“No és un cas de Sherlock Holmes, tothom sap qui va matar l’Helena Jubany”

Nascut a Barcelona al 1995, és autor d’articles, cròniques i reportatges per diversos mitjans escrits. S’ha fet conegut en els darrers mesos pel llibre “ Qui va matar a l’Helena Jubany?”, cas reconegut perquè el programa Crims en va fer una minisèrie de dos episodis per investigar-lo. 

Pregunta: Per què vas decidir estudiar i dedicar-te al Periodisme? 

Resposta: Pels motius equivocats, gairebé com tothom. Al final, esculls unes coses quan tens 18 anys i acabes prenent una decisió totalment ignorant. Recordo que vaig entrar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb dos companyes d’escola i pensava que se’m donaria bé Periodisme perquè se’m donava bé escriure i també perquè m’agrada molt la fotografia i els documentals i volia dedicar-me a la part audiovisual. 

Però de seguida, en començar el grau, l’hi vaig agafar molta mania i no vaig acabar fent l’assignatura de Fotografia i, de fet, en el primer curs estava molt perdut. Fins que, al segon semestre, vam fer Gèneres Periodístics i vaig tenir el David Vidal, que em va començar a parlar del Periodisme Literari, fent-nos com una introducció interessantíssima. Ens parlava de lectures i va ser una classe que em va encantar i, per aquest motiu, vaig estar llegint llibres que ell havia mencionat a classe fins a tercer, que el vaig tornar a tenir a Periodisme Cultural. 

P: Per aquest motiu et vas voler dedicar al periodisme literari? 

R: Si, se’m va obrir el cel i vaig descobrir que em volia dedicar a això. Fins i tot, vaig arribar a obsessionar-me tant amb el Periodisme Literari que vaig passar uns 3 anys llegint només llibres d’aquest tipus. Llavors, vaig conèixer que aquest professor impartia un màster no oficial a la UAB que feia pinta que no obria gaires portes, però el vaig acabar fent igualment. 

Això va ser el motiu principal de no deixar la carrera, perquè amb l’excepció de 4 assignatures que vaig aprendre moltíssim, la majoria no em van agradar gens, tot i que a posteriori t’adones que n’hi havia algunes d’aquestes que, posant una mica més de la teva part, haguessis après més. Penso que és una facultat que està completament dissenyada per treballadors que raonin poc, actuïn molt i estalviïn diners a les empreses. Has de saber realitzar totes les tasques pròpies del Periodisme, com editar, gravar i redactar perquè et puguin enviar a tu sol a, per exemple, fer una entrevista, i després l’editis o la pengis a les xarxes. Per tant, vaig començar la carrera sense conèixer res. 

P:Com va ser la teva experiència fent les pràctiques al Periódico de Catalunya?

R: Em va anar molt malament. Va ser molt depriment perquè vaig trobar una redacció en decadència absoluta, on no es feia periodisme. En el cas del Periódico literalment, perquè vaig anar a la redacció vella, que era com una fàbrica enorme i antiga, amb dos pisos de redacció. En aquell moment, estava buida perquè havien fet fora a molta gent i hi havien molts treballadors amb ERTOS. Cada cert temps els obligaven a agafar vacances forçades sense pagar, que era la solució a la que havien hagut d’arribar per no fer fora a més gent.  

A part de que no hi havia gaires treballadors però si que hi havia molts estudiants en pràctiques, veia que la gent no sortia i que la feina que feien els periodistes era agafar el telèfon i passar notes de premsa i potser l’encarregat de política o el d’internacional eren els que tenien més tasques a fer. 

P: Quines tasques havies de fer? 

R: Era una mica depriment veure com la feina que tenia la majoria era només agafar el telèfon, i trucar a caps de premsa i rebre notes de premsa, res a veure amb el què jo entenia que era el periodisme, és a dir, sortir al carrer i fer preguntes. Quin interès té el què et digui un director de comunicació o un cap o nota de premsa? Jo estava entre dues seccions: la de Gent i la de les Xarxes. A la de premsa rosa ens feien escriure alguna cosa, i jo recordo que estava amb una estudiant de la UOC que ens partíem la feina, per tant jo estava una setmana a la de Gent i ella a la de Xarxes i al revés. Xarxes no m’agradava gens perquè l’únic que feies era agafar la secció d’Opinió i fer les targetes corresponents per publicar-ho amb una frase. Per tant, t’havies de llegir uns articles molt llargs, i hi havien columnistes que feien un article al dia i ja no sabien què dir. Era molt difícil treure alguna cosa que valgués la pena. 

