Al poble, fa anys que el coneixien com a avi Ton, però en realitat es deia Antonio Palomé. El de Can Nonell del Sot, la masia d’una de les famílies autòctones de Vallgorguina. Va morir ara fa dues setmanes, amb 91 anys, i després de tota una vida dedicada al bosc i la pagesia.
A l’enterrament, va arrossegar una pila de veïns. “Era molt conegut a Vallgorguina, el meu pare”, explica una de les seves dues filles, Montserrat Palomé, juntament amb Marta Palomé.
La història de l’avi Ton es va escriure entre les parets de la masia familiar i la casa de poble, Can Peret, on va viure als últims anys. Però, sobretot, entre diverses hectàrees de bosc i camps del terme de Vallgorguina, on va conservar terrenys, va fer-hi gestió forestal, hi va tenir vaques de llet, hort o hi va fer de caçador i boletaire. “Era un home de bosc.”
Els seus 91 anys de vida i el contacte amb l’entorn, el van fer un coneixedor excepcional del territori. Coneixia tots els propietaris de la zona. “Sabia on començava el terme d’un i on acabava el de l’altre. Quan la gent moria i li tocava l’herència, sovint l’anaven a veure perquè els digués quin era el tros exacte de terreny que tenien. Això amb els anys, s’ha anat perdent, perquè les noves tecnologies ja t’ho diuen de manera molt exacta, però últimament encara l’havien anat a veure de l’Ajuntament per demanar-li coses”, explica Montserrat Palomé.
La seva filla encara recorda com el pare carregava llenya i la duia amb carro fins a Sant Celoni o altres pobles de l’entorn on n’hi compraven. Aquesta feina la va combinar amb múltiples activitats, i els últims anys va continuar tenint llenya, encara que fos per consum propi. “A casa seu, mai hi faltava una llar de foc.”
Un actiu de la vida cultural
De la mateixa manera que era conegut per la seva activitat professional, l’avi Ton també es va implicar en molta mesura en l’activitat cultural del poble. Va ser un dels fundadors de l’Associació Cultural de Vallgorguina, ara fa 40 anys.
I des que es va fundar l’entitat, la seva filla Montserrat recorda que ben aviat va començar a recopilar informació sobre els inquilins de totes les cases de pagès del municipi. A més de l’associació, també va ser un actiu important per a la creació del Museu del Bosc i la Pagesia. Hi va cedir part de les seves eines del camp. I al museu s’hi poden veure encara uns audiovisuals en què surt ell de la feina al bosc.
Montserrat Palomé recorda el seu pare com un home “molt dolç”. I explica, a tall d’anècdota, que se’l va començar a conèixer al poble com a “avi Ton”, perquè era de la manera que l’anomenava el fill de Montserrat, quan era petit.
