Marta Gurri i Josep López. Balenyà
El poble d’Els Hostalets de Balenyà és un clar exemple de com la unió fa la força. La residència geriàtrica Casal Oller va tenir problemes durant el confinament, i l’Ajuntament, el consultori mèdic i els veïns del municipi van ajudar-los incondicionalment.
Però, comencem pel principi. La residència Casal Oller és un centre geriàtric amb gairebé 30 anys d’història. Està situada al centre d’Els Hostalets de Balenyà, en un entorn molt tranquil. Ara bé, aquesta tranquil·litat es va trencar el passat 17 de març, quan es va detectar el primer cas de Covid-19 a la residència. Tal com explica Anna Sallent, directora del centre des de fa 17 anys, “aquell dia, una dona es va llevar amb febre i ofegant-se. Pràcticament en el mateix moment, una treballadora ens va trucar des de casa dient-nos que també es trobava malament i s’ofegava”, explica.
A partir de llavors van arribar dies de molta angoixa per la residència. “Jo crec que mai a la vida havia passat tanta por. Anava apareixent gent amb febre, i com que els dos primers casos en poc temps van morir, la sensació que teníem era de què tots els avis moririen”, explica Sallent. El doctor Ramon Vilatimó, gerent de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de Centelles, va ser qui va assumir la gestió de la situació juntament amb l’equip del CAP de Balenyà i el suport de l’Ajuntament. Vilatimó explica que quan van tancar el Casal Oller van començar a detectar molts casos. “Al principi no enteníem res. La gent tenia febre, es trobava malament. No era una cosa estranya en els avis, però sí que de cop i volta van començar a tenir ofecs importants. Això va fer que comencéssim a derivar a l’hospital a totes aquestes persones.” Un cop traslladats a l’hospital, les persones en aquest estat greu, morien. “Amb els companys de l’hospital ens feia mal veure el que els estava passant a les persones, i no podíem creure que als avis del Casal els estigués passant el mateix… Tenien pulmonia bilateral per la Covid-19”.
Anna Sallent afegeix: “Tothom estava preocupat: els avis, les famílies… Tothom sentia angoixa”. I és que van ser uns mesos de molts nervis. I també van ser mesos de molta feina. En aquest sentit, Sallent explica que els hi faltaven persones. “Teníem 10 treballadores, d’un total de 31, de baixa per Covid alhora. Les que estàvem aquí, empalmàvem hores”. A part de la falta de personal, el doctor Ramon Vilatimó apunta que hi havia una mancança de material: “Nosaltres [el Casal Oller], com tothom, rebem l’ordre de no enviar pacients a l’hospital. La capacitat d’aplicar oxigen al centre geriàtric és delicada. Aquí és quan comencem a tenir els problemes”. És per això que, tal com diu Carles Valls, alcalde d’Els Hostalets de Balenyà, “l’equip de govern vam decidir que tots els recursos possibles els destinaríem a la millora de la logística del CAP, de residències i també al ciutadà, per combatre el virus entre tots.”
El confinament, però, també va afectar, i molt, als residents. “Tot i que no ens agradava gens, els hi vam haver de dir: ‘No podreu sortir de l’habitació'”, detalla Sallent. En aquesta línia, la directora del Casal Oller explica que aquells avis i àvies que comprenien la situació són els que sentien més dolor: “Patien perquè són gent que mira molt la televisió, i veien les notícies i s’espantaven”. A més, el fet que els familiars no els poguessin visitar els va entristir: “La comunicació es va restringir. Hi havia gent que tenia mòbil i podia parlar, però molts no. Van patir molt.” Tanmateix, aquells avis que no entenien la situació, perquè tenien una demència o similar, també ho passaven malament. “Observaven que el fill que els venia a veure cada dia, de cop ja no els venia a veure des de feia molt de temps. L’estat d’ànim de tothom va baixar molt. No hi havia estimulació”, explica Sallent.
A part, l’Anna explica que com que de cop van passar d’anar vestides normals a portar l’equip de protecció individual (EPI), els avis es van preocupar. “Era un xoc per ells quan aquelles noies que venien vestides normals a ajudar-los, ara entraven com si hi hagués una guerra nuclear. Es van anar acostumant, però es preguntaven que estava passant. L’expressió: ‘Això és com una guerra’ la deien molts.”
Sallent descriu aquell període com un temps de malestar constant. “No vam arribar a quedar-nos a dormir aquí. Ens ho vam plantejar, però jo crec que l’estona que podíem marxar, la necessitàvem per evadir-nos”. En el seu cas concret, explica que no va entrar a casa seva durant un mes. “Tenim una caseta de fusta al jardí, i jo em vaig instal·lar allà. I jo em deia: encara que siguin 4 hores em va bé sortir i desconnectar. Feia ioga, sessions de respiració… Però jo patia molt. Eren nits molt dures. Les companyes ens trucàvem de matinada angoixades.”
