Laura Llunell. Sant Feliu de Guíxols.
Xavier Calvet ha portat les cançons de Crosswinds (març 2019), el seu segon àlbum en solitari, a moltes sales de concerts de Catalunya i de la resta d’Espanya. A més, Calvet també toca amb Jamie 4 President i l’any que ve començaran la gira de Consolation Prize, el disc publicat a principis de novembre. El tret de sortida serà a la Jazz Cava de Vic el 3 de gener.
El músic de Balsareny que viu a Sant Feliu de Guíxols ha concedit aquesta entrevista al centre cultural Casa Irla. Xavier Calvet s’encarrega de la programació artística i organitza concerts en aquest local que ofereix servei de bar-restaurant i que també acull exposicions d’art. Un exemple és el projecte exposat fins el 5 de gener: “La vida roda” de Maria Sola i Tony Azorín. Música, gastronomia i arts plàstiques conviuen en un espai acollidor, equilibrat i lluminós com l’àlbum Crosswinds, aclamat en diverses ocasions per experts i aficionats.
L’últim concert anunciat de la gira de Crosswinds és el 23 de novembre a Caldes de Malavella. Tanques la gira per dedicar-te a Jamie 4 President?
No exactament. Comença la gira amb Jamie 4 President, però hi haurà alguns concerts de Crosswinds de cara l’any vinent. Tinc actuacions tancades amb alguns Festivals i ho anunciaran des de la seva organització quan més els hi convingui. La gira Crosswinds continuarà i també m’estic plantejant gravar un nou disc la tardor de l’any que ve.
Com es treballa en la distància, sobretot en la part de creació del disc?
En aquest cas és molt senzill perquè en Jamie és qui fa les cançons. Després ve uns dies aquí a Sant Feliu per gravar i ho posem tot en comú. Per mi és una posició molt més fàcil que la que tinc amb Xavier Calvet o Bullit, on m’encarrego de la part compositiva. Per a Jamie 4 President ens reunim amb en Borja, el baixista que també és de Sant Feliu, i afegim les nostres idees per gravar la versió definitiva del disc.
Et sents igual de còmode amb aquest estil més punk?
Sí, i tant. Hi ha gent que em comença a conèixer ara per la música nova que faig, però des dels 18 anys he fet punk-rock i el lligam amb Sant Feliu ve per aquí. Vaig conèixer l’Enric, el bateria, quan tenia 18 anys a la universitat. Ens vam posar a tocar i quan teníem 26 o 27 anys l’Enric va tornar a Sant Feliu. Jo treballava a Barcelona i volíem continuar amb el grup, així que vaig pensar que si a Barcelona em costava Déu i ajuda arribar a final de mes, a Sant Feliu em costaria una mica menys la vida i potser podria fer de músic compaginant-ho amb una feina com la que tinc a l’hotel des de fa molts anys. Faig de recepcionista i des del mes de març porto la programació artística de Casa Irla. Potser la influència de l’estil cantautor americà és el que llueix més en els discos que he fet en solitari, però tot el que he fet abans amb Bullit i altres grups o ara amb Jamie, té arrels més punk.
“Sempre he pensat que a la meva música hi ha aquestes tres potes: cantautors, pop britànic i rock alternatiu americà dels 90”
Quins artistes t’han influenciat més a l’hora de crear Crosswinds i Firebird?
Uf, moltíssims! Probablement el primer va ser Paul Fuster. Devia tenir 16 o 17 anys quan el vaig veure per primer cop i vaig tenir la sensació que la seva música m’arribava des de les ungles dels peus fins als cabells. Tota la música que vaig escoltar de petit a casa també em va influenciar molt: Neil Young, Bob Dylan, The Band. Més endavant bandes angleses com The Jam, The Clash, Sex Pistols. I als 90, dels 19 als 22 anys, que penso que és quan la música et queda marcada per sempre més, hi havia dos vessants molt forts. Per una banda, el pop britànic: Oasis, Blur, The Charlatans, Pulp, Teenage Fan Club. Per l’altra, el grunge i rock alternatiu dels Estats Units: Nirvana, Sonic Youth, Pearl Jam, Soundgarden. Sempre he pensat que a la meva música hi ha aquestes tres potes: cantautors, pop britànic i rock alternatiu americà dels 90.
Costa crear un àlbum innovador?
La música és un joc que pots jugar de moltes maneres: com una partida d’escacs o com el pilla-pilla. Jo sempre he pensat que la nova música són reinterpretacions de la música que hi ha hagut abans, però al final es tracta de tenir un discurs propi tenint en compte el que has construït al llarg de molts anys com a persona, com a oient i com a melòman. Tampoc no ens podem tancar portes a descobrir coses noves. A mi, per exemple, el trap no m’agrada però he volgut escoltar-lo. Si això és el que ha de marcar les directrius de la música que vindrà, no em vull quedar fora. Vull saber de què va encara que sigui una música que probablement no em posaré al matí quan esmorzo.
Fa poques setmanes vas ser teloner dels americans Dawes en la seva gira espanyola. Com vas viure aquesta experiència?
Va ser fantàstic. Tens la sensació que estàs amb gent que entén perfectament el que tu fas. El mànager els va proposar sis o set opcions i el cantant em va explicar que van quedar una tarda per escoltar totes les propostes a Spotify. Quan van arribar al meu disc, em van escollir. No ens coneixíem ni hi havia cap relació anterior i la gràcia és que el primer dia toques a Barcelona, te’n vas a casa i l’endemà arribes a València, el següent concert, i és com si et coneguessis de tota la vida. I l’últim dia que ens acomiadàvem a Bilbao ja fèiem bromes i em deien que hagués pogut acompanyar-los per tota la gira europea.
