telèfon de l’associació. Una persona adulta és responsable de la seva curació i la seva demanda d’ajuda. Quan ens truquen, el que fem des del servei d’atenció és validar aquestes persones, escoltar-les, reforçar-los el valor d’haver demanat ajuda. A vegades porten anys sense explicar-ho, i el fet de dir-ho és treure’s un gran pes de sobre i suposa fer un gran pas.
En aquest cas, com els acompanyeu?
D’una banda, nosaltres intentem motivar-los, animar-los a que continuïn treballant en la demanda d’ajuda i, sobretot, a centres especialitzats. Reforcem molt el fet que no és possible ensortir-se’n sol. El TCA és una malaltia que et fa creure que pots controlar-la, però no pots. Aleshores, entre aquest puc i no puc, poden passar anys. Quan més temps passa, el trastorn està més instaurat, i això fa que després el punt de partida en què es troba una persona sigui més complicat.
D’altra banda, tenim un equip de voluntaris que també ajuden molt. Són persones que també estan vinculats amb la malaltia: ja sigui perquè són professionals, perquè han tingut un familiar afectat, o bé que ells també l’han passat. Aleshores això pot ajudar als afectats a conèixer una mica la realitat de la malaltia; si et poses en tractament, estàs motivat i et deixes ajudar, hi ha esperança. I finalment, també assessorem d’on poden anar, centres de tractament via pública, de via privada…
Abans comentava que als adolescents, allò que pensin d’ells, els afecta molt. I això, a vegades, pot repercutir en forma de TCA, no?
Sí. Quan ets adolescent, el més important per tu és tenir amics i agradar, sentir-se dins d’un grup d’iguals. Una autoestima baixa i una percepció negativa del cos, com per exemple la d’un noi o noia que no està acceptant els canvis corporals, va perjudicant a com et sents tu en aquest cos. I també minva l’autoestima, perquè els adolescents donen una gran importància al físic. Ells es valoren i valoren els altres pel físic, i no per si és bona persona o intel·ligent, per exemple. Per tant, si no et sents bé amb el teu cos, i a sobre per fora et venen aquestes crítiques, t’impacta moltíssim.
I com lluiten vostès per evitar comentaris negatius cap al cos de companys que, en futur, poden acabar patint un trastorn alimentari?
Amb els joves treballem amb diferents dinàmiques. Sobretot els ajudem a entendre que el model de bellesa que hi ha ara (en dones un cos prim associat a l’èxit, i en homes un cos musculat associat a l’èxit també) és fruit d’aquest moviment social. Si ens n’anem a èpoques anteriors, l’ideal de bellesa era un cos amb més sobrepès. Això ho han d’entendre. I després mirem que es facin de mirall. Segurament hi ha alguna part del seu cos que no els hi agrada tant. I si se la critiquen? Per tant, volem que es posin al lloc de l’altre, perquè tots els adolescents tenen parts del seu cos que no els hi agrada.
«A un nen en creixement, d’entrada, no el podem posar a dieta. El que hauríem de fer és crear-li uns hàbits saludables, i sobretot educar-lo molt emocionalment.»
En aquest sentit, quina seria la millor manera per reeducar l’alimentació d’un nen que pateix obesitat?
L’obesitat no té només una causa, és multicausal. Aleshores, davant un nen amb obesitat s’ha de promoure tot des de la prevenció inespecífica, és a dir, a partir de d’educar-lo amb hàbits saludables i desvincular-lo de la paraula “dieta”. Aquesta paraula vol dir “el que menges tu diàriament”, però socialment s’ha associat a “aprimar-se”. A un nen en creixement, d’entrada, no el podem posar a dieta. El que hauríem de fer és crear-li uns hàbits saludables, i sobretot educar-lo molt emocionalment perquè entengui perquè ha de seguir aquesta alimentació. Tot això supervisat per un endocrí o pediatre. I aquí també és important la relació que tingui la mare amb l’alimentació. Hi ha mares que cada Setmana Santa o cada Nadal estan fent les dietes de moda: pinya, dejuni intermitent…, i tot això al nen li trasllades. Per això cal ser coherent amb la pauta alimentària dels pares -i del nucli familiar- i la del nen.
