El desembre de fa dos anys es va tancar la compra de la multinacional americana General Cable per la seva competència, també multinacional, en aquest cas italiana, Prysmian. Va pagar més de 2.500 milions d’euros (a 30 dòlars l’acció de General Cable. Uns mesos abans el preu era de 16,5) i es va quedar les tres fàbriques de Catalunya i la seu de Barcelona a més dels deutes i obligacions que hi havia. Quan es va comprar només es van magnificar les xifres: les dues empreses sumaven més d’11.000 milions d’euros i prop de 31.000 treballadors a tot el món. Preveien el futur: deien que es generarien sinergies per valor de 150 milions d’euros en els cinc anys posteriors a l’operació pels estalvis dels costos generals i s’esperava un augment dels guanys per acció d’entre el 10% i el 12% el primer any.
La realitat ens diu que sí, que i tant que estalvien i guanyen. Perquè tot i que tothom –sindicats, administracions i els mateixos treballadors de l’empresa– era conscient que hi podia haver ajustos, ningú s’esperava que Prysmian optés per tancar directament dues de les fàbriques que feia poc que havia comprat: la de Montcada i la de Manlleu. Tenien tanta confiança en la feina ben feta i el coneixement de la planta de Manlleu que no es va pensar que pogués passar una cosa així. Per què? Perquè anava contra tota lògica ja que la planta de Manlleu era l’única de General Cable i també del conjunt de Prysmian a Espanya capaç d’oferir les condicions adequades per fabricar els cables més complexos, tenien sales per provar els cables d’alta tensió, un laboratori del foc que treballa per a altres empreses, totes les homologacions reclamades pels seus clients i la capacitat de fer front a qualsevol gran avaria amb el personal qualificat.
Però això no va comptar per a Prysmian, que a finals de setembre d’aquest 2019 va decidir que tancava i punt. Com explicava el portaveu del comitè d’empresa després que els ho comuniquessin, Jaume Mata, de forma molt gràfica: Prysmian és una empresa que compra, mastega i escup el que no li interessa. Ara som nosaltres. I així ha estat, sense que els organismes de la competència diguessin res en contra d’una compra que es feia –a un preu més elevat que les altres ofertes– precisament per quedar-se sense competència. Pels accionistes i la direcció tant Manlleu com Montcada són dos puntets al mapa. Amb la compra tenien cinc fàbriques en un radi de 100 quilòmetres i no podia ser. Així que en tanquen dues que provenien de General Cable per no fer-se mal a ells mateixos sense ni mirar què pot ser més eficient. Tampoc els ha molestat pagar el que sigui. La llei en permet el tancament per causes organitzatives i, davant l’oposició que es van trobar, van optar per aplicar unes condicions d’acomiadament que si bé no era el que haurien volgut (eren conscients que era improcedent però haurien volgut pagar menys), els suposava passar pàgina.
Sindicats, treballadors, empresaris i administracions van anar junts per intentar aturar aquest tancament. Es va debatre al Parlament de Catalunya, es va anar al Ministeri d’Empresa i es va intentar explicar als dirigents polítics que el passat novembre feien campanya per a les eleccions generals. Va servir perquè els 334 treballadors de la planta obtinguessin millors condicions. Però ni es van plantejar l’opció de vendre la planta de Manlleu a una altra empresa del sector. Per què? Precisament perquè el seu objectiu és no tenir competència. Abans tancar que deixar-ho en mans d’algú altre.
Ara la planta de Manlleu té temps fins al desembre de 2021 per quedar tancada del tot. No és fàcil tancar amb comandes en curs. Tothom sap que té data de caducitat, aniran caient torns, recol·locant o acomiadant gent, i tot el coneixement acumulat els darrers anys haurà desaparegut. Al mateix temps que desapareixeran els 2.000 llocs de treball afegits que en depenen. Es reindustrialitzarà la zona, però ara sí que la història del Cordó es dona per acabada.
{{ comment.text }}