Política i Whatsapp van agafats de la mà

Adrià Ortega i Xènia Farrés, Vic

Estem vivint un temps de canvi, de transicions, de passos al costat i de polèmiques polítiques. A poc més d’un mes per les eleccions, que es presenten com unes de les més incertes de la història, l’escenari informatiu s’inunda de campanyes polítiques per assegurar cadascun dels vots. Les places i els recintes més importants de les principals ciutats espanyoles acullen als diferents partits polítics on els afiliats, amb la bandera en mà o samarreta incorporada amb el color del partit, escolten les promeses o les desqualificions que s’envien entre rivals. Les estratègies es veuen i llegeixen entre línies, els enfocaments que la dreta i l’esquerra proposen en les campanyes es comenten dia a dia als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i als bars de tot el territori. Tot està estudiat estrictament i col·locat en el moment i lloc oportú. I d’aquí que aquestes visions de campanyes tinguin avenços any rere any, que evolucionen a mesura que les noves generacions van entrant en escena.

Però no només són els partits els qui fan campanya.  Vivim en un moment on la democratització i la informació és el que mou les estratègies basades en la fidelització dels electors, per convertir-los alhora en portaveus i comunicadors d’ideals. La nova era digital, ha provocat que, les entitats i organitzacions, no siguin només les que comuniquen amb la ciutadania per aconseguir una fidelització electoral, sinó que és la ciutadania qui acaba sent la que es comunica entre si, debatent i argumentant els seus propis ideals entre els més pròxims i així inculcant d’una forma o altra les pròpies ideologies i pensaments. La nova era digital, provoca que la ciutadania sigui la protagonista en aquesta campanya electoral. Els ciutadans, mitjançant les xarxes socials, fa campanya a favor del partit amb qui més s’identifica intentant així convèncer als altres. No hi ha res més poderós, que el boca orella entre veïns, amics, coneguts i família, fent així d’aquest fenomen una de les eines més potents en les properes campanyes. Aquestes argumentacions entre l’electorat fa que aquest acabi decantant-se cap a una banda o cap a l’altra i acabi decidint el vot.

S’ha parlat molt durant els últims anys sobre la política digital, i és que aquesta, està mal entesa en segons quin sentit. La política digital no és aquella que es veu a les pàgines web d’un ajuntament o a una administració que gestiona tràmits governamentals, tampoc a les xarxes socials d’un conseller o d’un parlamentari, sinó que  és un sistema de votació. La política digital és bàsicament una nova política on la ciutadania intervé utilitzant els medis que té a mà. Són conversacions on els intermediaris d’aquestes escolen, debaten i defensen els seus ideals polítics reflectits en els grups polítics que hi hagin establerts nacionalment.

El problema fins ara ha sigut que la política actual entén el món digital com a una eina complementària, és a dir, un element que ha de ser-hi però que a primera vista no produeix gaires resultats, o almenys fins ara.  La política entén l’èxit electoral en tenir una estratègia específica basada a complir uns objectius definits i d’implantació basada en la demanda del votant. Però que passa quan és l’elector qui acaba formant part d’aquesta estratègia? Doncs que la política tradicional acaba sent política digital sense que els mateixos polítics en siguin conscients.

Les xarxes socials són en alguns casos una eina utilitzada per arribar a la gent. Des d’una empresa fins als polítics, és una manera ràpida d’arribar i de donar un missatge. Políticament, segurament els que més utilitzen aquestes eines, són Gabriel Rufiàn via Twitter i Inès Arrimades a través d’Instagram, però no és considerat  ambdós són casos de política digital.

La política digital,  com hem dit anteriorment, és una política on la ciutadania intervé utilitzant els medis que té a mà, i el que es té més a mà és un telèfon mòbil amb l’aplicació de missatgeria instantània: Whatsapp.

Whatsapp, pot utilitzar-se com a eina de captació de l’electorat. Ja que és fàcil conversar, dialogar i debatre a través d’ell. A més aquesta aplicació ha canviat els hàbits comunicatius de la societat. Actualment hi ha més de 700 milions d’usuaris actius mensuals a tot el món. És un canal ideal per alimentar dia a dia, les autoconviccions i els prejudicis de la gent. Per aquest motiu no és una bogeria plantejar-se que les pròximes campanyes electorals utilitzin una estratègia basada en accions a través de Whatsapp.

Un exemple d’aquest tipus de política el vam veure en les eleccions de Brasil, en les que va guanyar Jair Bolsonaro. El president de la república federativa, va ser acusat de contractar empreses per crear campanyes via Whatsapp, a l’hora saltant-se la llei. Bolsonaro, després de ser apunyalat en un acte electoral, no va participar en debats mediàtics ni va fer campanya a peu de carrer. Però segons un informe de Datafolha, més d’un 65% dels votants es van informar de les eleccions  i en concret de la campanya del partit de Bolsonaro a través de Whatsapp.

Tot i així, no ens fa falta anar fins a Brasil per veure aquest tipus de política. De fet Vox va utilitzar aquesta aplicació per fer la seva campanya durant les eleccions d’Andalusia, ja que no tenia difusió en els mitjans de comunicació ni arribava a difondre’s a través de les xarxes socials. Vox va explorar la viralitat de Whatsapps, enviant i reenviant, lemes, imatges i vídeos a la ciutadania andalusa per persuadir l’electorat. I com és d’esperar els missatges van corre ràpidament. Van contactar amb la gent de forma directa, fet que va tenir repercussió en els resultats electorals.

S’ha de tenir en compte aquesta aplicació com a eina comunicativa en l’àmbit polític, ja que pot convertir-se mica en mica, en un dels instruments més versàtils que existeixen per arribar a la gent. Si bé és cert que les xarxes socials més conegudes com a Twitter, Instagram o Facebooksón un terreny de propaganda fàcil, tenen un handicap que el Whatsappno té, i és que a través de les xarxes és més fàcil detectar des d’on s’origina qualsevol contingut, en canvi amb Whatsappno passa, ja que els reenviaments dels missatges poden arribar tan lluny que no tothom en coneix l’origen. Però quin és el límit de la intrusió publicitària durant les campanyes electorals?