En Santi era un visionari, veia molt més enllà que la majoria

M’agradaria iniciar aquest article amb el text que vaig escriure tres anys després de la seva mort el 16 de febrer de 2011:

Santi Santamaria, guerrer sense antifaç
“Em dol l’oblit en el qual s’ha arraconat a aquell català de pagès que va obrir la cuina de Catalunya al món.”

Fa tres anys, que el Santi se’n va anar, cel enllà com cantava Raimon, i ens va deixar orfes de tantes coses…. De la seva passió per la cuina que portava a l’enèsima potència. De la companyia, de l’amor que sentíem en ser a prop seu. Per les sàvies paraules emprades, no importa el tema. Pels encertats consells, quan esqueien.

Portava, a més, Catalunya al cor, des de sempre. No quan alguns ho han acceptat-imposat, perquè ara toca. La defensava quan parlar la nostra llengua era prohibit; els seus discursos encesos, portaven sempre cua. Recordo la seva amistat amb Xirinacs, les moltes accions fetes amb ell, les tertúlies al voltant de la taula, a Sant Celoni, per decidir, potser, un acte que faria soroll.

Era un home fidel als seus principis, a la seva família, als seus amics entre els quals em compto. No hi ha dia que no recordi activitats compartides, les converses, els neguits. El que més l’amoïnava era no caure en el parany de vendre l’ànima al diable.

Com hi ha món que era un guerrer sense antifaç que lluitava des dels fogons, a pit descobert. Vet aquí la causa dels seus mals. Molts, massa, el van deixar plantat amb els seus somnis, les seves il·lusions. Alguns, però, ens vam mantenir fidels a la seva lluita que, com sol passar, altres només se’n van aprofitar.

En Santi era un visionari, veia molt més enllà que la majoria, sotmesa únicament al què diran, què pensaran. Recordo amb orgull aquelles Tertúlies a l’entorn de la Cuina dels Bolets a la tardor, a Can Fabes, i els grans saraus que s’hi muntaven. Tothom hi volia ser…

Em dol a l’ànima l’oblit al qual s’ha arraconat Santi Santamaria, aquell català de pagès que va obrir al món la cuina de Catalunya quan, molts, no sabien on situar-la en el globus terraqüi. Però, com que no era del tronc de segons qui, la seva mort va posar fi a un dilema, difícil de resoldre.
És trist reconèixer la veracitat d’aquell refrany dels vells, “morta la cuca morta la ràbia”. No t’oblidis de nosaltres, els teus amics, allà on siguis. Ens retrobarem per a seguir treballant, per tal que, aquest món que ens ha tocat viure, sigui més respectuós amb la seva gent.

No surten gaires Santi Santamaria gaire sovint. T’estimem, ens fas molta falta!

Santi sempre present, són molts els temes que m’apropen a tu. No t’oblidem!

La primera referència que vaig tenir del Santi Santamaria era a través dels seus escrits patriòtic-polítics molt encesos que publicava algun setmanari dels que s’editaven a la nostra comarca a inicis dels anys 80. Santi era un jove que advocava per una Catalunya lliure, amb una gran dosi d’anarquisme. L’any 1981 va decidir muntar un petit menjador en un racó de la casa dels seus pares per oferir uns platillos diferents cada dia segons mercat i època: patés, formatges sempre acompanyats de pa amb tomàquet. Primer obria els matins dels dies de mercat i als vespres, lloc de trobada de gent jove de la comarca. A poc a poc va anar ampliant els plats acomboiat per l’experiència del pare.

Can Fabes. Per què aquest nom?. Feia referència a les garrotades que, en alguna ocasió, s’havien produït davant de casa seva. Vam anar a Can Fabes per primera vegada –a instàncies de la Pruden Panadés– a la primera Mostra de la Cuina dels Bolets, el novembre de 1983. Aquell va ser l’inici d’una gran amistat que només la mort trencaria. A partir d’aquell moment, vaig col·laborar en les activitats a redós de la Cuina dels Bolets, on procuràvem convidar personalitats del món cultural, social, polític, artístic per compartir xerrades-debat per als amants de la bona cuina i pels temes a tractar polític-culturals d’actualitat amb la presència de polítics, artistes, cuiners. Va ser l’inici d’una estreta amistat que només la seva mort sobtada va trencar. Per a nosaltres era com un altre fill.