Un poble, un sentiment
Entre tant patiment i sobreesforç, l’Ajuntament i el consultori mèdic, i els convilatans de Balenyà van tenir un paper crucial. “Sense ells no ens n’hauríem sortit”, explica Sallent. “El CAP ens va ajudar des del principi. Van començar a fer tot el seguiment. El metge venia a qualsevol hora si sortia un cas nou. Els primers dies, els protocols deien que el metge ho havia de fer tot per telèfon, fins que va dir: ‘He d’entrar, perquè per telèfon no estic visitant als pacients correctament'”. Sallent, però, explica que l’Ajuntament també va tenir un paper primordial: “Quan vam detectar persones negatives, l’Ajuntament i el CAP van ajudar a mobilitzar totes les persones (avis i treballadors) negatius a la Casa de Colònies de les germanes Filipenses“.
En aquesta línia, el doctor Xavier Farrés, metge de família i director assistencial de l’ABS de Centelles, explica que, en veure que començaven a tenir molts contagiats, van creure convenient buscar solucions. “Recordo que dèiem: ‘Se’ns contagiaran tots…’ I aquí va ser quan, parlant amb l’alcalde Valls, vam decidir anar a veure a les germanes Filipenses. I com que tenien una casa de colònies desocupada i que era de grans dimensions, ens van cedir algunes habitacions perquè s’instal·lessin persones de la residència que, en aquell moment, eren negatius”.
El doctor Farrés i el doctor Vilatimó es mostren molt agraïts, tant amb les Germanes com amb Protecció Civil i la Creu Roja, que van ajudar a traslladar els avis de la residència a la casa. “Ens vam sentir tan ajudats que vam lluitar. Si trobes suport (d’ajuntaments, d’institucions…) et sents amb més forces que mai per tirar endavant”, explica Farrés. Tanmateix, l’alcalde del municipi, Carles Valls, explica que “des d’un primer moment ajudar a la gent és la preocupació número 1 que tenim el consistori”.
Ara bé, Sallent no es mostra només agraïda a l’Ajuntament i al CAP. També aprecia l’esforç dels veïns del poble: “La mobilització va ser brutal”. Diuen que tot a la vida té el seu costat positiu, i per la directora del Casal aquesta és la consigna bona de la pandèmia: “Vam fer poble”. Sallent afegeix: “Molta gent va col·laborar amb una actitud positiva. No van dubtar en arremangar-se i posar-se a col·laborar”. Carles Valls comparteix l’anècdota de què, “fins i tot, persones d’administració i treballadors de l’ajuntament s’anaven a fer de voluntaris al Casal Oller. I familiars dels regidors també”. En relació amb això, Sallent diu: “La pinya va ser espectacular. Quan veiem veïns col·laborant amb aquella il·lusió, cuinant, ajudant… ens sentíem orgullosos”.
Però els veïns del municipi no només ajudaven a la casa de les Filipenses. “A la residència, tot i no poder entrar, molta gent ens donava suport. Ens portava mascaretes cosides i fetes a mà. Ens arribaven capses de bombons, ampolles de cava… Si necessitàvem voluntaris, venien molts veïns. Molts familiars també ens ajudaven. Venien a aplaudir-nos aquí davant. Va ser emocionant”, recorda Sallent.
“Resistiré”
Sandra Martínez vivia el confinament amb la seva filla de quatre anys a Prats de Lluçanès. Havia deixat la seva feina anterior feia un temps perquè necessitava un canvi d’aires. La Montse, l’educadora del centre, és amiga de la Sandra, i li explicava tot el que anava passant a dintre la residència i l’angoixa que es vivia. Va ser llavors quan Martínez va dir: he d’ajudar-los. “Se’m va despertar la infermera que tenia a dins, la vocació i les ganes d’ajudar i fer alguna cosa”. Abans d’entrar a formar part de l’equip del Casal, la Sandra li havia comentat a la Montse la seva inquietud per donar un cop de mà. En veure aquesta bona predisposició, l’increment de positius, i la quantitat de baixes, el Casal Oller va demanar que s’incorporés. I sense pensar-s’ho dues vegades, ho va fer. “Em venia de gust i em sentia capaç. Jo vaig dir que sí i vaig treballar durant tres setmanes a l’abril”, explica la Sandra.
Mesos més tard, explica Martínez, “quan es va jubilar la persona que feia la supervisió clínica, em van oferir el lloc i vaig reincorporar-me”.
El canvi que va veure en els avis un cop es va reincorporar a l’estiu va ser molt bèstia, explica Martínez. “Quan vaig entrar i els vaig conèixer confinats, la rebuda va ser bona. Tota persona que entrava i estava allà amb ells acompanyant-los era molt benvinguda en aquells moments. Però estaven tristos. A l’estiu ja estaven més animats”. En aquest sentit, Martínez explica que durant el confinament “els pobres, amb els EPIS no ens reconeixien”. Per ajudar a fer més fàcil el reconeixement de qui anava sota l’EPI, l’Anna i la Sandra expliquen que “portàvem una foto nostra gran penjada al pit i plastificada, i així molts ens reconeixien quan entràvem”.
