L’Audiència de Barcelona ha revocat la sentència del Jutjat Penal número 1 d’Arenys de Mar i ha absolt David Carrillo, regidor del grup municipal Gent de Vallromanes, a l’oposició, del delicte d’assetjament a la seva exparella pel qual se l’havia condemnat el juny de 2021.
La nova sentència estableix que el delicte d’assetjament recollit al codi penal “no es comet simplement per fer diverses trucades i missatges a una altra persona”, perquè aquestes “van poder respondre a diversos motius”, entre els quals, cita la resolució judicial, el pagament d’un deute econòmic i la resolució d’unes pòlisses d’assegurances –Carrillo les havia contractat per ajudar la que aleshores era la seva parella, va dir al judici– i el retorn de pertinences personals.
“En el present cas –els fets són de juny de 2016–, no existeixen suficients elements per inferir que les trucades i missatges enviats” a la persona que va posar la denúncia “tinguessin la finalitat de restringir la seva llibertat des de la perspectiva d’un delicte d’assetjament”, diu la resolució judicial del cas en segona instància resolent el recurs presentat per Carrillo a la sentència del penal 1 d’Arenys.
A partir de la pericial, reprodueix la sentència, “només pot extreure’s que, des del número de telèfon de l’acusat, consten 13 fils de conversa de Whatsapp –dels quals quatre són de grup–, 14 trucades entrants i 4 de sortints”.
I apunten que de les converses dels xats “només es recullen els missatges entrants” i això “sembla estrany si es té en compte que en les captures aportades per la persona denunciant existeixen missatges tant rebuts com remesos”. Sí que recull altres números des d’on es van enviar missatges de Whatsapp i es van fer trucades que “hauria pogut fer” Carrillo, tot i que “no existeix la seguretat en tots” I, a més, “tampoc existeixen elements per afirmar que tots aquests missatges tenien com a finalitat veure la persona denunciant i reprendre la relació” perquè hi ha captures de pantalla a la pericial on el regidor reclama els diners que li devia o objectes personals, diu la sentència.
La resolució tampoc entén que es pugui considerar assetjament el fet que Carrillo anés al lloc de treball de l’exparella per parlar-hi o que li enviés un missatge on demostrava que sabia que era a Blanes amb la seva nova parella “perquè podia haver estat fruit de la casualitat” i no d’un seguiment.
Els magistrats escriuen que “no es poden obviar” les circumstàncies que van envoltar “l’acció de l’acusat”: “Una ruptura abrupta a través de Whatsapp d’una relació sentimental de quatre anys.” I afirmen que és “natural que la persona que es troba en una situació com aquesta vulgui parlar amb la seva parella per obtenir explicacions, veure-la i conèixer les raons que la van portar al cessament de la relació”.
La sentència en segona instància circumscriu els fets al període de cinc dies posteriors a la “sorpresiva ruptura” i assegura que “durant aquest curt període de temps, no pot inferir-se” que els actes de Carrillo “fossin idonis per obligar l’exparella a modificar la seva forma de vida”.
La nova sentència posa de manifest una contradicció de la nova parella de la persona denunciant referent a la trobada a Blanes entre la seva declaració al judici i la denúncia. A més, considera que el seu testimoni s’ha d’agafar “amb reserves”, com ja deia la resolució del Jutjat Penal 1 d’Arenys, “per la relació que l’uneix amb la persona denunciant” i perquè “no va aportar dades sòlides objectives de corroboració”: va traslladar informacions transmeses per la persona denunciant.
En aquest sentit, els magistrats recorden que l’acusació particular no va citar més testimonis com els pares o companys de feina de la persona denunciant per validar les seves tesis. També fan una objecció tècnica a la declaració del cap de la persona denunciant, que va comparèixer com a testimoni citat per la defensa: a preguntes del fiscal va afirmar que li havien explicat de “quatre” oficines de la companyia que Carrillo havia trucat i havia “posat verda” la persona denunciant.
La sentència recorda que la Llei d’Enjudiciament Criminal no permet a les parts que no han convocat un testimoni interrogar-lo sobre temes que no ha comentat en resposta a la part que el cita. I això, recull la sentència, es va produir.
