Oriol Bernà: “El micro et dóna un poder molt maco”

Tomás Barril i Carlos Cayuela. Vic

Oriol Bernà és un speaker, comunicador i dissenyador web palamosí. Del 2017 al 2020 va treballar a l’Uni Girona, equip de la màxima categoria del basquetbol femení a Espanya i recent i actual campió de la copa de la Reina, com a cap de premsa i speaker del club. Actualment treballa al Club Joventut de Badalona com a speaker als partits que el club badaloní disputa a l’ACB, màxima competició espanyola, i a la Eurocup, segona competició europea. Hem parlat amb ell per conèixer més de prop la professió del speaker, i per saber com està vivint la seva professió en temps de pandèmia, on els partits són a porta tancada.

En primer lloc, quin va ser el moment o la oportunitat on vas decidir dedicar-te a aquesta professió?

Va ser bastant per casualitat. Era el cap de premsa de l’Uni Girona, i cap a l’octubre de 2018, va fallar un dia el speaker. Desgraciadament, en un club de bàsquet femení, no hi ha departaments sinó que hi ha persones que ocupen cada càrrec, i 4 hores abans del partit em van dir que ho provés. Va ser una mica precipitat, una mica sota pressió, però va sortir prou bé. Arran d’això, primer buscàvem un speaker, després ja em vaig sentir còmode, els hi va agradar la meva feina i em vaig quedar.

Aquella temporada va ser molt intensa, vam guanyar la lliga, a Eurocup vam arribar a semifinals quan no s’havia arribat mai, omplíem el pavelló, i era com un moment bastant propici perquè jo pogués animar la festa.

Què significa per tú ser un bon speaker?

Crec que hi ha dos vessants molt importants, una és la informativa i l’altra és d’animador. Informativa és sobretot la que ara estic desenvolupant a porta tancada, i és molt important perquè al final tú ets el mestre de cerimònies del partit. El partit comença quan tú comences a parlar, i és una responsabilitat. T’has de prendre molt seriosament que si a 7 minuts l’àrbitre pita tú a 7 minuts has d’estar preparat, respectar molt els tempos i ser molt fidel a tot el que va passant al joc.

Recordo una anècdota amb el Joventut que un dia em vaig equivocar dient quarta falta personal i era la tercera, i el team manager va encendre l’alarma. Allò et fa veure la importància de la teva feina quant a informador.

Llavors també hi ha el vessant d’animador, que crec que té un component gros de sentit comú. Pots ser animador i aixecar el pavelló en un moment que saps que és fàcil, però si és complicat, fer-te pesat apretant a la gent, quan tenen tot el dret a no voler animar en aquell moment perquè l’estat d’ànim no és bo. Crec que l’apartat d’animador és el més difícil i també és el més subjectiu, perquè a vegades et pots deixar anar en funció de com estàs anímicament.

Tens alguna tècnica/ritual per motivar-te de cara als partits?

Ara mateix l’apartat d’animador és complicat perquè fins i tot les directius de l’ACB et diuen que siguis força neutral, que no ho acabes sent sempre. Amb el triple d’en Bassas contra Baskònia no podia ser neutral.

Una de les coses que feia sovint quan hi havia públic, arribava al pavelló amb música normalment animada i cantant al cotxe. És una tonteria, però recordo dies potents arribant al pavelló cantant Ska-P. Per mi era com una mena de ritual que em servia per anar-hi més animat.

Un altre ritual que tinc és estar 5 minuts apuntant els noms dels jugadors en majúscules, perquè segurament hi ha algun del visitant que et falla.

Hi ha molts speakers que tenen un sentiment profund amb l’equip que estan narrant. Has viscut això en algun dels equips on has treballat? Creus que això és un avantatge a la teva professió?

Evidentment, sense aquest sentiment és més complicat. Si et sóc sincer, jo era de futbol tota la vida. Evidentment no et diré que sóc del Joventut des de petit, perquè al final jo sóc d’un poble que és Palamós, i està molt més vinculat al bàsquet de Girona.

També és veritat que jo no coneixia a l’Uni Girona abans de començar a treballar, però el component emocional te’l donen els treballadors, el feeling amb els jugadors i amb l’afició, llavors amb la Penya és exactament el mateix. He passat de veure 6/7 partits de la Penya en tot l’any, a veure’ls tots ara. Quan tu ets de petit és un vincle més gros, però crec que aquest vincle te l’acaba donant la passió, primer per la feina i perquè et creus el que estàs fent. Si jo no m’hi cregués el que estic fent, no podria estar allà animant a l’equip.

Hi ha partits on el marcador està completament trencat a favor de l’equip rival, i el públic està completament fred. En aquest moment, com ha d’actuar un speaker, o com actues tú en aquesta situació?

Al final tens uns estàndards. A l’hora de cantar triple, jo ja sé pràcticament com cantaré el proper triple. No et surts d’aquestes dues línies, com l’eufòria de cridar triple quan estàs remuntant, lògicament es notarà d’una manera diferent que quan estàs cantant un triple de forma continguda. Quan tens el públic al costat tu t’impregnes d’això.

Crec que amb sentit comú s’acaba entenent tot, i sí que hi ha moments que intento fer força de diafragma perquè això projecti bé, però no l’allargaré. Una de les meves tècniques és, si no és un moment d’eufòria, cantar-lo fort, amb ganes i alegria, però no allargar-lo. En determinats moments saps que treure molta passió pot ser ridícul.

I ara que no hi ha públic? És pitjor que un públic fred?

És complicat. De vegades ens trobem lluitant contra l’apatia. Encara que soni malament, existeixen aquests moments d’apatia, sobretot entre els jugadors. Ara costa molt més fer un canvi d’actitud per poder remuntar i aquí crec que és on entraria la meva funció com a speaker.

Bàsicament, intento aferrar-me a cada cosa positiva que succeeix. Animar als jugadors, ser una pota més de la taula que sustenta l’equip i sobretot utilitzar els recursos disponibles; ja sigui allargar un triple, fer soroll, etc. Els jugadors han de poder diferenciar un entrenament d’un partit i crec que en això la tasca que realitzem ajuda.

També crec que és important la relació i la manera de treballar que tinc amb en Martí, el DJ de l’equip. Som un bon tàndem, i sabem quan ell m’ha de deixar més espai perquè animi, o quan li ha de donar més importància a la música. És un hàndicap i alhora una necessitat.

Que consideraries que és el més complicat de la teva feina ara mateix?

Aixecar l’ànim dels jugadors. Abans disposàvem d’entre deu i dotze cançons amb talls ja preparats i amb els quals ja sabíem que el públic animaria, aplaudiria o s’aixecaria. No disposar d’aquests elements resulta complicat en certs moments, ja que només et vals d’allò que pots aportar directament com a speaker.

Que en treus de positiu de tot això?

Principalment, que la gent s’ha adonat de què l’esport és imprescindible. I també la importància dels comunicadors en aquest aspecte. Ja que la presencialitat ha desaparegut és més important que mai fer aquesta feina de difusió per tal de fer arribar el contingut al públic.

Sobre el teu treball, qué és el que més t’agrada?

Pot semblar políticament incorrecte, però el que més m’agrada és el poder que et dóna el micro. Ho considero una cosa molt maca, ja que el speaker té el poder de ser capaç de capgirar l’estat d’ànim de moltíssima gent i quan ho notes en primera persona et dóna una gran quantitat d’adrenalina.