Laura Llunell i Anna Tañà. Barcelona.
Pau Venteo (Rubí, 1995), fotoperiodista que cobreix l’actualitat política a Catalunya, es va instal·lar a Barcelona per estar a prop del focus de la notícia. Des de la capital catalana ha fotografiat els episodis polítics i socials més rellevants com, per exemple, les manifestacions i protestes per la sentència als presos polítics. Abans de tot això, el jove fotoperiodista es va graduar en Comunicació Audiovisual i va treballar a la ràdio, una altra de les seves passions. Pau Venteo ha col·laborat als programes El Matí de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants i Interferències.
Com t’arriben els encàrrecs de les fotos?
El que més m’agrada és el fotoperiodisme i tinc sort de poder-m’hi dedicar, però no puc viure només d’això. Per exemple, aquesta setmana tinc una sessió amb un nen que acaba de néixer o, de vegades, em ve una botiga per renovar les seves fotos. Pel que fa a fotoperiodisme, sobretot, treballo per Europa Press i normalment em truquen d’un dia per l’altre o amb un marge de dos o tres dies, amb sort. Tot i que ahir, per exemple, al matí vaig anar al Parlament per la sessió de la comissió del 155 i quan vaig tornar a casa, que en principi ja no treballava més, em van dir de tornar al Parlament a les 5 per la roda de premsa pel Coronavirus. En aquest cas, vaig anar a cobrir un altre acte perquè un company pogués anar al Parlament. El fotoperiodisme viu de l’actualitat i, ara mateix, va tot tan ràpid que no pots planificar gaire.
Quantes bateries i targetes de memòria portes a sobre?
Normalment treballo amb dues càmeres i porto cinc bateries: una per cada càmera i tres de recanvi. De targetes, en tenia dues i ara en tinc tres perquè una se’m va trencar el dia dels presos al Parlament. Si he d’enviar una foto ràpidament, poso un adaptador al mòbil, l’edito i l’envio a l’instant. Doncs quan va pujar Dolors Bassa, que va ser la primera, l’adaptador no em llegia la targeta. Així que vaig haver de demanar-ne i me’n van deixar una. Al final a casa vaig poder reparar la que m’havia fallat.
Hi ha bona relació entre els fotoperiodistes?
Doncs et diria que hi ha un 80% de companyerisme. Estic sorprès pel bon ambient que hi ha, tot i que de vegades és com una guerra. Hi vas abans a trobar lloc i intentes que no te’l fotin, però n’hi ha alguns que es posen al mig. Miro d’evitar conflictes i, com que tinc la sort de ser bastant alt, em puc espavilar prou bé. Alguna vegada m’he emportat algun cop de genoll i no fa falta perquè només estem fent una foto. Tampoc és de vida o mort. Tot i així, estic content. El dia aquest que em va fallar la targeta, cinc companys me’n van oferir una en un moment important.
Les xarxes socials t’ajuden a donar a conèixer la teva feina?
Molt. Jo visc d’Instagram. Fa anys vaig fer una aposta per cuidar-lo molt a l’hora de seleccionar les fotos que penjo perquè he vist que això repercuteix en feina. És com un currículum per mi, un portafolis. Si algú es pregunta què faig, doncs pot mirar el meu Instagram.
Com controles que no facin servir les teves fotografies sense permís?
Si ho veig, intento dir-ho, però a vegades se m’escapa. Quan són fotos importants, com la sortida de Jordi Cuixart de la presó, ho reivindico perquè ha costat una feina, unes hores, un fred. Crec que a poc a poc la gent s’està conscienciant i cita l’autor quan comparteix fotos a les xarxes. A més, vaig tenir sort que el president va rectificar la compartició de la foto de Cuixart indicant el meu nom i es va fer molt viral.
Cuixart no és polític i això fa que la gent l’estimi més. Que surti somrient i fent el gest de victòria té molta força
Per què creus que va agradar tant aquesta foto?
Primer, perquè de les fotos que van sortir es pot dir que aquella era la millor. Érem quatre fotògrafs, era difícil de fer i em va sortir bé. I segon, perquè va ser el primer pres que va sortir. És algú molt simbòlic i no l’havíem vist des del judici. A més, Cuixart no és polític i això fa que la gent l’estimi més. Que surti somrient i fent el gest de victòria té molta força. Nosaltres vam ser molt ràpids i també vam tenir sort. Aquell dia era a casa i a les sis menys cinc em van trucar des d’Europa Press. A l’oficina, la redactora ja tenia el text picat perquè ja sabia què passaria. Si Cuixart surt a les 7:27, jo a i 30 li envio i a i 32 ja està penjat. Europa Press pot distribuir les fotos a tothom i això va fer que tingués un gran impacte. Personalment, vaig notar molt aquest pic. Amb dos dies vaig sumar 1.200 seguidors a Twitter i 1.000 a Instagram, tot i que abans amb la sentència, que va ser un període més llarg de temps, també vaig notar que es valorava la meva feina.
Vas cobrir les protestes per la sentència del procés des de l’aeroport fins als carrers de Barcelona. Com t’organitzes per captar un moviment que ocupa tants espais?