Recordo que l’altre noia volia estar a l’altra secció perquè era la que et feien escriure, però era pitjor perquè et feien escriure coses horribles, ja que et deien que miressis el què posava un altre diari perquè ho copiessis. Per tant, va ser molt decebedor, tot i que a mi no em va sorprendre massa perquè vaig anar amb una companya de la carrera, l’Anna Prats que va ser amb qui vaig fer el Treball de Fi de Grau sobre el cas Jubany, i a ella li va tocar la secció Entre tots, que era la de les cartes al director i es va passar 4 mesos corregint aquestes cartes. 

P: Per què vas voler fer el Treball de Fi de Grau (TFG)  sobre el cas Jubany?

R: Perquè estàvem buscant un tema sobre el què escriure i no coneixíem el cas. Teníem molt clar com volíem fer el nostre treball, i volíem aprofitar perquè era l’única oportunitat en 4 anys d’escriure i, per tant dedicar temps a redactar un text llarg perquè, realment, a la facultat tenies feina però no escrivies molt i menys texts llargs. 

Al final, ens ho vam prendre com una oportunitat i vam anar a buscar un tema per escriure una novel·la, és a dir, fer periodisme literari. Volíem escriure el nostre particular “A sang freda”. Al principi, ens vam trobar amb un cas que s’hi prestava, però aviat ens vam adonar que no tenia res a veure i que era completament impossible fer el mateix. 

“Estic segur que va ser un feminicidi i que a l’Helena la van violar.“

P: Com vau saber de l’existència del cas? 

R: L’Anna Prats va trobar un article del Público que es deia “Los 10 casos sin resolver que traen de cabeza a los investigadores en España” i un dels casos era el de l’Anna Jubany i nosaltres no havíem sentit mai a parlar d’ella. Era un cas que estava totalment fora de focus perquè feia molt de temps que havia passat i a Internet no hi havia res. Vam trobar alguna cosa a la premsa local, tot i que no era fàcil ja que havies d’anar a hemeroteques. 

Ens va cridar l’atenció, i va ser el motiu principal pel qual vam escriure sobre el cas Jubany, va ser que fos una història sense explicar. Tenia tots els elements per ser mediàtica perquè tenia interès. A més, ens va sorprendre que, tot i que l’Helena Jubany hagués estudiat a la UAB, nosaltres no haguéssim sentit a parlar-ne mai. També vam decidir escriure sobre aquest cas perquè no en vam trobar pràcticament informació, ja que no hagués tingut cap sentit que ens suméssim a una cobertura feta per mitjans professionals. 

El què volíem era explicar una història que no havia estat explicada, i això se li suma que, per mi el més important d’aquest cas és la desatenció que han tingut les famílies i la manca d’atenció mediàtica, i sobretot la desídia des de la policia i la justícia. Per tant, aquest buit és un dels elements principals de la història. 

P: En una entrevista al diari Ara vas afirmar que “És més fàcil respondre qui va matar a Helena Jubany que dir el perquè ho va fer”. Per què vas arribar a aquesta conclusió?

R: Perquè quan comences a documentar-te una mica sobre el cas i fas preguntes, ja ho veus força clar. No és un cas de Sherlock Holmes. Tothom sap qui va matar l’Helena Jubany però hi ha dubtes en quant al número i la implicació de certes persones. És una resposta que no es pot respondre des del dret perquè no hi ha proves suficients per portar algú a la presó. 

El problema és que no hi ha proves perquè la investigació i la instrucció van ser un desastre i no van anar a buscar-les a on hi eren. Això és una injustícia però, per sort, el dret no és l’única manera des de la qual podem explicar les coses i, des d’altres disciplines com el periodisme, si que sabem qui va matar l’Helena però el perquè no el sabem, doncs encara hi ha molts buits i no sabem realment el què va passar i com que no hem pogut parlar amb el principal sospitós perquè no han volgut, ens falta un punt de vista important. 

Tot i això, penso el contrari que el forense, que descarta la violació. Per tant, estic segur que va ser un feminicidi i que a l’Helena la van violar. Així doncs, el perquè seria igual que el de qualsevol altre crim masclista. Perquè els homes o les parelles maten a les dones? Perquè poden.

