El caducat i manifestament desfavorable sistema de finançament lliga de peus, mentre que el persistent incompliment dels compromisos d’inversió a Catalunya lliga de mans

L’objectiu que, fa unes setmanes, va expressar el president de la Generalitat, Salvador Illa, de retornar Catalunya al primer lloc de l’Estat en generació de PIB va camí de convertir-se en el que, de fet, ja aparentava des del principi: un eslògan. Ja no és només que la impossibilitat de tenir pressupost compliqui el camí. És encara més inviable si Catalunya disputa la partida lligat de mans, i de peus, de fet. El caducat i manifestament desfavorable sistema de finançament lliga de peus, mentre que el persistent incompliment dels compromisos d’inversió lliga de mans. Sobre el de finançament hi ha poques novetats més enllà d’estèrils picabaralles polítiques. Sobre l’incompliment de les inversions, i més enllà d’una idèntica endogàmia política, almenys hi ha dades sobre la taula. Amb la sordina de les vacances de Setmana Santa, dissabte es donava a conèixer l’execució pressupostària en el primer trimestre de 2024. El titular no difereix gaire del de l’any passat, ni de l’anterior, ni el d’abans de l’anterior, ni el previ al d’abans de l’anterior i així successivament: Catalunya és a la cua de l’execució d’inversions a les diferents autonomies de l’Estat. A Catalunya, l’Estat hi pressuposta poc i encara hi executa menys. L’Estat ha comunicat les dades, per la via d’una petició parlamentària i no pas per iniciativa pròpia com correspondria per pura transparència. El resultat és conegut, però val la pena insistir-hi. En el primer mig any, s’havia executat un 20% del pressupostat per a tot l’exercici. La comunitat on menys part del pressupost s’havia materialitzat. I no resultarà sorprenent saber que Madrid, amb un 57% del pressupost executat, és l’àrea amb més inversió portada a terme. En números concrets, i segons l’informe de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat, dels 2.276 milions d’euros d’inversions compromesos en els pressupostos a Catalunya, s’havien executat actuacions per valor de 456 milions. El govern espanyol corria a aclarir que aquestes són dades de mig any i que quan es coneguin les de l’any complet seran molt més favorables, perquè la major part de les inversions es materialitzen durant el segon semestre. També es pot al·legar que, l’any passat, es treballava amb uns pressupostos prorrogats i, per tant, amb uns suplements de crèdit que es poden haver afegit al que hi havia als comptes de 2023 sense constar com a execució o que hi ha partides plurianuals que estan comptabilitzades en un sol exercici. Concedit que pot haver passat tot això, la distància entre el que hi ha compromès i el que s’executa és massa gran i massa persistent. Dit d’una altra manera, es podran posar els peròs que es vulguin, però les dades són tossudes. També és tossuda la comparació amb altres àrees de l’Estat. Si bé les illes Balears se salven del marc general, i ja apareixien amb un 94% de les actuacions pressupostàries fetes en aquell primer mig 2024, de nou són les comunitats mediterrànies, Andalusia (23% executat), el País Valencià (34%) i Catalunya (l’esmentat 20%), les que acaben sent menys beneficiades a l’hora de veure completades unes inversions que, de fet, es deuen considerar prou necessàries com per haver entrat en els pressupostos de l’Estat. Més enllà de la inoportunitat política de fer créixer la sensació de greuge que hi ha a Catalunya on els ciutadans conviuen dia sí i dia també amb problemes en el servei ferroviari, l’efecte de la desinversió és econòmic. Un perjudici per a les comunitats afectades, però també per a l’economia de tot l’Estat. En l’arc mediterrani s’hi juga la partida exportadora de l’Estat. Només Catalunya concentra un 25% de les vendes internacionals de l’Estat. És completament antieconòmic abandonar pressupostàriament Catalunya, perquè el dèficit inversor afecta la competitivitat de l’economia productiva en favor d’un model econòmic de base més extractiva que, salvant sempre excepcions, és predominant al centre peninsular. A Madrid, per si no s’havia entès. Tot i que no són les úniques actuacions, les infraestructures solen ser les que arrosseguen més fons dels pressupostos d’inversió. Crida l’atenció, o potser no tant vista la qualitat del servei, que el transport ferroviari tingui un percentatge d’execució més baix encara que el minso 20% total. Renfe va executar 34 milions dels 151 previstos, un 23%, però Adif va quedar en 181 milions de 1.081 de pressupostats, un 16,5%. En total, un 17,5%, la meitat del 34,9% executat a Madrid. Davant d’aquestes dades no deixa de sorprendre el silenci del govern català. En el combat per ser l’àrea amb més PIB a l’Estat ja és conegut que no té la complicitat d’un govern del mateix color a l’Estat. No obstant, la reacció del partit que governa no passa de dir que ara és quan més s’està invertint a Catalunya i de culpar a la complexitat dels procediments administratius. Excuses que no expliquen que, segons dades de Foment del Treball, patronal que també ha estat estranyament silenciosa a l’hora de valorar les dades d’execució pressupostària, tan disposada que està sempre a opinar sobre tot i més, el dèficit inversor a Catalunya els últims 15 anys és de 42.500 milions d’euros, equivalent a un 2,2% del PIB, i la inversió pressupostària no executada entre 2013 i 2020 va ser de 3.070 milions d’euros. És clar que el greuge no ve del primer semestre de 2024, sinó de molt abans. El que constaten les dades del primer semestre és que no hi ha capacitat o voluntat, o potser cap de les dues, de corregir-ho.

El caducat i manifestament desfavorable sistema de finançament lliga de peus, mentre que el persistent incompliment dels compromisos d’inversió a Catalunya lliga de mans

Els parquets | Poca inversió, menys execució