Doncs precisament ahir mirant el llibre d’en Jordi Borràs, em vaig adonar que més o menys estàvem al mateix lloc, però en un espai petit potser hi passen tres coses diferents. Tu vas on creus que més o menys passen les coses, però un cop ets allà, és qüestió d’atzar, no pots predir res. El dia de l’aeroport amb els companys estàvem esperant des de les 8 del matí a veure a quina hora seria. Els que van arribar abans tenen fotos dins de l’aeroport, dins la terminal amb tots els extintors. Jo no perquè no vaig arribar-hi a temps. No es pot estar a tot arreu i també t’has de resignar una mica. Abans quan passava alguna cosa i era a casa, em posava molt nerviós: com és que no hi sóc? T’has de calmar perquè si no, no pots viure.
Vas rebre algun tipus d’agressió aquests dies?
A mi em van agredir tant voluntàriament com involuntàriament. Vaig rebre el primer dia a l’aeroport en la primera càrrega que hi va haver al pàrquing de taxis. A mi m’agrada estar entre policia, premsa i manifestants i quan comença la càrrega, els policies t’empenyen o t’esquiven o t’apartes. Em van donar set o vuit cops de porra, tot i que els avisava que era periodista. Anava amb el braçalet que ho acreditava, però ni cas. I l’endemà, a passeig de Gràcia, vaig rebre un altre cop de porra. Per altra banda, m’he endut pedrades a la cara, cops d’ampolla, una mica de tot. A vegades és involuntari perquè estàs al mig, però si un policia t’està veient, crec que et podria esquivar perfectament.
Els agents arriben aquí saturats del “procés” i si cal detenir un fotoperiodista, ho fan
Com s’explica aquesta animadversió de les forces de l’ordre cap als periodistes?
Són moments de molta tensió. No ho justifico, però pensa que no viuen aquí i que entre ells molts tampoc no es coneixien. Van venir de tot Espanya amb unes idees molt concretes sobre el conflicte que tenim a Catalunya. Els agents arriben aquí saturats del “procés” i si cal detenir un fotoperiodista, ho fan. Evidentment que la premsa els molesta. Si ells no poden pegar de dalt a baix i tu els hi fas la foto, queda plasmat. Jo tinc fotos de policies pegant de dalt a baix i disparant pilotes de goma recta, que no es pot fer.
Quan vas a una trobada política, t’informes del context dels fets o per fer una foto no és necessari?
És important informar-se perquè no se t’escapin detalls. Si veus dos polítics de partits oposats, Vox i la Cup, per exemple, que parlen allà darrere molt còmplices i penses que són del mateix partit, no li donaràs importància i no faràs la foto. I, en realitat, aquesta és la foto notícia perquè té més gràcia. Si estàs informat, sempre veus coses que no veuries si no saps res. Que no vol dir que sempre ho estigui a totes les reunions perquè a vegades són tan simples com presentar pressupostos, on només hi ha Pere Aragonès, Quim Torra i pocs més. Nosaltres no fem les fotos de la reunió, sinó que entrem a l’hora que comença la reunió i fotografiem només durant tres minuts on ells fan veure que parlen.
Has rebut alguna denúncia o reclamació per una foto que hagis fet?
No, només a través d’Instagram algú que sortia en una foto m’ha demanat que la tregui. Si ho demanen bé i amb arguments, la trec. Però si m’ho diuen de males i no tenen raó, la deixo. Moltes vegades parlem amb els manifestants perquè es tapin la cara i és millor per ells i per nosaltres.
És més fàcil fer fotos en llocs on hi ha més dinamisme com, per exemple, esdeveniments culturals o esportius?
N’he cobert pocs, però tampoc és molt més dinàmic. Als Gaudí, per exemple, vaig fotografiar els artistes a la catifa vermella i després a dins. És divertit perquè ets allà i els veus, però tota l’estona tens la mateixa configuració de la càmera perquè hi ha la mateixa llum. I a dins estàs ben col·locat a primera fila, tens el premiat allà, dispares la foto i l’envies.
És crucial saber identificar on hi ha una bona escena
Quan vas decidir que et volies dedicar a la fotografia?
La imatge sempre m’ha agradat, però també la ràdio. Vaig fer Comunicació Audiovisual i abans de la graduació ja tenia un contracte per treballar a l’estiu a Catalunya Ràdio. Un cop es va acabar i mentre estava allà, va començar tot el tema del “procés”. Després de l’1 d’octubre, quan detenen a Puigdemont, vaig decidir que com que havia d’anar a les manifestacions igualment, hi aniria amb la càmera. I aquí em vaig adonar que allò realment m’agradava. O sigui que el procés m’ha portat al fet que m’agradi el fotoperiodisme, a poder explicar històries a través de les fotos i, en conseqüència, a conèixer millor la càmera. No és que primer volgués ser fotògraf, sinó que m’ha fet fotògraf el fet de voler documentar l’actualitat. Ara m’interessa més el fotoperiodisme o la fotografia documental, que al final crec que és el que se’m dona millor: que passin coses i jo ja faré fotos del que cregui que és més interessant. Això és crucial: saber identificar on hi ha una bona escena. Un exemple és una foto que vaig fer a una noia que passa davant de tretze policies antiavalots. Crec que és la que té més likes del meu Instagram. Altres vegades ho veus, però se t’ha escapat el moment.
Aparques la càmera en el teu temps lliure?
Poc. I si l’aparco com avui, contínuament estic pensant com podria fer una foto. El problema és que la càmera pesa molt i no la pots portar sempre. Si en tingués una altra més petita, potser la portaria, però també va bé descansar una mica.
{{ comment.text }}