Pilarín Bayés, 80 anys dibuixant la vida

Marta Gurri i Josep López. Vic

A la Pilarín Bayés no li calen gaires presentacions. Qui més qui menys, a Catalunya, coneix a la popular ninotaire vigatana; la dona que ha fet gaudir durant anys i panys a menuts i grans amb els seus dibuixos. Uns dibuixos únics, difícils de qualificar, però extraordinaris. Ella defineix la seva tècnica com a “realisme ninotaire”. Explica que són dibuixos de “ninots que viuen experiències reals, als quals els hi passen accions quotidianes, com a nosaltres”. Potser sí. I potser aquesta ha estat la clau per guanyar l’amor de tota una terra amb les seves il·lustracions.

Pilar Bayés i de Luna va néixer a Vic el 21 d’abril de 1941 sota l’atri de la Catedral. La Catedral vigatana ha estat un espai clau per la seva vida. De fet, allà va néixer tot. La Pilarín prové d’una il·lustre família de metges, però des de petita ja va gaudir de la passió per la pintura. La seva àvia, que era filla del pintor Joaquim Vayreda, va ser qui li va inculcar aquest amor per les arts plàstiques. “Jo de petita ja dibuixava, i la meva àvia sempre em deia: ‘a veure aquest dibuix…’, i me’l corregia si hi havia algun error”, explicava amb entusiasme la Pilarín. I és que com que vivien a la plaça de la Catedral, la seva àvia li deia: “mira el balcó del Senyor Bisbe que és petit, es pot agafar amb dos dits. Però en veritat no és petit, es veu així perquè està lluny”. Afegia: “Ella va ser la meva mentora i la que em va animar a estudiar Belles Arts”. I entre llapis, dibuixos i la Catedral com a testimoni, va anar creixent una de les ninotaires més influents de Catalunya en els darrers temps.

I és així com arribem a l’any 1959, quan començà a estudiar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on hi va estar fins al 1964. Poc s’ho pensava quan va començar, però una carrera plena de moments màgics estava a punt d’inundar la seva vida. Potser hi va haver un cop de sort, qui sap, però el que també és cert és que va haver-hi una incessant lluita. La generació de la Pilarín va ser clau per la integració de la dona en el món laboral. “En aquella època les dones no treballaven si no hi havia una necessitat urgent. Es quedaven a casa cuidant els nens… Nosaltres vam ser aquella generació que vam lluitar molt per canviar això”, explica orgullosa. I entre lluites i cops de sort, allà, a la Facultat, va conèixer una dona que faria de la seva vida un somni: Marta Mata. “Jo vaig començar a ser il·lustradora gràcies a ella, que era la pedagoga més important del moment, i que un bon dia de 1964, de les 200 persones que estudiàvem Belles Arts a la Universitat de Barcelona, va triar-ne tres per treballar d’il·lustradores: la Marina Rius, la Fina Rifà i jo. Fixeu-vos, tres noies, i és que en aquella època la il·lustració era més una cosa de dones, perquè com que eren dibuixos per nens i no pagaven gaire doncs… però a nosaltres ja ens semblava bé”. Va ser un encàrrec senzill, van rebre pocs diners, però s’acabava d’obrir una porta. I és que aquell mateix any ja publicava el seu primer llibre ‘El meu pardal’ de l’editorial La Galera. A partir de llavors la ninotaire vigatana també va començar a col·laborar amb la revista Cavall Fort. Ara si, una carrera brillant acabava de començar.

I sense gairebé adonar-se’n, i des d’aquell moment, la seva passió es va convertir en la seva feina. I és que, què feia durant tot el dia? Dibuixar, dibuixar i dibuixar. I de fet, la seva fal·lera pel dibuix va fer que s’escampés un rumor: estava tan ocupada dibuixant que s’oblidava de la família. Un rumor fals: “Els 10 primers anys jo dibuixava, anava a buscar els nens a l’escola i cuinava”, explicava la ninotaire. Però el cert és que el dibuix ha estat el pal de paller de la seva vida. De fet, en els darrers anys, Bayés de mitjana dibuixa més de 10 hores al dia: “És el que m’apassiona i, aquestes 10 hores i mitja em sembla que siguin mitja hora, perquè passa el temps que ni me n’adono”, argumentava.

És per això que fer un recompte de totes les feines que ha realitzat és gairebé impossible. Tal com ella mateixa explica, hi ha anys que ha fet més de 20 llibres, i molt probablement, ja en porta més de 1000 en total. “Jo crec que en tots aquests anys els editors han confiat tant en mi perquè sóc regular. Evidentment molts il·lustradors joves ho fan molt millor que jo, però els editors saben que si jo dic: ‘dimarts ja estarà acabat’, el dimarts està acabat. La confiança i la responsabilitat són molt importants”, explicava Bayés. Alguns dels llibres més destacats són els que ha anat il·lustrant al llarg de les darreres tres dècades: 258 publicacions de la col·lecció Petites Històries. Ara bé, ella no només ha il·lustrat llibres infantils o juvenils, també ha treballat la caricatura i la vinyeta a diaris com El 9 Nou o El Correo Catalán. 

