VIATGE AL FONS DE LA COVID
Àngels Subirachs, de 53 anys, forma part les juntes directives del Gremi de Constructors i de la patronal Pimec al Vallès Oriental. Defensa que els habitatges, tant si són nous com rehabilitats, siguin més saludables.
Sembla que la construcció ha aguantat prou bé la pandèmia.
Penso que sí, si més no des del punt de vista del nostre col·lectiu, que el formen petites i microempreses. Nosaltres veníem d’una crisi molt forta el 2007/2008 i hem anat amb peus de plom, hem reconduït moltes maneres de fer i suposo que per això hem aguantat prou bé.
La pandèmia no els ha castigat?
Una mica, com a tothom. Però el sector estava més fort per aquest procés de recuperació de la crisi del 2008. Particularment, com que treballem a cases i comunitats de veïns, vam haver de deixar de fer feines els dos mesos del confinament. Això ens va generar unes tensions de tresoreria molt grans, tot i aplicar els ERTO. Però crec que ens ha salvat que la gent ha continuat encarregant obres.
Els constructors també han patit la manca de subministraments de materials?
És el problema que tenim ara. De fet, el que hi ha és un increment desmesurat del preu de moltes matèries primeres. Per exemple, el preu de la fusta s’ha incrementat de l’ordre del 70% i el 80%, l’alumini també s’ha enfilat moltíssim… Per culpa d’aquestes pujades moltes empreses pateixen. Som un sector que treballa sobre pressupost i, un cop presentat i acceptat, les empreses ens hem trobat aquests increments desmesurats dels materials d’un dia per un altre. Això ha provocat deixar obres a mitges perquè no es podien complir els compromisos, sobretot en obres públiques. S’han produït situacions complicades perquè no s’han pogut assumir increments de costos.
Aquesta alça de preus, que va arrencar més o menys l’estiu de l’any passat, es calmarà?
Ha baixat només una mica. Però és que s’han produït fenòmens al·lucinants. Un arquitecte m’explicava que han arribat camions de fusta laminada del nord d’Europa, a la frontera s’han aturat i es frenaven els lliuraments perquè tenien contraofertes per comprar aquesta fusta. En tot cas, confio que l’increment de preus sigui temporal.
La gent ho ha aprofitat per fer obres a casa durant aquests dos anys de covid?
El fet de tancar-nos ha provocat que reflexionem sobre molts àmbits de la vida, també sobre casa nostra. Molta gent feia servir casa seva només com a dormitori perquè feia molta vida a fora. Ara ens adonem que per estar bé a casa, l’hem de tenir ben arreglada. Òbviament, depèn de la zona i de les possibilitats econòmiques, però molta gent s’ha replantejat casa seva i ho ha aprofitat per reformar-la, rehabilitar-la, fer-hi obres.
En el cas d’obra nova, ha canviat la demanda? O sigui, es demanen més balcons o terrasses?
Crec que entre la gent que no pot accedir a un habitatge unifamiliar, sí que passa. Als anys 2000, abans de la crisi immobiliària, el que prevalia i triomfava era fer el màxim de pisos possible. Hi havia moltes parelles joves i gent sola que buscaven pisos petits. Ara això ha canviat. És clar que també hi influeix el preu, però la gent s’ha adonat que a casa seva calen espais a l’exterior, calen habitacions més grans, calen espais comuns per viure mínimament bé.
Quin reptes tenen els constructors per als anys de la postpandèmia?
Hi haurà obra nova, però crec que hem de potenciar la rehabilitació en tots els sentits. Bona part del parc d’habitatge actual necessita rehabilitacions grans i petites. I soc molt defensora que, a més de construir un pis o una casa energèticament eficient, els hem de fer també amb materials més saludables. Hem de crear habitatges sans. Hem de viure casa nostra, no podem fer-ho de qualsevol manera.
{{ comment.text }}