Anna Tost i Dàmaris Rodríguez. Vic
El passat mes de febrer i de la mà de l’editorial Columna, Sílvia Soler va publicar El Fibló, la seva tretzena novel·la protagonitzada per tres germans amb una relació distant que estan disposats a reconduir a la vegada que reconstrueixen la casa familiar d’Alella, un petit poble del Maresme, aquell paisatge que l’autora recorda com “potser no espectacular, però discret i molt bonic, té una llum molt especial i me l’estimo molt”.
Sílvia Soler i Guasch és una escriptora i periodista catalana nascuda a la localitat de Figueres el 5 d’octubre de 1961. Establerta a Badalona des de la seva joventut i mare de dos nens, ha sabut compaginar sempre la seva feina i la seva tasca com a mare, dedicant-se a ambdues plenament i utilitzant aquests llaços com a elements literaris per donar forma als seus relats. En l’actualitat es dedica plenament a aquesta faceta d’escriptora, tanmateix, és llicenciada en ciències de la informació i al llarg de la seva trajectòria laboral ha exercit com a redactora de programes de ràdio i de col·laboradora en diferents mitjans de comunicació com Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i el Diari ARA; a part de participar com a guionista del programa ‘El matí’ de Josep Cuní, de Catalunya Ràdio.
Farrés, Soler i Rodríguez conversant sobre ‘El Fibló’. Font: Muntanyadellibres
A la tarda d’ahir, l’autora es va traslladar a Vic, concretament a l’espai cultural Canigó, per mantenir una conversa amb dues estudiants de Periodisme en torn la seva trajectòria professional i la seva última obra. L’acte s’inicia amb una Sílvia Soler que es remunta al 2005 per relatar el moment en el qual es va “veure amb cor de triar” i va deixar la ràdio per posar-se a escriure “de manera més professional”. D’aquesta manera, tot i que segueix fent col·laboracions als mitjans, el seu dia a dia és com a escriptora: “Cada dia em llevo i treballo amb el meu ordinador, independentment d’estar inspirada o no perquè si t’asseus davant d’aquest amb la intenció d’escriure, sempre acaba sortint alguna cosa positiva”. Sílvia confessa ser molt disciplinada en aquest àmbit fruit de la seva passió per les lletres. Una passió que explica que li ve des de petita, quan ja era “una lectora voraç”, influenciada en part per la seva mare que era professora de llengua i literatura, així com escrivia poesia i omplia la casa de llibres. Entre ells, Sílvia recorda que li van marcar ‘El diari d’Anne Frank’ i ‘La plaça del Diamant’. Aquest últim, de Mercè Rodoreda, ens confessa que va despertar en ella la sensació de voler escriure. I així ho va fer, però “com un hobby” perquè “pensava que era molt difícil”. Va ser llavors quan va veure en el Periodisme una carrera que li “permetria escriure”.
“Trobo bastant natural que un periodista es passi a l’escriptura”
Sílvia Soler detecta que hi ha gent, “especialment del sector del llibre”, que troben que els escriptors que han passat pel periodisme no acaben de ser escriptors, ja que “troben que és un pas en fals”. Ella creu que aquest pensament “no té sentit” perquè “si som gent que treballem amb la llengua, és lògic que el que ens agrada és explicar històries”, tot i ser conscient que el periodisme és explicar la realitat i la literatura és inventar-ne una. De tota manera, la periodista i escriptora diu haver tingut la sort d’aprendre a no donar importància a les crítiques: “He entès que el que compta és que els lectors sí que m’han fet cas; tinc lectores fidels i em sento una privilegiada”. Segueix dient, excusant-se entre rialles per si està quedant “molt cursi”, que és quan algú li diu que ha gaudit amb la seva novel·la quan ella pensa ‘treballo per això’.
‘El Fibló’. Font: Columnaedicions
Després de reflexionar sobre diferents aspectes de la professió periodística, les conductores de la presentació van introduir El Fibló. “En un dels fragments de la teva nova obra dius que els llibres parlen, fins i tot la dedicatòria que hi ha escrita”, deien les alumnes de Periodisme, demanant a l’autora que parles sobre la seva dedicatòria a en Jordi Cuixart. Al que la Sílvia va respondre que li “venia de gust dedicar-li la novel·la” perquè és una persona que ha tractat i que “més enllà d’estimar-lo”, el respecta “moltíssim”. Destaca que tot i estar “patint una injustícia, no es cansa mai de reivindicar la tendresa”, i que així ho demostra en cada carta, “carregada d’optimisme”, que li fa arribar des de la presó. L’escriptora i periodista continua explicant que la principal raó que li va portar a dedicar-li públicament és “per tenir una excusa a cada presentació o entrevista per parlar d’ell i denunciar que el seu empresonament és injust”. En aquest sentit, explica que és una dedicatòria que podria ser “extensiva”.
