La cultura, sotragada però imprescindible

Era el matí del divendres 13 de març. Les escoles ja no havien obert, la universitat tampoc no feia classes i Vic començava a semblar una ciutat fantasma. No imaginàvem com ho arribaria a ser. L’incansable Ton Granero m’envia la fotografia de la sala modernista del Casino de Vic, on a les 7 de la tarda l’artista visual Mireia Sallarès havia de presentar el documental Las muertes chiquitas. “Cadires separades un metre, només 60 persones, complint la normativa d’un terç de l’aforament”. Recupero la imatge que l’acompanyava i que encara tinc al mòbil. En aquell moment, provocava una estranyesa absoluta. Al cap d’unes hores, m’enviava un altre missatge: “Suspenem totes les activitats fins al 27 de març”.
Va ser el primer impacte real i concret que vaig rebre de la pandèmia de la Covid-19 en el món de la cultura. Una constant que s’havia de repetir al llarg dels següents mesos fins a l’infinit: la voluntat de seguir, la disposició a adaptar-se i, al final, la impossibilitat, la topada amb la realitat d’una malaltia que mata l’essència de la cultura, que és la trobada i l’intercanvi d’experiències i idees. Retrocedeixo a les setmanes anteriors. L’any havia començat amb la remor llunyana d’una malaltia respiratòria infecciosa a la Xina. Era com una onada a l’horitzó, imperceptible al principi, però que acabaria fent-se gran, més visible, i arribant com un tsunami. El gener i febrer, mesos apagats, són en la cultura la promesa del que vindrà durant l’any, i ens agradava més pensar en aquesta expectativa que en una amenaça. L’Atlàntida reprenia la programació després de Nadal i anunciava els actes del seu desè aniversari, centrats al voltant de Sant Jordi. La festa del 23 d’abril havia de ser la de la confirmació de l’èxit de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, un llibre extraordinari que avançava impulsat per l’efecte boca-orella dels lectors. La setmana en què el virus ja circulava desbocat per Itàlia –i també aquí, encara que llavors no ho sabíem– assistia a Barcelona a la presentació d’Entre l’infern i la glòria, l’extraordinària novel·la d’Àlvar Valls sobre la vida de Jacint Verdaguer. Recordo travessar la Rambla cap a La Central del Raval amb la sensació estranya de veure una ciutat que seguia al ritme normal mentre arribaven notícies que, a un dia de cotxe, la gent estava morint del virus. Encara pensàvem que un any normal era possible: Txarango acabava d’exhaurir totes les entrades del festival Clownia de Sant Joan i d’una macrogira de concerts de comiat del grup i presentació del seu nou disc que havia de començar a Vic pel juny. Un fet insòlit en el panorama musical català. I el Museu Episcopal de Vic acabava d’inaugurar l’exposició “Nord & Sud”, una extraordinària mostra que posava en paral·lel l’art romànic de Catalunya i de Noruega, amb peces que no havien sortit mai del país escandinau. El retaule de Sant Olaf, el rei-sant dels víquings, un símbol nacional, havia viatjat per primer cop milers de quilòmetres lluny de casa seva.

I al final, la seva estada seria molt més llarga del que es preveia. L’exposició del Museu Episcopal va quedar congelada el 14 de març, com tota la quotidianitat. Les setmanes que van seguir van ser les de la cultura a través de les pantalles i els balcons, convertida en refugi emocional de tota la gent tancada a casa, en el lloc on recórrer quan acabàvem angoixats de les notícies sobre hospitals col·lapsats i xifres de morts que no semblaven tenir final. Pep Poblet, Juli Piris, Guillem Soler… els obrers de la música són els primers d’apuntar-se a les actuacions des de casa, en format físic o virtual, o tots dos alhora. Jordi Pota penja cada dia a les xarxes píndoles de màgia, i l’actor Xevi Font, els Contes confinats. Són uns quants exemples dels molts que hi haurà aquests dies. Els nostres Stay Homas. Els museus també intenten traslladar a les xarxes el seu contingut. Alguns ja estaven més avançats en la digitalització i ho tenen més fàcil, i altres fan una immersió accelerada en aquest procés, tots amb un increment notable de visitants. La intenció amb què es bolca tot aquest contingut i l’emoció amb què es rep passen per damunt de la qualitat dels mitjans que s’han pogut fer servir, els que cadascú tenia bonament a casa seva. La consciència que les dues setmanes inicials s’allargaran més del que estava previst es va imposant. Sant Jordi és a la cantonada.
