VIATGE AL FONS DE LA COVID
Adela Pérez i Francisco Lara, de Granollers, són pares d’unes bessones amb discapacitat mental greu ingressades en una residència. La Covid-19 ha trastocat del tot les seves vides i se senten en una presó.
Quantes filles té vostè?
Tenim tres filles. Dues d’elles són bessones i tenen una discapacitat mental severa. No tenen cap malaltia reconeguda perquè no acaben de trobar-la. Alguns diuen que és un tipus d’autisme, retard mental, trastorns de conducta… I estem així des de fa 40 anys perquè elles tenen 40 anys.
Són adultes.
A l’agost van fer els 40 anys.
Com es diuen?
Laura i Mireia.
La Laura i la Mireia no viuen amb vostès.
No, fa anys que són en residències. Quan van arribar a la pubertat van començar els trastorns de conducta… És que és una història tan llarga i hem hagut de patir tant. Primer va entrar la Laura en una residència, amb 17 anys, i al cap de cinc anys va entrar-hi la Mireia. I hem anat de residència en residència… La Laura ha passat per cinc residències.
Ara són en una residència a prop de vostès.
Molt a prop, sí. Nosaltres hi anàvem tot sovint i els caps de setmana les portàvem a casa. I elles tenien les seves rutines. Entre setmana el seu pare anava a fer passejos amb elles, també anaven a piscina…
I amb la Covid es va trencar tot de cop?
Tot i totalment. Hem hagut d’acostumar-nos a veure-les per videoconferència. La primera setmana de març, abans que les confinessin, ja no les vam poder anar a buscar.
La Laura i la Mireia van passar el confinament a la residència?
Sí, primer havien de ser 15 dies sense poder visitar-les i després va sortir el president Torra a dir que ens confinàvem tots. I es va allargar, és clar. Després van agafar la Covid, molt fluixeta. Van estar 31 dies incomunicades l’una de l’altra en una habitació, soles. És clar que les cuidaven molt bé, però casualment la Mireia es va trencar un os del colze i tenia el braç enguixat. I nosaltres a casa, passant-ho molt malament, molt malament.
I no hi havia cap alternativa?
Les vèiem gràcies a les videocàmeres, però no les podíem anar a veure. Després del confinament, les vam poder veure mitja hora, només un de nosaltres, sol i a dos metres de distància. Després de tants dies jo era incapaç d’anar-hi i veure-les separades. El seu pare hi va anar el primer dia. Després ja vam poder anar-hi tots dos i ens vam posar a plorar tots, elles nervioses perdudes… després de tants dies. I sempre amb mascareta, és clar, sense poder tocar-les. Ha estat i és molt dur. La Mireia pica el mòbil perquè està farta de videoconferències. Ara fa unes tres setmanes que podem anar a veure-les a distància, sense poder tocar-les. És molt fred.
Se senten oblidats?
És que ningú no parla del que pateixen els discapacitats en residències per la Covid i penso que ens confonen amb les residències de gent gran. Si als avis els confinen, au, a nosaltres també, i no són el mateix que una persona de 40 anys o més joves i tot. Més enllà de la seva malaltia mental, tenen salut. Salut, en tenen, i ells necessiten sortir o tenir relacions amb la família com el menjar.
No s’hi pot fer res?
Les residències apliquen el que els mana la Generalitat. Si diuen residències confinades, doncs a confinar. I nosaltres estem confinats totalment per elles. Ni ens apropem als germans ni als cunyats ni amb la nostra altra filla. I els nets, per telèfon. Vigilem moltíssim i procurem molt, molt, molt de cuidar-nos per elles.
Sembla una vida de presó.
Gairebé. És el que diuen a les residències d’avis: “Si no es moren de la Covid, es moriran de pena.” Però amb l’afegit que no es pot comparar una persona gran amb una persona jove.
{{ comment.text }}