Benito Martín: “Em sembla que avui no apreciem prou el que tenim ni d’on venim”

LA VOLTA AL VALLÈS EN 80 MÓNS Benito Martín, de 70 anys, ha treballat tota la seva vida. Fent memòria amb ell, es torna a una època de lluites veïnals i sindicals, als temps de gent com Marcelino Camacho (CCOO) o Nicolás Redondo (UGT), al període en què se sortia de la dictadura i la il·lusió empenyia la democràcia. Vostè va venir d’Extremadura. Més aviat em van portar. Vaig arribar a Canovelles a finals del 1957. Ha plogut molt des de llavors. I per què Canovelles? Hi teníem uns tiets. Vam baixar a l’antiga estació de tren de Granollers, al carrer Girona. L’oncle treballava d’escombraire per a l’Ajuntament i, gràcies a ell, vam poder arribar a Canovelles en taxi. En aquella època, els taxis no volien apropar-s’hi... Per què? Perquè a Canovelles no hi havia gaire res asfaltat, tot era fang, no es distingien els carrers. Gràcies al fet que l’oncle coneixia el taxista, ens van portar. Els primers anys vam viure amb els tiets i després vam anar al carrer Sant Josep. A baix hi havia una habitació que feia de menjador i a dalt, una altra habitació on dormíem. S’hi pujava amb una escala de fusta. Tots dormíem allà. Al cap de poc, va venir una cosina. I el que passava llavors: o ella o jo havíem de marxar a dormir abans. Hi ha coses que costen de creure. Però allà hi dormia tothom: el meu pare, jo, la meva cosina. Ha canviat molt, Canovelles. No té res a veure. Hi havia uns 700 habitants. Érem pocs. Ens banyàvem al riu Congost i fins i tot pescàvem. Allà on vivíem érem tres o quatre famílies; en deien Casa Soto. Només teníem un lavabo per a tots els veïns, una comuna rodona. I quan tocava, venien els de la cuba a recollir tot allò. Al carrer Riera, davant de la plaça Europa, rentaven la roba les dones perquè hi ha passava una sèquia. I, de fet, al carrer que avui es diu Sèquia també hi havia un altre safareig. Quants anys tenia llavors? Vaig arribar amb 10 anys. Vaig anar a escola un any, al col·legi Generalísimo Franco, el que avui és el Belulla. Ens donaven un got de llet en pols cada tarda i, abans d’entrar, ens feien cantar el Cara al sol. Quants anys tenia quan va començar a treballar? Dotze. Sovint em sembla que avui no apreciem prou el que tenim ni d’on venim. Amb 12 anys treballava a la fàbrica de joguines d’en Diumaró, al carrer Palaudàries. Una tarda, vaig obrir la porta amb la mala sort que era un inspector que trucava. Em va preguntar: “Què hi fas tu aquí?” I jo, innocent, vaig dir: “Treballant.” Em va agafar per l’orella i va dir: “Ja pots marxar ara mateix cap a casa”. Després vaig trobar feina a unes serradores fins que vaig haver d’anar a la mili. I com arriba a la Bimbo? Per un company, que em va dir: “Per què no vens a la Bimbo, que hi ha moltes noies joves”. Però sobretot perquè es guanyava una mica més. I allà coneix la seva dona. Sí. I ella és de Ceclavín, a només 15 quilòmetres de Cachorrilla. Ens vam haver de trobar aquí, a Granollers! Estic molt i molt agraït a Catalunya, però suposo que la terra on has nascut tira molt. A la Bimbo es fa sindicalista. Lluitàvem molt units i convençuts. Vam començar infiltrant-nos al sindicato vertical, que era sobre la pastisseria Puigdomènech. Vaig arribar a primer secretari d’alimentació del Sindicato de Panadería. I tinc gravades encara les lluites de Monopole, Permesa, la Roca Umbert o la Bimbo. Una vegada, nosaltres vam fer 32 dies de vaga. Si vols aconseguir alguna cosa, t’has de mullar. Per què protestaven? A conseqüència dels Pactos de la Moncloa, ens volien rebaixar el sou un 10% o un 15%. I Bimbo es va mobilitzar molt, moltíssim. De fet, uns temps abans, ja havíem fet la primera vaga de tres dies per fer fora un cap de personal. I ho vam aconseguir. També vam ser dels primers a aconseguir que s’aprovés un conveni a escala estatal. Els sindicats, CCOO i UGT, eren forts. En aquells anys, s’aconseguien coses. [caption id="attachment_104756" align="alignnone" width="398"] Benito Martín, sindicalista jubilat / RAMON FERRANDIS[/caption]

Benito Martín: “Em sembla que avui no apreciem prou el que tenim ni d’on venim”

Statu Quoniam, de Cardedeu, aconsegueix el segon lloc a l’Op Fest

El restaurant Les Voltes de Sant Sebastià, de Moià, arriba als 25 anys

Oriol Garcia Molsosa, de la Garriga, publica dos nous contes per a diferents edats

Birrum, de Sant Celoni, crea una cervesa de wasabi

LA PREGUNTA

Està d’acord que el salari mínim pugi 50 euros més al mes?

Un tercer premi del sorteig del Nen esquitxa a la Torreta

El segon tall per desdoblar l’R3 s’allargarà entre 10 i 12 mesos

Un ferit lleu en un foc que crema una cuina en un pis de la Garriga

Un quiosquer de Lliçà d'Amunt converteix part del negoci en una botiga de segona mà

L’habitatge cooperatiu, alternativa al Vallès Oriental

L'ermita de Sant Hilari de Cardedeu estrenarà campana per l'aplec de diumenge

El restaurant Layon, de Granollers, encara l’última setmana

La setena farmàcia de la Garriga obrirà aquest any

Granollers reactiva el projecte urbanístic per allargar el carrer Ponent cap a l’Hostal

Onze empreses vallesanes, entre les 500 pimes de l’Estat amb més creixement