Una protesta massiva des de la Plaça Major fins a la C-17

Laura Llunell i Anna Tañà. Vic.

Tan bon punt es va conèixer la sentència que condemnava els polítics i activistes del procés a penes de fins a 13 anys, es van iniciar manifestacions de rebuig des de cada racó de Catalunya. Osona va voler contribuir a la causa a la seva manera i aquesta vegada les mobilitzacions van anar més enllà des de les habituals trobades massives a la Plaça Major. La gent va considerar que el motiu era prou important per esforçar-se a multiplicar la repercussió de les queixes. Diversos talls a la C17 van impedir la circulació normal per carretera i, a més, Vic va ser el punt de sortida d’una de les Marxes per la Llibertat. L’aturada general està convocada per divendres i, mentrestant, la població osonenca demostra el seu convenciment en la protesta.

Dilluns 14: La resolució de la sentència desperta una indignació generalitzada

Eren les 9:35h d’un dilluns aparentment normal fins que després de gairebé dos anys va arribar la notícia que tot el país estava esperant: la sentència del procés. Les classes es van aturar i riuades d’estudiants de les diferents facultats van baixar al pati central de la Universitat de Vic-UCC per mostrar el seu rebuig. La comunitat universitària estava preparada per llegir el seu manifest enmig d’aplaudiments, crits d’independència i molts mòbils capturant el moment.

A la concentració universitària s’hi van ajuntar jubilats, estudiants de Secundària, persones que passaven pel carrer i fins i tot botiguers que van tancar el seu establiment durant una estona per fer costat a la causa catalana. El recorregut passava per la recentment batejada Plaça U d’Octubre i acabava a la Plaça Major on l’alcaldessa Anna Erra i alguns membres dels CDR i de la comunitat universitària van fer els seus parlaments. La gent estava indignada, cridava a favor de la llibertat i es van tornar a sentir, després de molt temps, càntics de “Puigdemont, el nostre president”. Enmig d’aquell ambient festiu i alhora de protesta, es començava a preveure com seria la manifestació del vespre mentre s’escoltava algú que deia “avui a Vic es viurà un nou 3 d’octubre”.

A les vuit en punt va arrencar una llarga manifestació a la Plaça U d’Octubre, encapçalada pels regidors de l’Ajuntament de Vic i la seva alcaldessa. Una gran massa de gent es dirigia a la Plaça Major i alguns joves s’enfilaven a les rotondes per retenir a la seva ment els fets que estaven presenciant. La gent caminava convençuda de la seva lluita i tots junts es van convertir en un “tsunami” que omplia carrers i places al seu pas. “Junts som invencibles”, “és espectacular”, “aquesta imatge és inoblidable”, exclamaven els assistents. El grup era ben divers, des d’uns pares que portaven el seu fill per primera vegada a una manifestació fins a uns avis que sumaven un nou episodi de reclamacions col·lectives. La mobilització no era només independentista, sinó que també s’hi va unir tota aquella gent republicana, progressista o simplement la que reivindicava la llibertat.

La imatge d’una plaça pleníssima delimitada per les façanes on penjaven les fotografies dels polítics empresonats no deixava indiferent a ningú. L’acte, presentat per Núria Codina, va comptar amb la presència de l’activista Tati Furriols, que va llegir el manifest en nom d’algunes entitats de la ciutat. “No tenim por!”, va exclamar per tancar el seu parlament, aconseguint que tota la plaça s’unís al seu crit. L’eco va arribar fins al carrer Verdaguer, on centenars de persones van quedar col·lapsades sense poder entrar. La cirereta de la nit, però, encara no havia arribat. Carles Mundó, que finalment pot celebrar que no haurà d’entrar a la presó, va agafar la paraula per reclamar la llibertat dels seus companys: “No és una sentència, és un escarment”.

Dimarts 15: Reivindicacions improvisades a la carretera a l’espera de noves instruccions

El matí següent va començar molt tranquil. Encara es notava la ressaca de la nit anterior a l’aeroport d’El Prat, però els carrers havien tornat a la normalitat i tot feia pensar que seria un dia normal i corrent. La gent estava a l’expectativa per conèixer les noves accions del “Tsunami democràtic” i esperava les seves indicacions a través de l’aplicació mòbil o les xarxes socials. Però els coordinadors del moviment van voler ser molt prudents. El centre de Vic semblava un dia qualsevol, un dimarts de mercat amb els comerços oberts i la plaça plena de vianants. Però si estaves atent, moltes converses giraven entorn del mateix tema: “I ara quin és el següent pas?”. Els més optimistes confiaven en la força de la gent d’aquells que organitzaven les mobilitzacions. D’altres, impacients i desanimats, ho veien tot més negre.