El dia que la Cambra del Llibre decideix suspendre Sant Jordi és el 8 d’abril. Cau la principal festa cultural de l’any i és la certificació que res no serà igual en un temps llarg. Parlem de mesos, ja no de setmanes. Els llibreters reben un torpede en la línia de flotació, el període de l’any que concentra més vendes. Els llibres encara no han sortit, o bé són a les distribuïdores. En el millor dels casos, encara dins dels paquets per obrir a cada establiment. Els llibreters s’apunten a la campanya “Llibreries obertes” d’Òmnium, que permet comprar a l’avançada i els entrega els diners, o s’espavilen per repartir a domicili amb totes les precaucions. Vic és una de les ciutats d’Europa amb més índexs de llibreries per habitant, i els clients fidels ajuden a salvar els mobles. Si més no, per pagar els rebuts urgents. El que s’ha perdut, però, no es recuperarà malgrat que en l’horitzó es dibuixi un Sant Jordi d’estiu que encara sembla lluny i incert.
El primer acte que torno a cobrir presencialment és la Festa Verdaguer, a mitjans de maig. No ha pogut ser com es preveia, ni de lluny, en aquest 175è aniversari del naixement del poeta. Només hi poden ser els veïns de Folgueroles, perquè el confinament local encara és vigent. Però veure com es van acostant al Pedró per deixar-hi un ram de flors que han collit al matí és un acte simbòlic de resistència. Ni el franquisme, no va poder amb Verdaguer. Se’l van intentar apropiar, però les flors de la gent eren més poderoses. Ara tampoc podrà, el virus. A poc a poc, tornarà l’activitat a un sector devastat per la precarietat de molts dels que hi treballen, en especial a les arts escèniques, on la situació més habitual és ser autònom o assegurat per les hores que dura cada bolo. Els festivals d’estiu van caient de la programació, un rere l’altre, perquè ja a ningú no li passa pel cap veure milers de persones al Clownia, el Cantilafont o el Bioritme. Veure un concert de l’Orquestra Venus a la festa major de Sant Quirze de Besora, a mitjans de juny, ja és una petita proesa que fan possible un ajuntament i uns promotors que s’han trencat el cap amb els músics per complir tots els nous protocols. És el primer dia que em posen al front la pistola de mesurar la temperatura, un fet que a partir d’ara es converteix en quotidià. Per les mateixes dates, anem a veure els Txarango al seu taller de Vic, on els components del grup es dediquen a ensobrar els discos que han d’enviar als que encara els compren físicament. Ha sortit De vent i ales, malgrat tot, però els del Ripollès no diran adeu al seu públic tal com somiaven. Una altra imatge per al record.
L’estiu va ser un parèntesi en què la cultura va respirar i va donar aire. Mai millor dit: gairebé tot es va fer a l’aire lliure. Vic s’inventa un estiu cultural, el VicTroc, que no existia i que potser hauria de quedar, si és que alguna cosa bona pot quedar d’aquest any. Els concerts al pati del Seminari de Vic són el símbol. Els petits festivals sobreviuen: Camprodon i els pobles de la seva vall, Sant Joan de les Abadesses, Viladrau, Roda de Ter.. I en neixen de nous a Folgueroles, a Calldetenes… El Sant Jordi d’estiu funciona raonablement bé en llocs com Vic, tot i que sigui a anys llum de distància de l’original. Hi ha autors que ja s’atreveixen a voltar pel país i signar a les llibreries. Rafel Nadal és dels primers que trepitja Vic: no es pot estar del contacte amb les lectors, ni que sigui el degoteig que, d’un en un, li demanen la signatura al seu últim llibre. L’estiu es tancarà amb un Mercat de Música Viva que ha trobat en les xarxes la manera per fer-se present al món, però que no renuncia als concerts presencials. Un híbrid que ha costat un gran esforç però que el renovat tàndem de Marc Lloret i Oriol Roca ha gestionat amb eficiència. I en cada concert o en cada obra de teatre, si alguna cosa no faltava era un agraïment al públic que anava més enllà del que demana el protocol de cortesia, i que era retornat amb aplaudiments que també s’allargaven més del que tocava.
El desè aniversari de L’Atlàntida, recuperat, marca l’entrada de la tardor. L’activitat presencial torna a l’equipament cultural més gran d’Osona, que en una dècada s’ha guanyat l’afecte de molts dels que, al principi, el miraven amb un cert recel. Si hi ha hagut debats sobre com ha de ser la seva gestió, és perquè aquesta importa, i a L’Atlàntida ha passat. La dansa sobre la façana, moviment sobre l’arquitectura, en una nit de fred avançat, augura uns mesos complicats quan no es pugui fer res a l’aire lliure. Com si hi hagués pressa per recuperar tot allò que s’havia perdut a la primavera, fins i tot hi ha un Festus de castanyada a Torelló. La treva d’estiu s’acaba amb un nou confinament inesperat que cau com una gerra d’aigua freda en una cultura ja molt castigada, però que tots hem vist –més que mai– imprescindible.