I una supervisió mèdica, com deia vostè, és fonamental…
Sí. No podem dir que totes les persones que fan dietes acabin tenint un TCA, però el que si podem dir és que totes les persones que tenen un TCA, en algun moment de la seva vida, han fet una dieta sense control mèdic. I segurament restrictiva. Per això, si uns pares veuen que el seu fill o filla està fent alguna dieta sense control mèdic, encara que hi hagi sobrepès, s’haurien d’alarmar i molt. Fer dieta és una cosa que socialment està acceptada, i els pares no s’espanten tant. Si s’adonen que el seu fill es droga, s’espanten. Però si s’adonen que fan una dieta, no. Per això, si un nen o nena té sobrepès, amb més raó, s’ha de portar un control mèdic, tant en l’àmbit pediàtric i emocional; continuem en una societat on l’obesitat està estigmatitzada.
Per tant, s’hauria d’esperar que el nen tingui una edat més madura per tractar els temes de l’obesitat infantil, i seria més adequat inculcar-li valors saludables ja de ben petit…
Exacte. A un nen no el pots posar a fer una dieta estricta perquè l’obesitat és causada per una sèrie d’hàbits que no són del tot saludables mantinguts en el temps. Pot influir el nivell de sedentarisme, les hores que es passen utilitzant les xarxes socials… O ara que tot és telemàtic; això també és una qüestió a tenir en compte. Però no podem posar a un infant a dieta amb el missatge: “tu has de menjar això perquè estàs a dieta i t’has d’aprimar”. No. Això s’ha de canviar. Cal educar en hàbits alimentaris saludables, i que tota la família mengi el mateix -cadascú en les racions que necessita, òbviament-. Però cal pensar que si un nen té obesitat i ha de fer una reeducació, si tota la família sopa una cosa i ell una altra, al nen emocionalment li pot fer molt de mal. Li fa més mal això que els quilets de més que pugui tenir.
«Fer dieta és una cosa que socialment està acceptada, i els pares no s’espanten tant. Si s’adonen que el seu fill es droga, s’espanten. Però si s’adonen que fan una dieta no.»
Aquest any, a causa de la pandèmia i el confinament, s’han triplicat el nombre de casos que heu detectat a l’ACAB. Ha estat un any dur?
Sí, ha sigut molt bèstia. Per les característiques del confinament aquest és un dels col·lectius de malaltia que més afectat ha quedat. Van passar diferents coses. D’una banda, quan hi va haver tanta saturació de recursos en l’àmbit sanitari, els que estaven ingressats es van quedar ingressats, però les persones que estaven en un hospital de dia, van passar de fer les sessions presencials a fer-les online. En aquest sentit, va haver-hi canvis de rols. Per exemple, les famílies no s’han d’encarregar de controlar el pes si un fill o filla està en un tractament. Però com que no es podia anar al centre, hi va haver pares i mares van haver d’encarregar-se d’aquesta tasca, quan el rol de la família és només el d’acompanyar. I ara havien de fer de mare, d’infermera, de mestre… En l’àmbit familiar es va fer molt difícil.
D’altra banda, com que hi havia una major convivència familiar, molta gent s’adonava que algunes conductes alimentàries que tenia el seu fill o filla no eren normals. En l’àmbit de parelles, tres quarts del mateix. Ens van trucar moltes persones que ens deien que durant el confinament s’havien adonat que la seva parella estava fent coses rares amb el menjar.
Clar, en aquest sentit, tant de temps tancats a casa va passar factura a les persones amb TCA…
Sí. Persones recuperades van recaure. I també hi va haver un empitjorament de la simptomatologia d’un percentatge molt alt de persones diagnosticades. Amb el fet d’estar tanta estona a casa estàs contenint al malalt de TCA de fer les seves conductes de control. Això sumat a tots els ‘memes’ relacionats amb el menjar i l’esport que es van fer, passar molt de temps exposats a les xarxes socials… Era tot molt negatiu. Tot era esport i alimentació, i es va crear contingut d’apologia a Ana i Mia a Internet. Va ser molt complicat. Però sí que és cert que dins tota aquesta complexitat hi va haver un col·lectiu que potser estava en un moment avançat de recuperació, i el fet de poder compartir més temps amb la família els hi va anar bé. Van estar acompanyats, van parlar més; es va crear un vincle. Però l’impacte va ser negatiu en la majoria de casos. Es va viure molta més angoixa, molt més patiment…
I una altre fet rellevant va ser que a les persones que estaven en llistes d’espera en un centre públic, els hi van cancel·lar les visites. Imagineu l’impacte que causa això a una persona que li ha costat temps demanar ajuda. Cal no oblidar que és una malaltia mental, i aquestes persones per posar un peu al metge de capçalera han fet tot un procés.
{{ comment.text }}