Santi Santamaria era un home especial, autodidacta davant dels fogons. No estrenava cap plat que no haguéssim tastat plegats. Compartíem taula també a casa nostra, on venia sovint. Tenia molts perquès a esbrinar: polítics, socials, culinaris, vinícoles. Amb el meu espòs, Oriol Muntanya, intentàvem ajudar-lo a aclarir conceptes. La seva capacitat era òptima, excelsa en tot allò que es proposava. Teníem clar, com ell, que cuina és cultura, és art, un art efímer però no menys notori. Defensava la cuina mediterrània i, de manera especial, la de la nostra terra, la del nostre territori a redós del Montseny. Fugia de nates i grasses, additaments en voga, aquells anys.

L’acompanyava sovint en les seves rutes gastronòmiques. Vaig conèixer de la seva mà els millors cuiners no només d’Espanya sinó de la majoria d’Europa. Els vaig entrevistar per al diari Avui. Recordo també el matí del 3 de juny de 2010 passejant per Granollers portant-lo als llocs pels quals jo sentia fervor especial. Era per a un programa que feia la televisió de Granollers. Calia escollir un personatge i passejar-lo tot un matí pels indrets que jo més estimava. El vaig escollir a ell. Pura meravella que demanaré a la televisió si puc reveure aquell programa. No recordava la data que avui m’ha concretat la Clara Armengol.

I a on el vaig portar? A l’Escola Mestres Montaña, nom dels pares del meu espòs. Mestres i alumnes li van mostrar l’escola, obra dels arquitectes Martorell-Bohigas-Mackey, on vam mantenir llargues converses amb tots ells. Vam continuar a l’Escola de Música on van xerrar amb els mestres i alumnes de la mà de Josep Maria Roger, que ens va delectar amb el seu piano. A la Biblioteca Sala Francesc Tarafa, una de les joies de la nostra ciutat. A la Galeria Botey, on vam visitar una gran exposició del nostre artista Vicenç Viaplana, que ens va acompanyar, i compartirem xerrada amb els amfitrions Antoni Botey i la seva esposa, Rosa. I vam acabar a la Fonda Europa amb el Ramon Parellada. A la seva cuina, ens va mostrar els seus fogons i espais de forma distesa. Vam fer tastets.

Santi, l’amic, va estar sempre prop nostre en alegries i dificultats. Quan va morir sobtadament el nostre fill Marc mentre jugava un partit de futbol va aparèixer a l’hospital per acompanyar-nos. També va fer-ho quan va morir l’Oriol, el meu espòs. No entenc com se’n va assabentar. Era una persona entranyable, sempre a l’aguait.

La fama, la posada en marxa de molts espais amb el seu nom i la seva supervisió penso que el van afectar pel que fa a la salut. Mogudes arreu, amics i enemics que l’assetjaven. L’enveja fa molt mal i Santi estava en el punt de mira de l’enemic ferotge que no acceptava els seus èxits. Em dol que entre ells n’hi havia molts que havien arribat lluny i eren on eren gràcies a ell. Les seves crítiques a alguns productes que alguns utilitzaven i no eren dignes d’alta cuina van ser motiu de grans especulacions contra seu. Quan la seva mort tràgica lluny de casa, alguns dels que l’havien menyspreat no van faltar a l’acte dels seu enterrament. La premsa hi era i calia fer veure que sentien la seva mort. Lamento no estar-hi d’acord. Sortir a la televisió era la seva única pretensió. Pura hipocresia.

Guardo al meu escriptori una nyora del seu taüt. Gràcies, Santi.