“Perquè els homes o les parelles maten a les dones? Perquè poden”

P: Com vas accedir a les fonts per poder verificar la informació sobre el cas Jubany? 

 R: El més important era el sumari, i pensàvem que ens seria més difícil aconseguir-lo. Vam intentar obtenir-lo per nosaltres mateixos, anant als jutjats de Sabadell. Teníem el número de prèvies i vam demanar-lo, perquè en teoria és públic. Després de marejar-nos per diferents plantes, vam arribar a un mostrador i algú, com un secretari judicial, va trucar a una jutgessa i no ens el van donar afegint que, si ens volíem queixar, ho féssim al Tribunal Suprem. Però el vam aconseguir per la família Jubany, ja que tenien les caixes amb el sumari i ens ho van deixar. 

Allà estava gairebé tota la informació que ens feia falta per contrastar els fets, és a dir, per saber què havia fet la policia, què havia investigat el jutge i les declaracions de tots. Vam intentar entrevistar a tothom, incloent els familiars perquè, a nosaltres, ens interessava aquesta història de silenci, de desídia i d’injustícia. 

El cas en si ens interessava però com a context i, al final, el què volíem era que les famílies ens expliquessin com ho van viure, què van sentir i, d’alguna manera, l’objectiu del nostre treball i, posteriorment del meu llibre és transmetre l’experiència. És a dir, intentar que el lector sigui partícip del què van viure aquestes famílies. 

P: Després d’haver publicat el llibre, t’ha obert moltes portes? 

R: Sí. Ja fa molt temps que tinc clar que em vull dedicar el periodisme literari. Per mi el camí ideal i professional era començar a publicar reportatges, cròniques, entrevistes als mitjans de comunicació. Fins que algun dia trobés una història prou interessant per a publicar un llibre.

Però em vaig adonar que era molt més fàcil publicar a través d’una editorial que publicar a premsa. Si vols escriure a un mitjà, és complicat. I sobretot és molt difícil si no et coneix ningú. A més, no es publica periodisme literari en premsa. I només hi ha certes persones que els hi permeten tenir col·laboracions i columnes d’opinions. És difícil que et publiquin un article i a més et paguen molt poc. Jo he publicat cròniques que he estat un mes escrivint i m’han pagat 60 €.

Però vaig tenir la sort de què vaig poder publicar un llibre i ara tinc un editor al qui li puc proposar coses.

P: Sabem que has col·laborat en el programa Crims de TV3. En que has col·laborat exactament? 

R: Em van fer una entrevista. Encara que no només em van gravar sinó que vaig tenir diverses entrevistes amb el director de Crims. També els vaig ajudar informalment, ja que em feien moltes preguntes per endreçar tota la informació que hi havia. 

P: Encara el dia d’avui el cas de l’Helena Jubany estar pendent. Penses que s’acabarà resolent o creus que després de tant temps és impossible saber tota la veritat? 

R: Fa uns anys t’hauria dit que no hi ha esperança. Però el que canvia ara és que hi ha un jutge amb voluntat de resoldre el cas. El problema és que el principal sospitós de moment estar fora de focus.

S’han fet unes proves d’ADN analitzant la roba de l’Helena. I en la roba es va trobar ADN que no pertany a l’Helena. I ara encara estem esperant que la comparin amb l’ADN amb els sospitosos. Tot depèn ara de les proves d’ADN.

P: Faràs una segona part del llibre sobre el cas?

R: El no és categòric. Només escriuré una segona part del cas Jubany si tinguéssim un assassí condemnat que em doni una entrevista.

El cas està avançat, però la història que vull explicar ja l’he explicat abans. Realment en el llibre, la història la deixo molt enrere. Per tant, el que volia explicar ja ho he fet. 

P: Tens pensat fer un altre llibre relacionat amb un altre cas d’assassinats/ investigació? 

R: No, a mi el que m’interessa realment és el periodisme literari. Jo he escrit un True Crime per casualitat. Encara que és veritat que la majoria de títols coneguts són de True Crime quan parles de periodisme literari.

A mi el True Crime m’interessa, però no especialment, mai he tingut cap a priori de quins temes tractar. Per mi el periodisme és una oportunitat de conèixer i a mi m’interessa allò que no conec.

De fet, el llibre en el qual estic treballant ara no té absolutament res a veure, és un cas real, però no és un crim real.