VIATGE AL FONS DE LA COVID
Carme Agustí Hanacsek, de 52 anys, viu entre Mataró i Vilamajor i és doctora de l’Hospital de Sant Celoni des de fa 13 anys. Confessa que sent autèntica passió per la infectologia i està convençuda que la vacuna podrà vèncer el virus.
Quina és la seva especialitat?
Tinc la de medicina interna, però de sempre que havia volgut estudiar malalties infeccioses. Vaig anar a Bellvitge perquè allà la formació d’internista dona peu a fer un any i mig de malalties infeccioses.
Des de quan treballa a Sant Celoni?
De Bellvitge vaig anar a Mútua de Terrassa. I a Sant Celoni hi soc des que va néixer el meu fill: 13 anys.
Ja fa força temps, doncs.
Jo visc a Mataró, però també tenim casa a Vilamajor. El Baix Montseny sempre m’ha agradat. I quan va sorgir l’oportunitat vaig venir de seguida.
Vostè ha estudiat com va respondre l’Hospital de Sant Celoni durant la primera onada de la Covid.
Des del 2009 soc la coordinadora de la Comissió d’Infeccions de l’Hospital de Sant Celoni i el nostre paper com a comissió és estar molt vigilants amb les infeccions, tant de pacients com familiars o professionals sanitaris.
I a quines conclusions han arribat amb aquesta vigilància?
El que s’ha anat publicant a la premsa mèdica de la primera onada és que la mortalitat instrahospitàlaria era d’entre un 14% i un 15%. A l’Hospital de Sant Celoni vam tenir una mortalitat del 20%. Si es mira aquesta xifra fredament pot semblar que, a Sant Celoni, aquesta dada ha estat superior a la resta d’hospitals, oi? Doncs no és així.
I a què respon?
S’entén perquè som un hospital amb molt pocs llits i des del primer moment van vigilar moltíssim els ingressos per evitar el col·lapse. La primera onada va atacar força les residències de gent gran i, a la nostra àrea, en tenim moltes. El Baix Montseny va ser una zona on la incidència de casos va anar molt per sota del Vallès Oriental central o el Vallès Occidental. Teníem por del col·lapse i, per això, vam potenciar el seguiment de pacients no greus a domicili, bé fos via atenció primària o bé via hospitalització a domicili. Tot plegat va fer que els nostres ingressos responguessin a gent molt gran: el 43% de pacients eren derivats de residències o d’altres hospitals. I quan van començar a faltar llits i UCI arreu, Sant Celoni va ser un centre receptor de pacients grans, amb malalties cròniques avançades, amb fragilitat. Pacients que, per aquesta patologia, era contraindicat el seu ingrés en les UCI. Això va fer que l’edat mitjana dels nostres ingressos fos de 72 anys. I això explica la mortalitat al 20%.
I en aquesta segona onada què s’estan trobant?
L’edat mitjana dels pacients i dels ingressats és molt més jove. Ens està ajudant que molts d’ells ja estan diagnosticats, tenen la PCR. Per tant, pacient més jove, pacient menys greu i pacient diagnosticat… i segurament amb menys evolució. O sigui, a la primera onada els pacients ens veien més tard i, per tant, més greus. En aquesta segona onada, com que el diagnòstic és més precoç ens arriba abans i, per tant, la gravetat és menor. A més a més, sabem tractar-los millor.
Troben algun brot verd gràcies a les restriccions contra els contagis?
Comencem a veure-ho. Tots els infectòlegs estem connectats i ens comuniquem molt, i Mollet, Granollers i nosaltres estem notant una baixada d’ingressos. Tot i això, no notarem de debò les restriccions fins al cap de tres o quatre setmanes.
I és de la banda dels optimistes o de la banda dels pessimistes?
Soc de la banda dels optimistes i de la banda dels emocionals. Ens hem enfrontat i ens enfrontem a una pandèmia que els sanitaris mai no ens havíem trobat. L’aportació emocional va ser molt gran per part de tots, va ser molt intens. En perspectiva allò ens va fer créixer. I ara, per una banda estem cansats, però emocionalment també estem molt millor. Ja no tenim por i això ens fa ser més optimistes.
{{ comment.text }}