Els parquets | Productivitat i salaris

Una de les explicacions més freqüents sobre la limitació dels salaris a Catalunya i a l’Estat és que les taxes de productivitat són més baixes que en països de l’entorn. És una afirmació agosarada, perquè les formes de mesurar la productivitat són diverses i donen peu a resultats igualment diversos. Però si es dona per bona la mesura de dividir el PIB per cada treballador, que és una fórmula idònia per establir comparacions amb altres països, es pot arribar a la conclusió que, efectivament, la productivitat de l’Estat està set punts percentuals per sota de la Unió Europea. Durant força anys ha guanyat predicament la necessitat de vincular els salaris a la productivitat, però en aquest cas es produeix una clara desviació. Mentre que la productivitat queda els set punts esmentats per sota de la mitjana, la bretxa dels salaris és força superior: 17 punts, segons les dades d’Eurostat corresponents a 2022. (Per tant, en el supòsit que els que apunten que cal vincular els salaris a la productivitat tinguessin la raó de la seva banda, caldria establir un punt de partida superior per als salaris perquè, en cas contrari, el diferencial entre productivitat i sous es perpetuaria). Per defugir biaixos és pertinent fixar-se en el que assenyalen informes poc sospitosos d’haver emergit d’anàlisis sindicals. L’economista Jordi Gual, actual professor de l’IESE, però que va ser cap d’estudis de La Caixa i, durant algun temps, president d’aquesta entitat, també hi insistia en un article publicat fa poc a La Vanguardia. Indicava que el salari mitjà a l’Estat ha crescut un 17% en els últims 15 anys, però com que els preus han crescut un 27,5%, els treballadors cobren en termes reals un 8,5% menys que el 2008. Seria injust no incloure en la variable que el total d’hores treballades per cada persona ha baixat en aquests anys, però fins i tot tenint en compte aquest factor els salaris són un 4% inferiors als de fa 15 anys. Arribats a aquest punt, torna a aparèixer el factor de la productivitat com a possible explicació per aquesta moderació, o fins i tot davallada, en els salaris. L’anàlisi de Jordi Gual apunta que, efectivament, l’evolució de la productivitat durant aquests anys ha estat decebedora. Però ha crescut, un mínim 5,6% en els termes de PIB per treballador abans esmentats. És, efectivament, un creixement mínim, però que no s’ha vist reflectit en els salaris dels treballadors. És probable que aquest sigui un dels aspectes que hagi contribuït als resultats expansius de les exportacions, però una vegada més la competitivitat s’estaria aconseguint a costa d’una devaluació salarial. Espanya competeix per costos laborals, que, a la llarga, és una manera poc eficient de competir. En un sentit similar s’expressa la Cambra de Comerç. La setmana passada va presentar una nova edició del seu informe sobre indicadors de progrés i benestar i insistia en la idea que havia expressat en el trimestre anterior. La presidenta, Mònica Roca, no dubta a expressar que “els salaris a Catalunya són baixos”. “No són els que ens correspondrien”, insisteix. La comparativa que fa La Caixa és més extensa que la de Jordi Gual, perquè s’estableix respecte a 2020, però la conclusió és similar. Des de l’any 2000, els salaris estan estancats, però la productivitat ha crescut un 12%. Durant els primers anys d’aquest segle, amb la construcció fent bombar l’economia, els salaris van créixer en termes reals, és a dir per damunt de la inflació. L’esclat de la bombolla va capgirar la tendència. Aquesta és una situació habitual: quan el cicle econòmic baixa, la productivitat creix. La Cambra remarca que és preferible que aquesta tendència es reverteixi perquè ve a indicar que perquè la productivitat creixi cal destruir ocupació, i aquest és un extrem massa traumàtic. Caldria buscar altres vies, ja sigui la innovació, la tecnologia o la revisió sobre l’organització de la feina, que serien factors interns de les empreses que es vincularien a la inversió, o també factors externs com un sistema educatiu que formi millors professionals. Els informes assenyalen que els salaris i, en conseqüència, els treballadors que els cobren són els damnificats de l’escàs creixement de la productivitat. Però, en part, és la mateixa limitació dels salaris la que frena que es produeixin la resta de factors que contribuirien a incrementar la productivitat. Amb salaris més elevats es disposaria de més capacitat per atraure perfils professionals més formats que contribuirien a introduir més innovació, més tecnologia, millor organització en el treball. En canvi, amb unes polítiques salarials poc expansives, els professionals estan sotmesos, sovint, a la necessitat de buscar nous horitzons fora de les fronteres per desenvolupar la seva carrera, mentre que a Catalunya i a l’Estat es perpetua el model de sectors de poc valor afegit. Poc valor afegit comporta, també, menor capacitat per generar recursos que millorin el benestar, com una sanitat o un ensenyament de màxima qualitat. La política de restringir salaris no és ni l’únic ni el millor camí per guanyar competitivitat.

Els parquets | Productivitat i salaris

Els millors minuts de la nostra vida | Dissabtes, macarrons i Superlópez

El 9 ets i uts | No ens els deixem, els pronoms!

El 9 ets i uts | Deformacions dels topònims

El trio Marala s’acomiada inesperadament aquest gener

LA PREGUNTA

En el seu dia a dia utilitza alguna eina d’intel·ligència artificial?

Mor un conductor després de xocar contra un camió aparcat a la carretera de Vic a Manlleu

Èric Vargas, ingressat a la Vall d’Hebron per un impacte de bola a la cara

Topada entre tres cotxes a Vic amb un ferit lleu

Estralls per la ventada a Osona

Detingut l'entrenador d'hoquei Francesc Linares per gravar jugadors quan es dutxaven

Les mil cares d’una mort sobtada

Neix a Ripoll una plataforma que vol fer de contrapès a Aliança Catalana

Detenen dos homes per robar amb violència cinc persones grans a Manlleu

"Lluitaré i cridaré perquè no vull estar una altra vegada al carrer"

Afectacions a l’R3 entre Centelles i Balenyà per l’atropellament d’una persona