Alba Jaumandreu i Irene Mas. Vic
D’on va sorgir la teva passió per l’esquí?
Des que era petita, recordo posar-me uns esquis per primera vegada quan tenia més o menys tres anys. Els meus pares m’hi portaven els caps de setmana, tot i que entre setmana feia dansa i patinatge artístic.
Amb quines disciplines vas començar a esquiar?
Quan era petita competia només amb gegant i eslàlom. Ja de gran, competia amb aquestes dues disciplines i a més a més el súper gegant i descens, malgrat que aquestes últimes no les entrenàvem gaire.
Més tard vas començar a competir…
Sí, vaig començar a competir quan em van apuntar al club d’esquí de l’estació on anàvem sempre, i vaig començar a fer algunes carreres com a aficionada.
“M’agrada la velocitat. L’adrenalina que sento al baixar, el fet d’haver d’estar atent tota l’estona”.
Què és el que més t’agrada de l’esquí?
M’agrada la velocitat. L’adrenalina que sento al baixar, el fet d’haver d’estar atent tota l’estona. Per altra banda m’encantava “viatjar”, i el fet de competir em permetia anar d’un lloc a l’altre i conèixer gent nova; de fet, tampoc es pot dir “viatjar” perquè no vèiem res més que l’hotel on dormíem i la pista on entrenàvem o corríem.
Quan vas començar a dedicar-t’hi professionalment?
Vaig començar a dedicar-m’hi més professionalment quan vaig marxar amb 13 anys a fer l’etapa d’ESO al Lycée Climatique et Sportif Pierre de Coubertin de Font Romeu. Allà hi vaig estar tres anys, fent l’equivalent a segon, tercer i quart d’ESO.
Com compaginaves la vida escolar amb l’esquí?
Era un centre d’alt rendiment, on tot estava preparat per poder compaginar els estudis amb l’esport, de manera que esquiava cada dia de la setmana entre tres i quatre hores, excepte els dilluns que descansàvem.
I la vida social?
Passava tot el curs allà, només tornava a casa per les vacances de Nadal i estiu, de manera que vaig anar perdent una mica el contacte amb els amics del poble on vivia, la vida d’allà la muntanya era molt diferent a la que vivien els meus amics.
Mariona Boix gaudint a la neu
Per què vas decidir marxar a Font Romeu?
Quan vaig marxar era relativament petita. L’hivern anterior vaig fer una molt bona temporada a França, que és on esquiava i competia sempre. Aleshores, les persones que organitzaven la secció d’esquí al centre de Font Romeu, em van proposar entrar-hi.
Quines condicions havies de complir per entrar-hi?
Vaig haver de passar unes proves físiques i també escolars. Tot i que, ni físicament estava preparada, ja que mai havia fet res per estar-ho, ni tampoc escolarment, ja que no parlava el francès, van acceptar que formés part de la secció d’esquí alpí, del centre.
Com vas prendre la decisió de marxar?
Quan vaig saber que estava dins vaig estar uns dies reflexionant i valorant la possibilitat de marxar allà i viure l’experiència un any. Finalment vaig decidir anar-hi i endinsar-me a l’aventura, sabent que la família em recolzava al 100%, i que si hi havia qualsevol problema tornava a casa.
Com recordes aquella etapa?
Recordo que vaig tenir moments molt durs, sobretot pel fet d’estar sola a un internat. Quan tenies qualsevol problema havies d’espavilar-te amb el que tenies en aquell moment, si tenies mal, si estaves malalta, si tenies un mal dia… i només tenia 13 anys. Tampoc tenia la família a prop, i no parlava l’idioma, malgrat que amb poc temps em vaig espavilar i ja parlava i escrivia en francès.
Tot i que els primers mesos van ser durs, ara que ho veig amb perspectiva ho recordo com una de les millors etapes i experiències que he viscut fins a dia d’avui, i se’ns dubte tornaria a repetir l’experiència.
Compensava la passió per l’esquí al fet d’estar lluny de la família?
Sí i no, depèn del moment. Quan tot va bé i gaudeixes del moment no penses tant amb la família, tot i que quan passes per moments més durs, són amb els primers que parles, te’n recordes i et recolzen.
Quantes hores entrenàveu i amb quines condicions?
Entrenàvem moltes hores al dia, compaginant entrenament físic al gimnàs, i mental, tot i que la major part de l’entrenament era a pistes.
“Entrenàvem tant si feia fred, com si feia calor, o si nevava”.
Com vas aconseguir arribar a l’elit?
És una cosa que s’aconsegueix amb el temps, sent constant i treballant el dia a dia. Amb sacrifici els resultats van començar a arribar el segon any d’estar a Font Romeu. Després dels tres anys, vaig tornar a casa per fer el batxillerat per la IOC (Institut Obert de Catalunya) i alhora formava part de la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern.