“La família és una reducció del món perquè hi trobem de tot i podem parlar de tot”
Moltes de les novel·les de la Sílvia Soler estan centrades en la família perquè és on l’autora reconeix sentir-se còmoda escrivint sobre el que li agrada: les relacions entre persones i els sentiments. En El Fibló la intenció que Sílvia diu perseguir és parlar de com les ferides, “les punxades de fibló”, que es produeixen a la infància marquen necessàriament la resta de la vida de la persona. La vida dels protagonistes de la novel·la està marcada per l’absència d’un referent que li ensenyi a estimar. I, ‘D’estimar encara que sigui a la teva família, te n’han d’ensenyar’, escriu en un dels fragments. Sílvia explica que quan diu ensenyar no es refereix a “grans discursos, sinó que a casa tu tens gent que et fa de model i, per tant, si els adults s’estimen i t’estimen, tu, de manera natural, estimes als teus germans”.
A part de la família, hi ha un altre tema “inacabable” per a l’autora: la mort. “La mort, l’amor i el pas del temps són els grans temes literaris en la història de la literatura”, reflexiona la Sílvia, tot dient que ha arribat a la conclusió que amb aquests tres es pot fer “gairebé de tot”. Especialment amb la mort, un gran catalitzador, que reconeix interessar-li perquè quan va començar a escriure va perdre el seu pare i va ser “inevitable” reflexionar sobre la pèrdua i el dol. Tot i això, no li agrada referir-se al fet d’escriure com a teràpia: “No és que serveixi com a teràpia, però sí que la gent que escrivim inevitablement aboquem desitjos i frustracions”.
“Vaig arribar al punt de proposar-me escriure una novel·la sense cap mort. Era un repte, però la vaig escriure: Un any i mig”
Farrés, Soler i Rodríguez conversant sobre ‘El Fibló’.
L’escriptora, durant els seus relats i, especialment en aquest, utilitza molt el recurs metafòric, “les metàfores són la sal de la vida”. “El Fibló”, aquesta metàfora que dóna nom al llibre i que es refereix al dolor de la ferida que provoca la mort a algú i, especialment, si aquest algú és una criatura, és la principal metàfora del llibre. “El Fibló és aquesta espina que es queda clavada i que costa molt de treure”. I és que l’escriptora, des de la seva pròpia experiència, expressa que “afrontar la mort quan encara no ets un adult, quan no has madurat, és molt diferent a fer-ho quan tu ja ets gran, però això no vol dir que el dolor i la tristesa no siguin els mateixos”.
El feminisme és un altre dels temes que es tracta en la novel·la de Soler. La Laura, la protagonista de la història, està caracteritzada per aquest sentiment feminista que expressa durant tota la història amb el seu discurs personal. Soler, durant la tertúlia, va voler remarcar que en una societat com la que vivim, aquests tipus de missatges lluitant per la igualtat són bàsics, “veure i constatar que la gent molt jove s’ha incorporat a aquesta lluita feminista, per mi és una de les grans alegries”.
“Sou la gent jove la que heu de canviar el món”
Fer partícip de la història al lector és un dels punts que Soler, fins i tot sense potser adonar-se’n, té a les seves mans. Sense revelar el final d’aquesta ni de cap altra història de l’escriptora, podem dir que ens va confessar que li agradaven els finals oberts, aquests finals que deixen a la imaginació dels lectors la continuació de la història, “m’agrada que el lector, quan acabi la novel·la, tingui l’oportunitat d’imaginar com hauria continuat aquella història i no donar-li tot fet”.
La trobada, tal com van descriure els propietaris de la llibreria en el seu compte de Twitter, va ser un “tercer grau amable” de la Dàmaris i la Xènia, les dues joves estudiants de Periodisme, a la Sílvia, aquesta gran escriptora que en un moment va saber traslladar a la història, encara que no ens desvelés cap detall, i a la seva pròpia vida amb aquella tendresa que, tal com dedica en el seu llibre, respecta tant de l’estimat Jordi Cuixart.
{{ comment.text }}