En aquesta línia, l’equip del Casal explica que el canvi de no anar amb uniforme a portar tantes coses a sobre es va fer dur. “Nosaltres no dúiem uniforme. Sempre hem dit que això és casa de tots i anem tots com a casa”, explica Sallent. La Sandra afegeix: “Amb l’EPI suaves al cap de cinc minuts. Entraves en una habitació i estaves suant. A més queia, i te l’anaves col·locant com podies… Era terrible! Portàvem doble mascareta, la pantalla, no podies respirar bé, no et podies comunicar bé. Hi havia una barrera molt heavy… Va ser molt difícil. Però en moments de crisis dius: m’arremango i tiro”. Aquesta empenta va ser el que els va fer tirar endavant.
“Recordem molt el dia” -diu l’Anna emocionada- “que ens vam mirar amb 3 o 4 companyes i vaig dir: ‘Ostres, tinc la sensació que fa molts dies que ningú emmalalteix; estarem sortint del pou?'” I afegeix: “Ningú volia dir-ho en veu alta per por de què es trenqués la màgia. Aquell dia va ser quan vam motivar-nos una mica i vam gravar el vídeo del Resistiré“, expliquen l’Anna i la Sandra. Tot i la tristesa que tenien pel fet de pensar que algunes persones les havien deixat a causa de la Covid-19, diuen que “aquell va ser un moment que vam respirar i vam dir: ‘Sí! Ho estem superant’ “.
I tot va millorar…
“Divendres Sant, el 10 d’abril, vam fer serològics a tothom, i tots els avis havien creat anticossos. Va ser quan vam dir: comencem a remuntar la vida”. Amb aquestes paraules Sallent explica commocionada com van veure, definitivament, la llum al final d’un túnel que semblava que no tenia sortida. I l’abril va deixar pas a un seguit de mesos de relativa tranquil·litat.
Ara, tot i l’arribada de la segona onada, la residència es troba en bon estat. “Actualment a la residència no hi ha cap positiu. Fem PCR als avis i personal de la residència, igual com fem als professionals de salut. Ho fem preventivament”, explica el doctor Farrés. En aquest sentit, l’alcalde Carles Valls afegeix: “Ara al Casal és més difícil que entri el virus. Amb les mesures higièniques i de control que s’estan aplicant seria difícil, que no impossible és clar”.
Tanmateix, Sallent explica que “ara som residència verda. Tenim uns protocols molt estrictes. Ens desinfectem a l’entrada, ens canviem de roba en entrar i en sortir i fem servir mascaretes FFP2 les hores que treballem”. Entre tots els treballadors vetllen perquè el virus no torni a entrar: “Si entra de nou, l’haurem entrat nosaltres. Ara no entren ni familiars ni ningú més. Però, amb l’experiència que vam tenir, tots som conscients de la importància de protegir-nos entre tots”.
Pel que fa al personal mèdic, ara no entra cap col·laborador extern. Només es manté el servei de perruqueria i podologia. “Són personal extern, però continuen venint, això sí, fent-se sempre PCR i complint els protocols.” Per això, s’han hagut de reinventar. “El personal intern ara fem de tot i més per tal de distreure i fer-ho passar el millor possible als avis.” Sallent explica que moltes de les activitats que abans es feien, ara no es poden dur a terme. “Abans venien unes dones a fer una tertúlia literària els dijous, i ara no ho poden fer. Teníem un taller de ganxet i costura que el feien dues persones voluntàries del poble, i també l’hem hagut d’aturar. Amb l’Escola del municipi fèiem un projecte intergeneracional amb tots els cursos, des de P3 fins a 6è de Primària. Ara ja no podem.” Però, en aquest procés de reinvenció s’estan coent noves propostes: “Estem acabant de parlar amb l’Escola com fer un projecte conjunt no presencial, mitjançant vídeos o cartes. Ho estem estudiant.”
El que sí que s’ha recuperat és la teràpia de gossos. “Els gossos s’ha demostrat que no són portadors de virus, i això ens ha permès recuperar l’activitat ara al setembre”, explica Sallent.
La vida personal després d’aquesta experiència
La pandèmia ha fet que l’equip del Casal Oller tingui una consigna molt clara al cap: ens hem de protegir entre tots. La infermera Sandra Martínez ens explica que “tinc una consciència més enllà de mi”. Quan fa alguna cosa sempre es planteja si és 100% necessària? “Va amb mi, m’acompanya.” En aquesta línia afegeix: “No és per mi només, és per tenir cura de la resta de l’equip, de la gent gran que viu aquí; de tothom”. La directora Anna Sallent ho recolza, i afegeix que “a part de les hores que dormo, passo més hores aquí que amb els meus. La meva vida són tots ells, i a part tinc la meva vida familiar a casa”.
L’Anna i la Sandra coincideixen en dir: “Tenim una feina que dóna sentit a les nostres vides, que ens fa sentir realitzades, que no està remunerada com tocaria, però que la seguim fent amb passió perquè és el que ens agrada”.
{{ comment.text }}