“Érem molt conscients que vivíem un moment històric. Hi havia un pacte entre PSC i PSUC per fer ajuntaments d’esquerres i donar suport a la força més votada i així va ser”. Ho explica Joan Sanjuan, el primer alcalde democràtic de Martorelles l’any 1979 pel PSUC.
Sanjuan, de 74 anys, és un dels 42 alcaldes i alcaldesses –Vilanova no es va independitzar fins el 1984– que fa 36 anys van estrenar la democràcia municipal.
Recorda que la principal preocupació va ser l’urbanisme. “Tot s’havia fet d’aquella manera. Les cessions de zones verdes no s’havien previst i calia veure com es recuperaven amb el problema afegit que alguns propietaris ni ho sabien perquè no se’ls l’havia fet participar en el repartiment de càrregues i beneficis…”. Les mancances no només eren urbanístiques. “Faltaven coses que ara són indispensables. Per exemple, el metge passava visita a casa seva i la gent s’esperava fent cua al carrer. No hi havia gairebé cap carrer asfaltat i la majoria no tenia clavegueram i l’enllumenat públic eren unes quantes bombetes escampades. Però teníem les idees molt clares sobre el que calia fer”.
En canvi, Sanjuan, que era membre del comitè central del PSUC i havia estat membre de l’Assembla de Catalunya, admet que es van trobar les finances sanejades. “Sembla com si els darrers ajuntaments franquistes haguessin volgut quedar bé i van gestionar els darrers temps amb molta austeritat. Quan vam entrar hi havia sis milions de pessetes al banc”. També valora la predisposició dels darrers gestors del règim. “Ja abans de les eleccions vam demanar a l’alcalde i el secretari que ens posés al dia i fèiem trobades on contestaven preguntes, ensenyaven documentació…”. I van trobar predisposició en el personal. “Estaven acostumats a les formes de l’anterior règim, amb poca transparència, però ens van donar tota mena de facilitats. Suposo que hi havia certa por del que els podia passar. No tant en el personal funcionari, sinó en els que no tenia contracte fix”. Sanjuan va ser alcalde fins al 1988 i durant els seus mandats es va redactar el Pla General, es va fer el nou enllumenat i la urbanització de les entrades a Can Sunyer i la Sínia, així com l’ambulatori.
L’AIGUA COM A PRIORITAT
A Sant Antoni de Vilamajor, Francesc Sesat, constructor, va ser alcalde accidental des del 1977 al 1979 i després va ser elegit per CiU fins al 1983. Diu que va ser “un alcalde una mica estrany” perquè va donar carteres a tots els regidors, fins i tot els de l’oposició. Amb 83 anys, recorda algunes anècdotes del mandat, com la portada de l’aigua. “Vam aconseguir que arribés l’aigua del Ter amb una inversió de 21 milions de pessetes dels quals la Diputació en pagava la meitat. La resta de partits no hi estaven d’acord perquè suposava endeutar el poble per deu anys, però els vaig dir si pensaven que no es podien pagar 500.000 pessetes cada any quan algun pagès pagava gairebé això per l’arrendament de la seva finca. Em deien que a mi em convenia perquè tenia un bloc de pisos i els vaig dir que tenien raó, però que la canonada aniria a tot el poble”.
Una altra gestió que va tenir oposició va ser el trasllat del mercat. “Vaig canviar el mercat i el vaig posar allà on és ara. Els de les parades deien que no vindria ningú, però jo els vaig dir que allà hi aniria més gent perquè es podria fer més gran i, a més, no hi passaven cotxes i així va ser”. També va impulsar una llar d’infants. “Un grup de dones em van dir que tenien problemes per deixar els nens mentre treballaven. Llavors un dels consellers em va dir que cedia una torre seva i que només calia llogar dues professores i així vam crear el primer jardí d’infància”.
Sesat recorda encara una altra decisió del seu mandat. “Jo tenia una certa recança perquè llavors cobrava 100.000 pessetes anuals, però jo no necessitava els diners perquè em guanyava bé la vida. Quan un home em va venir a veure i em va dir que estava a l’atur i tenia tres fills vaig parlar amb el capellà del poble i li vaig proposar obrir una cartilla a La Caixa on posar cada any les 100.000 pessetes i que tothom que volgués pogués posar cèntims. Era el 1980. Només el capellà i jo sabíem qui eren aquestes persones que podien anar a comprar a les botigues i el capellà treia els diners per poder pagar”.
Tot i ser constructor, Sesat creu que el poble ha crescut massa ràpid. “Un poble ha de créixer de manera sostinguda, de manera que l’Ajuntament tingui prou temps per posar serveis. Vaig veure que donaven permisos massa ràpid. Clar que van fer molts diners, però van anar massa ràpid. Ara la meitat dels pisos estan buits”.
Esteve Bruguera va ser alcalde de Sant Pere entre el 1973 i 1983. La xarxa d’aigua i la compra d’uns terrenys al sector de Torr Roja van ser dues de les primeres decisions. “Ens va ser molt útil perquè vam poder fer l’escola i el camp de futbol”. També recorda que es va obrir el camí de la plaça fins a la creueta del cementiri i es va fer una part del mur de la plaça. Bruguera, de 80 anys, treballava de pagès i diu que havien de compaginar l’Ajuntament amb la feina del camp. “Ens ho fèiem com podíem. A les 10 de la nit encara érem a l’Ajuntament, treballant”.
A Campins, el primer alcalde va ser Ramon Barnola, de 81 anys. Era pagès i operari industrial i es va presentar per UCD. El principal problema va ser que el secretari va plegar per anar a Llinars. “Jo em refiava d’aquell home i vam quedar bastant penjats”. La xarxa d’aigua i el clavegueram també van ser prioritàries amb ajut de la Diputació, però Barnola admet que el color polític tenia el seu pes. “Els que eren de CiU tots va tenir una ajuda, però com que nosaltres érem centristes, la cosa no va anar com va anar per als altres”. També creu que el poble ha crescut massa ràpid. “La urbanització va trigar, però quan va arribar va ser massa de cop. És cert, però, que ara tenim serveis que abans no hi havia, com la recollida d’escombraries”.
{{ comment.text }}