El vigatà Carles Mundó va tornar a ser protagonista, en aquest cas als mitjans de comunicació. A primera hora l’exconseller de Justícia va visitar “Els Matins” de TV3 i més tard va repetir el missatge a “El món a Rac 1”: “No demanaré l’indult, però reclamaré pels 33 dies que vaig estar a la presó sense motiu perquè la sentència m’ha absolt de malversació. Si em compensen econòmicament, donaré els diners a l’Associació Catalana dels Drets Civils.”

El tram de C-17 que unia Vic amb Gurb seguia tallat de manera intermitent l’endemà de la publicació de la sentència. Sense cap convocatòria formal, el missatge va córrer de boca en boca i va fer que els que tenien ganes de  moure’s sabessin on s’havien de trobar. A les nou del vespre encara hi havia conductors resignats que es limitaven a observar la manifestació. Semblava que tot el jovent de la comarca s’hagués unit allà, però no estaven sols, ja que els bombers els acompanyaven de ben a prop. Cap al tard s’hi podia veure, per una banda, una barricada feta de tanques i totxanes i, per l’altra, una filera de pneumàtics cremant.

El fum negre i la vermellor del foc impressionaven a metres de distància, però la calor que desprenia reanimava als manifestants que ja portaven més de 12 hores convocats. L’aire fred de la nit no va aconseguir doblegar als joves concentrats, tot i que no dissimulaven el neguit de poder trobar-se amb una operació policial. Només els més valents, que paradoxalment eren els únics que s’amagaven rere caputxes i jerseis foscos, es van atrevir a posar-se a primera fila.

Les queixes dels conductors que maleïen els ossos dels manifestants no feia desistir els joves a l’hora d’oferir-los aigua i provisions. Una de les noies que hi havia asseguda a la vorera li venia al cap una postal nadalenca fora de temps: “la sensació que tenim és la d’estar una nit de Reis freda esperant la cavalcada, amb la diferència que avui a qui esperem és a la policia”.

Dimecres 16: Vic com a punt de partida d’una de les Marxes per la Llibertat

Ben d’hora al matí una multitud de persones, 10.000 segons la Guàrdia Urbana, es va trobar a la Plaça U d’Octubre, punt de partida d’una de les Marxes per la Llibertat organitzades per Òmnium Cultural i l’ANC. Les temperatures encara eren baixes a les 8 del matí, però el caliu humà, l’emoció de veure tanta gent junta, feia passar la sensació de fred. Cadascun dels caminants es disposava a posar el seu gra de sorra per una causa comuna. “Venim per demanar la llibertat dels presos, que serà també la llibertat de Catalunya”, deia un dels manifestants. En aquesta columna de Vic s’hi van sumar Laura Masvidal i Blanca Bragulat, esposes de Quim Forn i de Jordi Turull, i Maria Comín, germana de l’exconseller exiliat Toni Comín.

L’ambient era distès, però la gent no era aliena als actes aïllats de vandalisme de Barcelona i altres ciutats catalanes. “Ho hem repetit moltes vegades, la violència no ens portarà enlloc i no ens representa com a moviment social”, insistia un dels caminants.  Enmig d’una C-17 plena de gom a gom, estudiants, jubilats i treballadors que havien abandonat els seus llocs de treball avançaven a bon ritme per arribar al migdia a Centelles. La majoria anaven molt ben preparats amb sabates còmodes i provisions de beure i menjar. D’altres portaven el sac de dormir amb la intenció de fer nit a algun pavelló municipal. Molts no sabien fins on arribarien i ho deixaven en mans de la seva condició física: “Quan em cansi, agafaré el tren i tornaré a casa”.

Fins a arribar a Barcelona encara quedaven molts quilòmetres, així que el més prudent era anar fent tram a tram, amb la seguretat que a cada pas s’hi afegiria gent nova. “Aquesta marea humana suma efectius a cada tram. No importa si alguns només fem un petit tros, quan la marxa arribi a Barcelona segur que serà multitudinària”, explicava una dona que tornava a la feina després d’haver caminat tot el matí. Al vespre els manifestants van trepitjar territori del Vallès Oriental i van fer nit a La Garriga. L’endemà continuarien la marxa amb dos reptes: el primer, més factible, caminar per arribar a Barcelona el divendres i, el segon, més difícil i alhora més important, que el soroll que havien provocat aquestes protestes fessin el seu efecte d’alguna manera: que els polítics dialoguessin i solucionessin el conflicte a Catalunya.