VIATGE AL FONS DE LA COVID
Cristina Tejada, de 58 anys, en fa uns 40 que treballa a l’escola bressol i uns sis que és coordinadora de la llar d’infants de l’escola Sant Lluís Gonçaga de la Garriga, amb una seixantena d’alumnes.
Com els va afectar l’estat d’alarma arran de la pandèmia?
Va ser una gran incertesa. No sabíem què passaria perquè era una cosa desconeguda. L’escola va tancar i la llar no va reobrir fins al juny, però amb incertesa i certa por del que podia passar. Però l’escola ens va proporcionar tot el material i l’equip necessari. Després de tants mesos a casa, els nens necessitaven un acolliment i amb molta cura i vam prendre totes les mesures, com la mascareta, el rentat de mans, els grups bombolla… Vam anar totes molt unides, vam respectar totes les mesures i la veritat és que ens va funcionar molt bé. Els nens van estar perfectes.
Com va anar amb les famílies?
També estaven molt amoïnades perquè, clar, havien de treballar i necessitaven la llar, però, dins de la incertesa i la por, va ser una experiència positiva. Vam aplicar les mesures i no vam tenir cap cas.
om va canviar el tracte amb els infants?
Vam haver de fer un tipus d’acolliment diferent. Amb la mascareta no ens vèiem el somriure i ens preguntàvem com ho podríem fer. Perquè nosaltres dialoguem molt amb els nens. Clar, a l’escola bressol el que fas és que cantes molt, parles molt, fas molts somriures. I amb la mascareta ens feia una mica de por. Però la veritat és que va anar molt bé.
Suposo que no van tornar tots els alumnes.
No. Hi havia famílies que tenien por, però també n’hi havia que ho necessitaven. Llavors, si a la llar hi ha 60 criatures, en vam tenir unes 45. Molt més de la meitat.
Quin impacte creu que van tenir en els infants tants mesos sense anar a la llar i després tornar amb aquestes condicions tan especials?
Jo penso que els nens s’adapten a tot. Suposo que el fet d’estar a casa amb els pares també va ser un canvi per a ells. És cert que en el moment de tornar a l’escola ens veien a tots amb la mascareta, però ells s’adapten a tot i ho van veure com una cosa normal. Potser sí que algun nadó t’anava a estirar la mascareta, però els altres ho van portar molt bé. De fet, nosaltres els vam explicar molt el que passava, que havíem de portar la mascareta i que havíem de tenir un seguit de mesures, com ara rentar-nos les mans sovint. I els nens ho van entendre perfectament. Constantment es rentaven les mans. Per exemple, explicàvem un conte i si algun nen el tocava anàvem a rentar les mans. A l’escola teníem moltes mesures d’higiene i amb ells igual. Jo penso que ells, de fet, no ho van notar gaire perquè s’hi van adaptar ràpid.
Com ho van fer per superar l’obstacle físic que representava la mascareta?
Al principi vèiem que potser seria més segura la mascareta quirúrgica. I no veure’ns la boca ho vam suplir amb moltes més abraçades, cantant més cançons… Els acollíem igual. De fet ja és la nostra feina; cantar moltes cançons. I també amb les mirades, amb gestos que fèiem amb els ulls… Només amb la manera de parlar, ells ja noten el carinyo.
Han recuperat la normalitat?
Estem amb les mateixes mesures d’higiene que el curs passat, amb els grups bombolla, portant la mascareta i, de moment continuem igual, seguint les instruccions del Departament d’Educació. Suposo que s’anirà relaxant, potser, durant el curs. A més, els nens ja s’han acostumat a rentar-se contínuament les mans. Encara que s’acabi la pandèmia, hem agafat uns hàbits que ja no marxaran. Ells també, quan toquen alguna cosa o fem alguna activitat, ja venen a dir-nos que els rentem les mans. Hi ha coses que han vingut per quedar-se i seran positives. Amb la higiene, segur.
{{ comment.text }}