Espanya se situa entre els estats on els treballadors més s'absenten de la feina

El fort creixement de l’ocupació que s’experimenta a Catalunya i a tot l’Estat, amb xifres rècord de persones que cotitzen a la Seguretat Social, contrasta amb un increment menor de les hores treballades. Això podria tenir a veure amb un creixement de l’ocupació parcial, però les dades ho desmenteixen. Un estudi de CaixaBank Research apunta que el primer trimestre de l’any passat superava en un 8% la del primer trimestre. El creixement l’impulsen els treballadors a temps complet, que augmentaven el 10,5%, metre que els llocs de treball a temps parcial només ho feien l’1,4%. Hi ha un 8% més de persones treballant i les hores treballades només creix l’1,3%, i per tant, cal anar més enllà de l’estructura de les jornades laborals per trobar explicacions. Les baixes laborals o les absències a la feina sense justificar, això últim conegut com a absentisme, emergeixen com una justificació. Els informes sobre les absències a la feina tenen un punt de coincidència. El total d’hores no treballades creix. Després, la conclusió de cada estudi escombra cap al que més convé a l’entitat que l’ha encarregat. Com a punt d’equilibri es pot establir que, durant l’any passat, es van deixar de treballar el 6,7% de les hores pactades, segons un informe de l’empresa de recursos humans Randstad. La simplificació ha donat peu a titulars que indiquen que l’absentisme laboral arriba al 6,7%, però caldria aclarir conceptes. Una baixa laboral, un permís retribuït, els dies de permís per una mort a la família, per una operació, un permís per maternitat o paternitat, i un seguit més de circumstàncies no són exactament absentisme. Anomenar-ho tot absentisme està sent una de les bases d’una ofensiva de les organitzacions empresarials per situar aquesta qüestió en el centre del debat. Hi posen xifres: Foment del Treball assenyala que el cost de l’absentisme és de 37.000 milions d’euros, el 3,1% del PIB estatal. Ara bé, d’aquesta xifra, 29.000 milions són imputables a baixes laborals. És a dir, a absències amb acreditació mèdica i degudament justificades. Parlar d’absentisme per englobar totes les circumstàncies és, també, una manera de desvirtuar el debat. Un debat que, d’altra banda, caldria abordar. El total d’hores no treballades a l’Estat són elevades en comparació amb la resta d’Europa. Les dades d’Eurostat situen l’Estat espanyol a la part alta, per darrere d’Àustria, de Finlàndia, d’Alemanya, de França i dels Països Baixos en nombre d’ocupats de 20 a 64 anys que es van absentar de la feina. En xifres globals, el primer trimestre de 2024, que són la base de l’informe de CaixaBank, es van produir 8,1 milions de baixes, amb un cost per a la Seguretat Social de 13.000 milions d’euros. Resulta evident que l’esforç directe que suposen per als recursos públics i el perjudici indirecte, en termes, per exemple, de productivitat, mereixen una atenció de les administracions. L’efecte de les absències a la feina requereix un enfocament que no exageri fins al punt de gairebé criminalitzar les baixes laborals, però que tampoc frivolitzi l’impacte que les hores no treballades tenen en el compte d’explotació de les empreses i en l’erari públic. Segons les dades de Randstad, a l’Estat hi ha una mitjana d’1,44 milions de persones diàries que no assisteixen a la feina. D’aquestes, 1,13 milions tenen una baixa mèdica justificada. Això implica que una de cada cinc no estan sustentades per cap justificant mèdic. I, si bé encara hi ha motius no mèdics per una absència a la feina (els ja esmentats permisos per diferents circumstàncies), queda encara un contingent important de persones que no tenen cap mena de justificació per la seva absència. En aquest àmbit, hi ha un camp on assajar un diàleg entre agents socials que exclogui apriorismes i maniqueismes. Perquè les motivacions per a aquestes absències són diverses. Ja ho és, de fet, en el cas de les baixes per incapacitat laboral transitòria. En aquest àmbit han anat canviant. L’envelliment demogràfic i el retard en l’edat de jubilació provoquen que entrin en joc més malalties cròniques. Els canvis també es produeixen en les mateixes característiques dels llocs de treball, que porten a més casos d’estrès i de malalties mentals. Són factors destacats en el creixement de les baixes laborals, però no sempre apareixen en el debat sobre l’absentisme. Aquest debat apareixerà tard o d’hora i és interessant comprovar que en altres països ja l’estan afrontant. A Alemanya, el país que més recursos destina a cobrir les absències laborals, es plantegen canvis legislatius que suposin, per exemple, que l’Estat no indemnitzarà un treballador de baixa des del primer dia. A Suècia, hi ha plantejaments com la incorporació gradual a la feina després d’una baixa. Fórmules allunyades d’altres de més punitives, com les que recollia aquest dilluns el diari El Periódico, que feia esment dels més de 3,5 milions d’euros que les mútues col·laboradores de la Seguretat Social destinen a investigadors privats per fer un seguiment del personal de baixa laboral. Les organitzacions empresarials incideixen en la necessitat que siguin precisament aquestes mútues les que assumeixin part de la gestió de les baixes, però aquest tipus d’accions culpabilitzadores contribueixen més aviat poc a esvair la desconfiança sindical a posar en mans privades el control de la salut dels treballadors. Les absències a la feina i el seu impacte en la producció mereixen més debat i més diàleg.

Espanya se situa entre els estats on els treballadors més s'absenten de la feina

Els parquets | Absentismes i baixes