Adrià Millán. Vic
Avui en dia és molt comú passejar per qualsevol ciutat mirant el mòbil, mirant la persona amb qui xerres o simplement mirant el terra. Podem recórrer metres i metres o, fins i tot, quilòmetres sense adonar-nos de tot el que ens envolta. Passem a diari per un mateix lloc sense alçar la mirada i el dia que l’alcem ens adonem que hi ha coses que no havíem vist mai. Vic és una ciutat plena d’història, sobretot el casc antic. Una ciutat atemporal, ja que es pot visitar en qualsevol època de l’any i en qualsevol moment, però està clar que no és una ciutat gaire estiuenca, així que ens situarem a l’hivern.
Si camines pel casc antic de la ciutat osonenca alçant la vista, malgrat que ja hi hagis passejat centenars o milers de vegades, veus mil botigues que no havies vist mai i descobreixes carrers que ni sabies que existien. Ens situem al gener, Plaça Major de la ciutat, un arbre de Nadal gegant al centre, desenes d’estelades en els pisos que envolten la plaça degut al moment històric que viu el país i diversos carrers pels quals progressar sense sortir del casc antic.
Caminant pel Carrer dels Argenters te n’adones que Vic és una ciutat amb una gran tradició culinària. Hi trobem carnisseries, peixateries, botigues de menjars preparats i, fins i tot, locals de venda de productes ecològics. A més, una dona s’atreveix a assegurar que “hi ha molts famosos que venen a comprar embotits a algunes carnisseries de Vic”. Travessem la Plaça del Canonge Collell i al Carrer de Sant Sadurní crida l’atenció la Llibreria Vell i Antic. Més de 4000 llibres apilonats per seccions inunden la botiga. És meravellós. Sembla la llibreria que narra Ramón María del Valle-Inclán a Luces de Bohemia i el dependent, que no és Zaratustra, assegura que “Vic és una terra de grans escriptors” i que “hi ha moltes llibreries modernes a la ciutat però cap d’aquest caire antic i romàntic”. No li falta raó. Allà dins fa olor a llibreria dels anys 20. Fa olor a autèntica literatura. Fa olor a paper i lletres. I la gelor que et cala fins els ossos al sortir de l’establiment també recorda a la fredor i la grisor de la novel·la de l’escriptor gallec.
En qüestió de poques passes, caminant fins la Plaça de la Pietat, es poden avançar 50 anys d’història i canviar de país ja que hi ha un local petit ambientat i inspirat en els restaurants estatunidencs dels anys 80. I si mires enrere retrocedeixes al segle II al contemplar el Temple Romà, obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Temple Romà de Vic. Imatge: Pinterest.
Caminar per Vic amb el cap alçat també permet percebre com de gran és la pendent del Carrer de la Riera i quina quantitat de botigues i locals diferents s’hi troben en qüestió de 500 metres. Una botiga de tocadiscos et fa recordar que hi havia cultura musical abans de la existència de Youtube i Spotify. “Aquest tipus de botigues estan fetes per nostàlgics i amants de la música, més enllà dels beneficis que doni”, assegura un home gran que estava petant la xerrada amb el dependent de la botiga. Conforme baixes la pendent també trobes una barberia ambientada en els anys 80 a Estats Units. Tupés, Harleys Davidson i música Rock and Roll son els icones característics del local. “Jo fa mesos que visito aquesta barberia i abans de venir aquí ja en visitava una de molt similar a Girona. Sempre se’ns ha mirat estrany per dur aquests tupés i aquestes barbes i ara s’ha posat de moda. És molt irònic”, explica somrient un dels client habituals.
El Carrer de la Riera segueix sorprenent amb una botiga dedicada només a la venta d’obres del romànic amb el Pantocràtor com a protagonista del local. Just davant hi ha un dels establiments més peculiars de la ciutat. Un cafè-botiga on pots prendre un tallat i abans de marxar comprar llibres o un vinet per entrar en calor ja que el fred osonenc és punyent. Només entrar a la botiga et rep una frase peculiar escrita a la paret: “Les putes receptes de la iaia”. Si més no, crida l’atenció del client, no n’hi ha cap dubte. Al final del carrer hi ha un local amb un cartell que posa “Agrupació de Sords Vic i Comarca”, és l’últim local abans d’arribar a baix de tot de la pendent. Seguint el Carrer de la Ramada acabes trobant un dels llocs emblemàtics del Casc Antic: La Catedral de Sant Pere. El campanar és romànic, el claustre i el retaule major són d’estil gòtic i la capella de Sant Bernat és barroca. La última restauració de la catedral va ser al segle XIX i és plena de frescos de Josep Maria Sert del principis del segle XX.
Quan surts recordes que has estat a una llibreria que recorda a la novel·la dels anys 20 de Valle-Inclán, a una barberia i un restaurant inspirat en els Estats Units dels anys 80, contemplant un Temple Romà del segle II i observant els frescos i l’arquitectura d’una catedral documentada l’any 516 i consagrada el 1803. Llavors te’n adones de la importància de caminar amb el cap alçat i de com podem viatjar en el temps a través de les ciutats.
{{ comment.text }}