Però no tot s’acaba al paper. “Arriba un moment en què has il·lustrat i fet de tot, i això és una sort molt gran perquè jo en principi sóc il·lustradora de llibres, però per aquelles coses de la vida, doncs mira. He fet un mural, que el vaig fer gràcies a en Subirats, l’escultor de la Sagrada Família. També he fet uns gegants, els de Santa Anna de Vic, que els vaig fer junt amb una professora de plàstica. També he dissenyat parcs infantils i mobiliari urbà inspirat”. Però el més singular que va pintar van ser uns recordatoris d’enterraments. “N’he pintat tres: per la meva mare, pel meu marit, i per un nen amb leucèmia. Aquest va ser el que em va costar més, perquè era un nen que li agradaven molt els meus dibuixos i que jo vaig arribar a conèixer amb vida…”. Però el que molta gent no sap és que ella és una dona que s’ha posat a l’altura, fins i tot, de Miquel Àngel, quan ara fa 12 anys va pintar la seva pròpia Capella Sixtina a Blanes. “Va ser una sort, ja que sóc l’única il·lustradora que ha pintat una capella. Va ser l’Ermita de Sant Joan Baptista de Blanes, i quan m’ho van proposar no m’ho vaig pensar ni dues vegades.” Tanmateix, bona part de la seva obra també es troba en diversos museus catalans, com l’Episcopal de Vic, o el de la Pell d’Igualada. I bona part del seu fons personal es guarda a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A la Pilarín, que podria ser considerada l’àvia de Catalunya, se li ha reconegut la seva feina en moltes ocasions. Per exemple, l’any 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya, l’any 1992 va rebre el Premi Serra d’Or de l’Abadia de Montserrat, i l’any 2011 es va celebrar l’any Pilarín, i se li va atorgar la Medalla d’Or de Vic. Ara bé, no tot han estat condecoracions. Fins i tot, a nivell més popular, l’any 1989 la Galeria del Carme de Vic va estrenar una geganta amb la seva cara i fisonomia. I els reconeixements no acaben aquí. La nova biblioteca de Vic, encara en construcció, durà el seu nom. “Que la nova biblioteca de la meva ciutat dugui el meu nom m’ha fet molta il·lusió, i més essent escollit amb votació popular. Però sincerament he de dir que posant el meu nom a biblioteca, a part de fer-me un homenatge a mi en particular, serà una mena d’homenatge a tothom que ha treballat en el llibre infantil, que és una cosa molt catalana”, explica emocionada. I és que tot això, lògicament, l’omple de satisfacció. “La gent ha estat molt bona, perquè sempre m’ha valorat i estimat. Em sento molt reconeguda, potser massa. Jo només puc dir gràcies”.

I el passat 21 d’abril, la Pilarín estava d’aniversari: celebrava els seus 80 anys, que són gairebé els mateixos dedicats al dibuix, al seu somni. I després de 8 dècades, encara té corda per estona, no us penseu. I feina, també. En els darrers temps ha il·lustrat 10 guies turístiques de rutes per Catalunya, i any rere any, des del 2003, realitza els dibuixos del llibre del seu premi: el Premi Pilarín Bayés. “Cada any es dona un motiu (com poden ser els drets humans, les festes populars…) als nens de les escoles de Catalunya, i a partir d’aquí escriuen contes. Un jurat decideix quins relats són els guanyadors, i jo els il·lustro”, explica amb il·lusió. I entre premis i guies turístiques singulars, encara publica llibres il·lustrats per ella, dibuixa targetes i postals… I el Nadal passat va iniciar un projecte molt interessant: recuperar vells dibuixos i llibres seus, i fer litografies numerades i signades que es podien -i es poden- adquirir al web. Un projecte semblant va ser el que va plantejar per aquest Sant Jordi. Des de la seva web es podia comprar qualsevol dels seus llibres, i ella els feia arribar signats. Tanmateix, el dia de Sant Jordi, gairebé celebrant el seu aniversari, també va firmar llibres a la plaça major de Vic, sempre amb dedicatòria i dibuix inclòs.

I si voleu descobrir totes les seves darreres novetats, el seu perfil d’Instagram (@pilarinbayes) és ben actiu. Esperem gaudir dels dibuixos de la Pilarín per molts anys més. Han estat un pilar clau per l’educació i el gaudi de moltes generacions. Ho continuaran essent? De ben segur que si, perquè la Pilarín és una dona que no dibuixa per viure, sinó que viu per dibuixar.