Metges d’arreu de l’Estat han consultat la seva història i els doctors que van atendre-la dia a dia, la van empènyer a relatar el seu èpic esforç per aferrar-se a la vida fins a rebre els pulmons en temps de descompte. Calia reemplaçar el seus, especialment malmesos en el darrer any per la fibrosi quística que li van diagnosticar als cinc mesos. Durant la recuperació del trasplantament i les seves seqüeles, Irene va fer cas de l’equip mèdic i va procurar plasmar en paraules la seva vivència. “En sortir de l’Hospital vaig entendre que ja no tenia 15 anys. Que m’havia fet gran de cop. Algú m’havia donat una vida nova i li estic molt agraïda”, explica. El resultat és un llibre sincer, senzill i colpidor, De somriure a riure, que li ha publicat l’Editorial Saragossa dins la col·lecció Relats. El presenta a la llibreria Claret, a Barcelona, el proper 20 de desembre a les 7 de la tarda.
Solà havia pogut fer vida gairebé amb normalitat fins als 15 anys. Feia un any que l’havien posat en llista d’espera per a un trasplantament per prevenció, perquè ningú pensava que la malaltia podria empitjorar tan ràpid. Però es va agreujar i va haver d’ingressar a l’Hospital Vall d’Hebron. La febre era alta i, endollada a l’oxigen, el seu estat començava a ser crític. “La van posar en grau 0, el més urgent en tot l’Estat. Normalment els pulmons haurien d’haver arribat en 24 o 48 hores, però no ho van fer i ens desesperàvem”, explica la mare de la jove, Imma Iniesta. “El nostre metge, però, ens donava moltes esperances. ‘Arribarà’, deia”.
Després de 5 mesos d’ingrés, i sense notícies dels òrgans, van haver de baixar la Irene a l’UCI, i la van haver de sedar i connectar a l’ECMO, un aparell que li permetia oxigenar la sang. Hi va haver d’estar 32 dies, quan l’habitual i recomanable és una setmana.
Quan semblava que no hi havia cap altre remei que acceptar el pitjor pronòstic, l’Hospital va anunciar que ja tenien donant. La família no va imaginar mai que l’espera de l’operació es convertiria en una festa. “Pensàvem que estaríem desesperats per la gravetat de la intervenció. Però no va ser així. Van venir veïns, amics, personal sanitari que havia atès la meva filla, doctors, la dona de la neteja… ‘Ha arribat el pulmó de la Irene!’, cridaven. Per fi, almenys, teníem una oportunitat. I va sortir bé”, diu la mare.
La Irene va superar l’operació de trasplantament i una recuperació dura. S’havia quedat sense mobilitat, i fins i tot va perdre els cabells. Ara, tot i que s’ha acostumat a no fer plans de futur –“no penso ni què faré en els propers 10 minuts”, diu– està contenta amb la vida que porta. “Avui estic bé, demà ja veurem”. Li agradaria anar a la Universitat però no té clar que pugui aguantar la jornada diària, perquè ja li costa anar a l’Institut de vora de casa. Vol, però, fer el possible perquè la donació d’òrgans sigui més fluïda. “Encara que Catalunya i l’Estat espanyol siguin els llocs on hi ha més donants, no ens podem conformar amb aquestes xifres. Mentre hi hagi una persona que mor perquè no li arriba un òrgan, no hem de parar”, remarca.