Mariona Boix esquiant
El sacrifici et va dur als podis.
Sí, pujar a un podi sempre agrada. És cert però que a vegades feies una bona cursa, i no obtenies els resultats esperats, llavors toca aprendre dels errors i quedar-te amb tot allò positiu que havies fet.
Tenies algun ritual abans de les carreres?
No tenia cap ritual, però sí que tenia algunes manies…. Quan era molt petita sempre em reservava les mateixes calcetes pel dia que feia la carrera de gegant, ja que una vegada vaig guanyar quan les duia… [riu]. Quan era més gran, tenia la mania d’escoltar dues cançons abans de la cursa, per no posar-me nerviosa.
Un dia però vas patir un revés…
El 13 de març de 2015 vaig patir una caiguda mentre feia una cursa de Descens a Andorra, que em va provocar un trencament del creuat anterior, del menisc i del lateral intern. En aquell moment formava part de la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern.
Com ho vas viure?
A vegades encara em pregunto què és el que vaig fer malament per fer-me tant mal; i com ho hauria pogut evitar. Després però, me n’adono que per molt que hi pensi, res farà que torni a aquell 13 de març del 2015 i eviti la caiguda.
La cosa es va complicar….
Sí, més del que m’esperava. La lesió en sí ja era complicada, i després de tres anys porto un total de cinc operacions, l’última va ser al mes de setembre. A dia d’avui encara hi ha moltes coses que no puc fer, una d’elles és esquiar com abans.
Que ha suposat per tu?
Ha sigut bastant dur psicològicament. Era la lesió més greu que patia com a esportista. Al principi va ser un cop dur, però després de la primera operació vaig sortir amb moltes ganes de tornar el més aviat possible a esquiar.
“La cosa però, no va anar com els metges esperaven, a mesura que avançaven els mesos el genoll no responia”.
Al cap d’uns mesos em vaig sotmetre a una segona operació, que tampoc va tenir bons resultats. Poc després, la Federació Espanyola em va fer saber que no comptava amb mi pel programa de la següent temporada, també un cop dur, però em va servir per centrar-me en la recuperació del genoll al 100%.
A la tercera operació em van desmuntar el creuat anterior, que m’havien reconstruït a la primera operació. Passats uns mesos havien de tornar-me’l a reconstruir de nou, però seguia tenint molèsties considerables. Van decidir operar-me una altra vegada i netejar tot el genoll per dins.
Finalment, el passat mes de setembre tenia programada una operació d’alt risc, que un cop a quiròfan van decidir no realitzar-la; van aprofitar però, netejar la fibrosis dispersa amb la que es van trobar a l’obrir el genoll.
I actualment com estàs?
Actualment segueixo tenint molèsties al genoll, perquè encara no tinc el lligament creuat anterior.
La lesió t’ha fet replantejar la vida?
Sí… hi ha moltes coses que no puc fer amb normalitat. L’esquí i la bici són els dos únics esports amb que em sento còmode. Tot el que és impacte, canvis bruscos de direcció…,etc. de moment és impensable fer-ho, no sé si amb el temps el genoll m’ho permetrà.
“La lesió m’ha permès dedicar-me als estudis”.
Per altra banda, des de ben petita sempre he fet esport, i per tant vaig haver de trobar altres motivacions per ocupar el temps lliure que tenia. Per sort, quan em vaig lesionar estudiava a la Universitat i vaig poder dedicar-m’hi, de fet em va ajudar a tenir el cap ocupat.
Com és la teva vida quotidiana actualment?
Actualment porto una vida mitjanament normal, ja que he après a fer allò que el genoll em permet fer, i a no enfadar-me per aquelles coses que no.
Estic a quart de carrera d’Educació Primària a la Universitat de Vic, a punt d’acabar. Des de ben petita sempre he dit que volia ser mestre, i la lesió em va obrir la porta a estudiar. M’agrada treballar amb infants; el fet de poder-los transmetre allò que sé i he viscut a la vida.
T’agradaria tornar a esquiar professionalment?
Si la lesió no hagués suposat aquest enrenou, potser hauria provat de tornar seriosament a l’esquí, és a dir, intentat tornar al màxim nivell, però sóc conscient que físicament tinc moltes limitacions i no puc dedicar-m’hi professionalment. M’he tornat a posar els esquís com a aficionada.
Creus que tens un deute pendent amb l’esquí?
Si pensava que tenia algun deute, el podré acabar de resoldre ara que m’he tornat a posar uns esquís de manera amateur. Tot i això, sóc conscient que no estic preparada per tornar a estar a l’alt nivell i no és el meu objectiu. He pogut tornar a gaudir de l’esquí i de tots aquells moments que em regala; ara, el resultat ja és secundari.
{{ comment.text }}