ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
Gemma Casas Papell, de 30 anys i veïna de l’Ametlla, és ambientòloga i doctora en Química Analítica i Medi Ambient. Treballa com a tècnica instrumental en el Centre Tecnològic BETA de la UVic-UCC.
A què es dedica el Centre Tecnològic BETA?
BETA són les sigles de Biodiversitat, Ecologia i Tecnologia Ambiental i Alimentària. La nostra missió principal és la investigació en tots aquests camps per desenvolupar noves tecnologies i per millorar la competitivitat i la qualitat de vida del medi rural.
Dels projectes que tenen en marxa al BETA, quin destacaria?
Un de molt interessant és el Fertimanure, que consisteix en la producció de fertilitzants d’alt valor afegit a partir de les dejeccions ramaderes. O sigui, a partir de l’orina i les femtes dels animals de granja. El projecte recupera nutrients de les dejeccions i produeix biofertilitzants.
Abans de treballar al Centre BETA, vostè va ser a l’Antàrtida.
Sí, per fer la meva tesi doctoral, amb l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a Barcelona. La meva tesi es titula L’Antàrtida com a sentinella de contaminació global.
Què vol dir que l’Antàrtida és un sentinella?
Tots pensem que l’Antàrtida és un lloc net, pristi, verge, oi? I sí que ho és, però no està pas exempt de la intervenció humana. Jo he estudiat el contaminants orgànics persistents, els COP, que són un grup heterogeni de substàncies fetes per l’home i que no es degraden, que persisteixen com diu el seu nom. Això fa que es transportin a llargues distàncies. Nosaltres els podem alliberar aquí a Catalunya i es transportaran, tant atmosfèricament com per corrents oceàniques, fins a llocs remots, com l’Àrtic, l’Antàrtida o muntanyes molt altes. A més, aquests components són tòxics i es bioacumulen i es biomagnifiquen a les xarxes tròfiques.
Quines substàncies va estudiar?
Hi ha dos grans grups. Per una banda, els Legacy POP, que és com s’anomenen en anglès els contaminants heretats, com els PCB o pesticides com el DDT. Aquests es feien servir fa molts anys i ara són prohibits, però no es degraden i poden durar milions i milions d’anys. Per tant, encara els estem trobem aquí a casa nostra i a l’Antàrtida. El seu efecte tòxic continua. I encara hi ha uns altres compostos, com per exemple els retardants de flama o els organofosforats, que són a tot arreu. Per exemple, a la roba de Gore-Tex, a les paelles de teflon; el retardants de flama s’apliquen als sofàs o les taules o a pintures.
Per què cal estudiar la presència d’aquests compostos a l’Antàrtida?
Perquè pot estar demostrat que un component químic és tòxic, perquè provoca càncer o alteracions endocrines, però també cal demostrar que són persistents i globals, que hi són a diferents ecosistemes, tant a llocs poblats com a llocs remots. Un cop demostrat això es prohibirà segons el que marca el Conveni d’Estocolm. L’Antàrtida, doncs, funciona com una sala blanca de laboratori gegantina per estudiar els COP. Allà no hi ha interferències.
El que vostè investiga no li deu fer gens de gràcia a la indústria que fabrica aquests compostos?
És una lluita, sí. Les indústries també fan els seus estudis que diuen que el que fabriquen no és tòxic o no és persistent.
Com els estudis que van fer les tabacaleres sobre el tabac?
[Riu] Exacte!
Que hi hagi DDT o components orgànics persistents (COP) a l’Antàrtida em sembla que no convida gaire a l’optimisme, oi?
Ets una mica pessimista perquè quan aconsegueixes que es prohibeixi un COP, la indústria crea uns substituts que representa que no són tòxics. I en alguns casos és així, però en d’altres, no. I per a aquests caldrà anys i anys d’investigacions fins que no es prohibeixin.
{{ comment.text }}