Totes les religions tenen el seu temple sagrat. Si per als musulmans el seu és la Meca, o per als cristians el Vaticà, existeix també un lloc de culte per al Barcelonisme, considerat per molts una religió, o en qualsevol cas com l’exercit desarmat de Catalunya, com així ho va definir Vázquez Montalbán. Aquest temple no és un altre que Wembley.
Aquest idil·li, que a dia d’avui traspassa generacions, segueix vigent actualment. Per a alguns, potser va ser perquè de la mà de Cruyff, tot va començar allí. En canvi pels més joves, de la mà de Guardiola i Messi, és el lloc on es va tocar sostre. Fins i tot el dimecres passat, on l’equip arribava replet de dubtes, ens va sorprendre amb el millor joc de l’era Valverde i amb una exhibició de poder i bon joc, que feia bastant temps que no es veia per can Barça. Wembley és sagrat i se li honra amb bon joc, i això Messi ho sap.
Però anem als inicis de tot. L’estadi de Wembley sempre ha estat la casa de la selecció anglesa de futbol. En ell, els blaugrana van aconseguir en 1966 el seu primer i fins avui únic mundial. Dos anys després, al 1968, l’estadi va passar a la història del Manchester United, ja que en ell es va convertir en el primer equip anglès (No Britànic, ja que aquest honor ho atresora el Celtic de Glasgow) a aconseguir una Copa d’Europa. Va ser la final de George Best i Bobby Charlton, i la gesta cobra una major èpica si recordem que solament 10 anys abans el club havia quedat destrossat després d’una tragèdia aèria, en la qual va morir la meitat de la plantilla.
Arribem a 1992. Els anys anaven passant, i un club tan gran com el FC Barcelona seguia sense una Copa d’Europa. La màxima competició europea sempre havia estat maleïda per al barcelonisme. Els més veterans tenien el seu particular trauma en la final de Berna, perduda a la capital suïssa contra el Benfica al 1961. En canvi, els més joves tenien en el seu record la final de 1986. A Sevilla, el Barcelona va escriure una de les pàgines més negres en la seva història, en caure en el torn de penals contra el Steaua de Bucarest, un equip de jugadors semi-professionals.
L’arribada de Cruyff al 1988 va canviar el club. Va iniciar una revolució futbolística, que després d’uns dos primers anys complicats, va explotar en 1990. Finalment, després de 4 temporades, va portar al conjunt blaugrana a disputar la seva tercera final de Copa d’Europa. Malgrat el bon joc de l’equip, els aficionats blaugranas, sempre pessimistes i temorosos, no tenien gens clar que a la tercera fos la vençuda. Paco Martínez, soci del club des de fa més de 50 anys i que ha estat present en les dos finals ho resumeix així: ‘Em vaig plantejar molt si anar o no, ja que no volia ser malastruc. Tots teníem en ment el que havia passat a Sevilla, i sincerament era dels que pensava que em moriria sense veure al meu equip aixecar aquesta copa’. Guardiola, en un magnífic reportatge d’Informe Robinson sobre aquesta final va afirmar que ‘Jo tenia molta por. Havia viscut amb molta intensitat la final perduda contra el Steaua, i estava segur que el club no s’aixecaria després d’una altra derrota’, però va afegir ‘Si hi havia una primera vegada, havia de ser allà. L’estadi era preciós, feia un dia magnífic i la gespa estava impecable. Havia de ser allà’. Finalment, després de 111 minuts agònics contra la Sampdoria, l’Holandès Ronald Koeman va enterrar tots els traumes del Barcelonisme d’una canonada amb el peu dret. El central, després d’un llançament de falta, va aconseguir batre a Pagliuca, donant-li al Barcelona la seva primera Copa d’Europa. L’idil·li acabava de començar.
El vell Wembley va ser demolit al 2002, però al Barcelona encara li va donar temps de jugar un altre partit allà. Va ser al 1999, on l’equip de Van Gaal es va imposar 2-4 a l’Arsenal de Wenger. Del vell estadi solament es conserva una de les antigues torres, que està en un parc proper a l’actual camp, però per al Barcelonisme, sempre estarà en la seva memòria. Els nous temps van arribar, i al 2007 es va inaugurar el nou Wembley, un estadi que compta amb les 5 estrelles UEFA (Màxima puntuació) i pot acollir fins a 90.000 persones.
Al 2011, el Barcelona comptava amb el que, probablement, ha estat el millor equip de la seva història. Pep Guardiola havia construït un equip de llegenda, on amb una influència totalment Cruyffista i liderats per nois del planter, portaven dominant el futbol mundial durant dues temporades. Aquest any la final es disputava a Wembley. El Barça no podia fallar. Dit i fet, ja que després d’eliminar al Madrid a semifinals l’equip es va plantar a la gran final. Això sí, aquesta vegada les sensacions eren totalment diferents a les de 1992. El Barcelona era i es sentia el gran favorit, ja que era el millor equip del món amb molta diferència. Paco Martínez, que va estar en ambdues finals ho resumeix així ‘En aquesta final jo estava molt més tranquil. Sabia que havia de passar alguna cosa molt estranya perquè no guanyéssim. Malgrat això, em segueixo quedant amb la primera final. El nou Wembley no deixa de ser un camp modern més, però l’antic respirava futbol i tenia màgia’. Finalment, es van complir tots els pronòstics, ja que el Barcelona, liderats per un colossal Leo Messi, es va imposar al Manchester United per 3-1. Ferguson va declarar al finalitzar el partit que havia vist al millor equip de la història.
Londres 28.05.2011 Final de la liga de campeones entre el Manchester United y el Barça en el estadio de Wembley. En la foto, Leo Messi celebrando el segundo tanto . Fotografía de Jordi Cotrina
En tots aquests anys, el conjunt blaugrana ha tingut temps de disputar tres amistosos allí, dos en 2009 i un altre en 2016. Passada el que passi, l’estadi Inglés sempre estarà lligat a la memòria del Barcelonisme. En aquest escenari es va produir el Big Bang futbolístic del Dream Team i 19 anys després, amb una idea fruit d’aquest Big Bang es va aconseguir l’excel·lència futbolística. Després de l’exhibició del passat dimecres, qui sap si pot ser l’inici d’alguna cosa gran en aquesta temporada, perquè no hi ha res com tornar als inicis de tot para retrobés amb un mateix. Com diria Gerard Piqué: ‘Wembley, amb tu va començar tot’.
{{ comment.text }}