T’esperaves la bona rebuda de Crosswinds amb unes crítiques tan positives?
Normalment amb el tema de la premsa no esperes mai res. El que ve, si ve, ho reps amb els braços oberts. A vegades a les entrevistes em pregunten: on esperes anar a tocar amb aquest disc? Doncs no ho sé, no depèn de mi. Jo faig el disc, el que passi després no està a les meves mans. Clar que moltes vegades he pensat que m’agradaria que m’anés molt més bé per a poder dedicar més hores a la música i menys a coses que necessito fer per viure, però a Espanya hi ha una classe mitjana de la música interminable i són pocs els que realment poden crear una infraestructura per viure només d’això.
És un disc autobiogràfic?
Més que autobiogràfic és un retrat del meu moment actual, des que vaig decidir embarcar-me en aquesta aventura totalment nova. Quan estàs acostumat a tocar tota la vida amb un grup, les decisions es prenen en comú, cadascú intenta fer el que pot dins la seva parcel·la i, sobretot econòmicament, és més fàcil de sostenir. Si t’hi poses en solitari, estàs sol davant del perill i significa assumir-ho tot, però és molt agraït i estic content d’haver-ho fet. Llavors un cop has engegat la maquinària, l’única manera que tens que això funcioni és no parar. D’això també parla bastant Crosswinds i la cançó “Runner” ho explica. Vaig començar una Marató quan tenia 18 anys. Ara en tinc 40 i estic al km 15 o 16 i una marató té 42 km.
“És molt important el component espiritual de la música perquè penso que els nostres ancestres van començar a fer sons i música per alguna cosa relacionada amb l’ànima”
La música primer és música i després un missatge?
Depèn, hi ha gent que el que espera de la música és el missatge. En tens una prova molt clara amb els grups polititzats. Hi ha gent que necessita un missatge, sigui polític, reivindicatiu, esperançador o enèrgic, aquesta cosa que diuen del bon rotllo. Tothom hi va a buscar una cosa diferent a la música. I jo mateix, que sóc creador de música, a vegades necessito la música per desconnectar i en aquells moments el missatge se me’n fot. Probablement necessito uns acords o una seqüència que em calmen o que em posen les piles. La música pot servir per moltes coses i estic convençut que és sanadora. És molt important el component espiritual de la música perquè penso que els nostres ancestres van començar a fer sons i música per alguna cosa relacionada amb l’ànima. M’imagino la música com un transport d’emocions que s’han de poder compartir d’alguna manera.
Una de les cançons més maques del disc és “Lovers for all time”. Cal està enamorat per escriure una bona cançó d’amor?
No, no penso que sigui necessari. De fet, “Lovers for all time” parla d’una cosa molt senzilla que és el fet d’estimar algú fins i tot després de perdre’l. És una cosa que tenia ganes de fer, una mica en contra dels clixés del món de les parelles. Hi ha algun element que transcendeix més que si jo sóc teu i tu ets meva o som un ens o deixem de ser-ho. Per sobre de tot hi ha l’estimació que s’ha generat durant molt de temps. És una cançó que em venia de gust dedicar-li a la meva parella perquè fa quinze anys que estem junts i és una manera de dir-li que l’estimaré sempre, passi el que passi.
Tant “The sunlight brigade” (Crosswinds, 2019) com “The grey lane” (Firebird, 2017) són un record pel baixista de Bullit Ferran Bonet que va morir el 2015. És difícil cantar sobre la mort dalt d’un escenari?
No, al contrari. Penso cada dia amb en Ferran i no se’m fa un nus a la gola. Intento interpretar aquestes cançons com un fil de comunicació que tinc amb ell. Més enllà del Ferran i d’haver perdut altres amics propers els últims anys, sempre he tingut com una mena d’inquietud amb el tema de la mort, ja des de petit. Sobretot en el sentit d’intentar explicar la mort no com un final, sinó com el principi d’una altra cosa. Durant molts anys he pensat que el que fem aquí és la part més petita de totes, del nostre esperit o digues-li com vulguis. I suposo que aquestes experiències bèsties i molt seguides han fet que hagués de trobar eines per poder portar-ho. Canalitzar-ho amb cançons m’ha anat molt bé perquè sentiments com el dolor, la impotència, la injustícia o la tristesa tinguin un canal de sortida que intento que sigui tot el contrari: esperançador, lluminós… No dic alegre perquè no és la paraula, però que d’alguna manera em reconforti. Al final la música la fas per necessitat teva, malgrat que molta gent pugui pensar el contrari. Els músics fem cançons per a nosaltres i si a algú li agraden, això és de puta mare.
Vas tocar a la Jazz Cava de Vic per presentar Crosswinds durant el Mercat de Música Viva de Vic i tornaràs el 3 de gener amb Jamie 4 President. Per què heu triat Vic per iniciar la gira Consolation Prize?
El vincle amb la Jazz Cava comença fa molts anys quan vaig conèixer un dels socis, juntament amb el baixista de la Iaia. Durant molts anys hem compartit grups i despeses quan muntàvem concerts amb l’Atzavara de Sant Feliu. Potser hi havia un grup que un dia tocava a Vic i un altre a Sant Feliu. També és una mica el que ens passava amb Bullit a Torelló. Des del primer cop que hi vam anar vam sentir-nos com a casa i això va fer que hi anéssim set o vuit vegades en deu o dotze anys. És la sensació aquesta de fer comunitat i de tornar als llocs on has sigut ben rebut.
{{ comment.text }}